“Em van
trencar les costelles i vaig pensar que ningú em creuria”
(Reproducció
del reportatge de Paula del Toro a "elDiario.es" del dia 3 d’Agost de 2023)
A Luis li van trencar diverses costelles mentre dormia
al carrer. Un grup d'homes, que li coneixia per ser usuari habitual d'un centre
de Projecte Home de Còrdova en el qual donaven menjades, li va pegar durant
diversos minuts fins a deixar-li immòbil per a robar-li tots els diners que
tenia al costat de les pastilles que pren cada dia. “Vaig estar ingressat un
mes. Quan vaig tornar al carrer, a penes aconseguia agafar el son a les nits
pel dolor i havia de dormir també al matí, que em feia més vergonya. Vaig
sentir molta por i impotència, el que em van fer és inhumà. Viure al carrer és
molt molt dur, ningú s'imagina el que ens poden arribar a fer”, explica
aquest madrileny de 49 anys.
“Em cridaven i insultaven tant que
vaig acabar normalitzant una violència diària cap a mi per la meva situació de
vulnerabilitat”.
Aquell dia en què li van trencar les
costelles, hi havia testimonis que van anomenar a la policia i una càmera de
seguretat que ho va gravar tot. Encara així Luis, com en totes les seves
anteriors agressions, va decidir no denunciar. “Ara que em sento fora de
perill, potser sí que ho faria però en aquest moment vaig creure que ningú em
podia ajudar. Sempre he pensat que la policia no m'anava a creure i que plantar-me
en una comissaria mai em serviria de res, sinó que em sentiria pitjor i jutjat
per la meva situació”, reflexiona.
Segons un estudi de l'ONG Llar Sí, que
ajuda a les persones en situació de vulnerabilitat per no tenir alternativa residencial,
la sensació d'abandó i la falta de crèdit davant la policia i les institucions
a l'hora de denunciar una agressió és una cosa comuna en les persones sense
llar. Xifren en un 47% les persones en situació de sense-llarisme que han sofert algun tipus
d'agressió o delicte. Principalment, insults, amenaces, robatoris o agressions.
D'aquestes víctimes, el 83% no ha denunciat. Sobretot, per por o per falta de
confiança en els serveis disponibles, segons l'entitat. També assenyalen que el
60% dels casos es produeix en el lloc on dormen les persones sense llar, i que
més del 80% ho ha sofert en més d'una ocasió.
Llar Sí que calcula que a Espanya
existeixen 37.000 persones sense llar i que, d'elles, aproximadament 17.000
d'elles han passat per almenys una experiència de violència semblant a la de
Luis, o a la de Consuelo (nom fictici). Aquesta dona de 44 anys va sofrir un
esquinç de turmell producte de la violència gratuïta i basada en l'odi d'una
puntada que li va propinar un home que passava per on ella estava dormint. Ella
no ho va denunciar, ni li ho va explicar a ningú. Ni tan sols va acudir al
centre de salut o a l'hospital perquè va pensar que pels seus “pintes” no anava
a ser ben acollida. Encara que es rentava tots els dies en una font, ja havia rebut
crítiques cap a la seva higiene en un centre mèdic, així que va preferir el
dolor a enfrontar-se una altra vegada a aquesta situació.
Segons Gonzalo Caro,
coordinador de la Unitat de Causa de Llar Sí, “són ‘víctimes ideals’ ja que
la seva elecció per part de l'agressor té a veure amb el fet mateix de la seva
vulnerabilitat, sabent que la majoria no denunciaran per la situació en la qual
es troben”. Car explica que “es tracta de casos en els quals les
persones estan en situació administrativa “irregular o són víctimes de
violència masclista”.
Si viure al carrer suposa una amenaça per
a la vida de les persones sense llar, en el cas de les dones sense llar els
riscos són més apressants: el 19% de les dones sense llar afirma haver sofert
agressions sexuals per estar en aquesta situació, un altre 19% són víctimes de
violència de gènere anterior. “La roba era una prova de la violació que
havia sofert. Així que em vaig quedar nua, vestida amb un pijama d'hospital. Em
van portar a declarar així vestida. Vaig haver de comptar la meva violació en
pijama. Mai m'he sentit tan humiliada”, narra una dona sense llar de 40
anys que va ser desnonada del seu habitatge.
D'altra banda, un 54% de les persones sense
llar té por de ser deportat i un 36% té barreres idiomàtiques. Però, què passa
amb els que sí que denuncien? Gonzalo Caro assenyala que “els estudis reflecteixen
que molts dels quals s'animen a explicar-ho davant la policia acaben sortint
del procés en algun punt sense arribar a judicialitzar-se per diversos motius”.
Sentiment d'abandó,
por i estereotips
“Vaig sofrir una
agressió mentre dormia, dues persones em van robar. Em vaig adonar i quan em
vaig enfrontar a ells em van donar una punyalada. Vaig telefonar al 112 i quan
la Policia es va presentar en el lloc de l'agressió, em van indicar que em
tirés al sòl. Em va fotre moltíssim que van suposar que era jo l'agressor. Els
vaig haver d'ensenyar el telèfon perquè veiessin que era jo qui havia anomenat
al 112”, compte
un client de 40 anys de Llar Sí que no vol que el seu nom aparegui en aquest
reportatge.
“La creació de confiança, tant en el
sistema com en les persones que representen la institució des del seu lloc de
treball, és un deute pendent amb les persones en situació de sense-llarisme”,
apunta Caro. És per això que
repeteix diverses vegades en conversa amb eldiario.es la importància dels
testimonis. El més habitual en aquestes situacions és que la denúncia la posi o
una organització amb la qual tenen relació la persona sense llar o les pròpies
víctimes acompanyades per la pròpia entitat (pública o privada), però el procés
també es pot iniciar per denúncia de testimonis.
Però les dades no són bones en aquest
aspecte, segons Llar Sí: dos
de cada tres de les experiències analitzades van ser vistes per altres persones
i en un 68,4% d'aquests casos els testimonis no van fer res; només un 2,7% va
telefonar a la policia.
“Més enllà d'aquestes conseqüències
directes, denunciar té un important valor simbòlic contra la injustícia i deixa
clar que els comportaments violents i d'intolerància comesos contra les
persones sense llar no són ni normals ni acceptables. Acostar la realitat de
les persones sense llar a la ciutadania, trencant estereotips i fomentant
l'empatia és un pas imprescindible per a prevenir els incidents i delictes
d'odi”, conclou Caro.
