dijous, 21 d’octubre de 2021

Opinió

 El Govern Central estudia un nou model per a atorgar un habitatge de manera directa a les persones sense llar

(Article publicat per elDiario.es, amb la signatura de Cristina Armunia Berges amb data 20 d’octubre de 2021)

A Espanya hi ha unes 30.000 persones sense un sostre, i per a erradicar aquest problema el Ministeri de Drets Socials es planteja finançar projectes a l'estil Housing First, un model d'intervenció social que trenca amb el tradicional i que ja s'ha posat en marxa en països com Finlàndia, Bèlgica o França. 

Què passaria si a cada persona sense llar se li proporcionés un lloc estable per a viure sola? Per a aquesta pregunta no existeix una única resposta. Hi ha tantes possibilitats com persones sense llar hi ha a Espanya i, segons les dades de Llar Sí i pro-habitatge, en aquests moments són més de 30.000. Antonio, Rita, José Alberto o Andrés han estat alguns dels participants en el programa Hàbitat Housing First a Espanya, que consisteix a donar habitatges permanents i suport social i de salut a persones en situació de carrer amb els perfils més vulnerables. Els primers passos del projecte es remunten a 2014 de la mà de Llar Sí. En 2017, es va sumar pro-habitatge a aquest projecte. 

Per a Andrés Alarcón, de Palma, va significar tenir un espai per a sentir-se tranquil i segur. "Vaig viure experiències molt dolentes. Havia de dormir amb un ull obert perquè si no em robaven tot el que tenia", explica aquest home de 57 anys en el saló Ernest Lluch del Ministeri de Drets Socials i Agenda 2030. La sala està repleta i Andrés comenta que fa tres anys pensar en una cosa així li hagués resultat impossible. 

"Jo portava més d'un any al carrer, dormia en un alberg, però dormir en un alberg és com ser al carrer igual. El que vaig veure aquí ho guardo per a mi", diu emocionat. "Quan em van donar l'habitatge el primer que vaig pensar va ser en la sort que tenia", afegeix. Després, van haver de passar uns quants dies fins que va aconseguir assimilar que tenia una casa, una llar. Allí va començar a sentir-se tranquil i segur. "Vaig tenir moltes entrades i sortides en altres llocs, i en cap vaig triomfar". 

Un indicador clau en els resultats de l'estudi d'avaluació de Housing First és la taxa de retenció d'allotjament. En el cas espanyol, el percentatge està per sobre del 95%, 18 mesos després de la seva incorporació al programa. Aquesta millora en l'estabilitat no es produeix en el grup de comparació, que va continuar utilitzant els mètodes tradicionals, com són els albergs, centres d'acolliment o allotjaments per a grups específics. 

Un indicador clau en els resultats de l'estudi d'avaluació de Housing First és la taxa de retenció d'allotjament. En el cas espanyol, el percentatge està per sobre del 95%, 18 mesos després de la seva incorporació al programa. Aquesta millora en l'estabilitat no es produeix en el grup de comparació, que va continuar utilitzant els mètodes tradicionals, com són els albergs, centres d'acolliment o allotjaments per a grups específics. 

Des del Govern estudien ara la possibilitat d'adoptar aquest sistema per a atallar el problema de les persones sense llar. Ignacio Álvarez, secretari d'Estat de Drets Socials, ha assegurat que "posar el focus en l'habitatge és crucial per a la lluita contra la pobresa i l'exclusió social" i que Housing First "ha demostrat resultats i és moment que es desenvolupi com a política pública". Entorn de la Llei d'Habitatge, que s'emportarà al Congrés el 26 d'aquest mes, el secretari general d'Agenda Urbana i Habitatge, dependent del Ministeri de Transports, ha assegurat que la norma "neix amb la vocació que l'habitatge es converteixi en un dels pilars bàsics de l'Estat del Benestar del nostre país". 

El crucial perquè tot això pugui dur-se a terme és el finançament, idea que han sostingut els ponents d'aquesta trobada internacional. 

28 euros més al mes per cada sol·licitant 

La primera avaluació d'aquesta metodologia a Espanya mostra que aquesta eina té resultats molt superiors a alternatives com la dels albergs i que pot suposar un gran estalvi en serveis i recursos externs com l'alimentació, el tractament d'addiccions o l'atenció psiquiàtrica i sanitària amb el pas del temps. 

El gran condicionant d'aquest model és el cost de l'allotjament. No obstant això, apunta l'informe, a llarg termini aquest cost no ho és tant si es compara amb el de les seves alternatives considerades en conjunt (per exemple, costos d'un alberg, d'alimentació, sanitaris i d'urgències) i es redueix la diferència amb el transcurs dels mesos. "Hàbitat tendeix a reduir costos, mentre que les seves alternatives els incrementen", indica el text. La diferència de cost entre Hàbitat i les seves alternatives, segons la mateixa font, es reduiria a només el 2,39% als 12 mesos (això és uns 42 euros al mes) i al 1,64% als 18 (a penes 28 euros mensuals) 

El cas finlandès 
Housing First ja s'ha posat en marxa en països com Finlàndia, França o Bèlgica. En el primer porta funcionant des de l'any 2008 i amb bons resultats, destaca I-Foundation, un dels principals promotors de Housing First al país. 
"El sensellarisme s'ha reduït a la meitat", assegura Juha Kaakinen, CEO d'I-Foundation. Segons les xifres que repassa, en aquests moments hi ha 2.300 persones sense llar a Finlàndia, sense comptar amb aquelles persones que viuen en cases de familiars o amics, i "el Govern actual s'ha fixat acabar amb el sensellarisme per al 2027". "És un gran repte polític", confirma Kaakinen, que no té objeccions a admetre que "les anteriors polítiques tenien un enfocament equivocat". Perquè el canvi de model forgi, afegeix, ha d'haver-hi un gran consens polític que es mantingui en el temps. 

Durant la presentació, Freek Spinnewijn, director de FEANTSA (Federació Europea d'Organitzacions Nacionals que Treballen amb Persones sense Llar), ha assegurat que el paper de les institucions europees i dels polítics a nivell nacional serà crucial perquè triomfi aquest model, més instaurat en la part occidental del continent. Spinnewijn ha indicat que en tota Europa hi ha 600.000 llits de refugis. 

Un model similar al d'Hàbitat Housing First opera des de l'any 2009 a França, els ministeris d'Habitatge del qual i Assumptes Socials van finançar des dels seus inicis al 50%. En aquests moments l'eina està implantada en 32 ciutats i en dues, concretament, es treballa amb gent jove. La idea consisteix a "passar d'un sistema d'albergs i emergència cap a una política orientada en l'habitatge", assegura Manuel Hennin, responsable de projectes de la delegació interministerial per a l'Allotjament i l'Accés a l'Habitatge, del Ministeri d'Habitatge francès. 

En el cas de Bèlgica, es tracta d'un dels països en els quals Housing First és un complement dins del sistema i no una política integral.  

La prevenció perquè ningú acabi al carrer, el finançament dels projectes, la cooperació públic-privada o que es deixin de crear allotjaments col·lectius són algunes de les claus per a trobar una solució definitiva.




 

dissabte, 16 d’octubre de 2021

Secrets d'una mirada (52)

"Un intent d'arribar a Espanya amb pastera va acabar amb bregues a ganivetades que ens obligaren a tornar a Marroc"

L’entrevistat d’avui mostra el DNI com a de nacionalitat espanyola però es nascut a Marroc, encara que no li agrada que tractin com a marroquí perquè ell és de la República Àrab Saharaui Democràtica, estat amb reconeixement limitat format per l'antiga província espanyola del Sàhara espanyol (corresponent al territori de l'actual Sàhara Occidental), que va ser ocupada il·legalment en 1976 pel Marroc i Mauritània i després completament annexada pel Marroc a l'agost de 1979, en retirar-se Mauritània de la zona que ocupava.  

A l'octubre de 1975, la Cort Internacional de Justícia de la Haia, que havia estat convocada per l'Assemblea General de l'ONU, va emetre el seu dictamen respecte a la situació jurídica del Sàhara Occidental:  

“... la conclusió del Tribunal és que els materials i la informació que els han estat presentats, no estableixen cap llaç de sobirania territorial entre el territori del Sàhara Occidental i el Regne del Marroc. Així, doncs, el Tribunal no ha trobat que existeixin llaços jurídics de tal naturalesa que modifiquessin l'aplicació de la Resolució 1514 (XV) respecte a la descolonització del Sàhara Occidental, i en particular del principi d'autodeterminació a través de la lliure i genuïna expressió de la voluntat dels pobles del territori”.

A pesar de la seva evident raça àrab, el sentiment de pertinença al RASD o República Saharaui i el record de l’abandó del poble espanyol a la mort de l’anterior cap d’estat F. Franco, han estat present durant tota l’entrevista.  

Però anem a la seva biografia.  

M. actualment te 42 anys, la mare es viva i son pare fa tres anys que és mort. Són quatre germans en total i ell és el major: el següent de 40 anys viu a Marroc, el tercer de 38 anys viu a Eivissa i el darrer de 35 anys viu a Suècia.  

“Acabats els estudis de batxiller, vaig fer feina de mariner fins que vaig intentar emigrar a Espanya en pastera. Em va costar 200 euros i el viatge va ser una tragèdia: una brega darrera l’altra dins la barca, inclús amb ganivets a les mans, fins que vàrem ser obligats a tornar a terra”. 

Definitivament va arribar a Canàries el mes de juny de 1999 amb vaixell gràcies a un intercanvi de favors amb mariners que l’acolliren i va començar a treballar al camp donant menjar als animals i col·laborant amb l’empresa de distribució de productes camperols, com llet, embotits i formatges. 

“Més endavant em vaig traslladar al sud de Gran Canària, a Maspalomas per fer feina a l'hostaleria com a rentaplats i ajudant de cuina un any i mig. Allà hi vaig estar, en distints hotels fins a l’any 2004.” 

A la pregunta si ha format família, contesta: “Acabada la temporada a Gran Canària me’n vaig anar a Marroc per casar-me i vaig dur aquí la meva esposa mitjançant el re-agrupament familiar; a l’any següent va néixer el nostre fill que actualment te 16 anys. A l’any 2015 mon pare es va posar malalt i la meva dona i el fill tornaren a Marroc.” 

Comenta que va continuar treballar a hotels dues temporades a Magaluf i una temporada a Eivissa i cada final de temporada anava i venia de Marroc per a veure la família.

 “Aquest anar i venir de Marroc es va trencar amb la pandèmia a l’any 2019 quant es tancaren les fronteres. Quant s’obriren vaig anar de Marroc a Gran Canària i d’aquí a Palma amb avió i després a Eivissa, on hi vaig fer feina 7 dies a mitja jornada i després a un restaurant. A Eivissa l’habitatge és impossible, no n’hi ha i el poc que hi ha és caríssim”. 

Aquesta mancança d’habitatge a Eivissa ha estat present cada temporada d’estiu als mitjans de comunicació. Tant és així que persones de distintes professions públiques i privades no han pogut acceptar el lloc de treball ofert per no trobar habitatge. 

Estant a Eivissa va demanar plaça a l’Alberg i ha estat en llista d’espera més de dos mesos. 

“Vaig esser cridat per Aina de l’Alberg el dia 8 de setembre i em vaig incorporar dia 13. He estat acollit amb molt de respecte i agraeixo sincerament les atencions rebudes tant pels companys de l’alberg com, i sobre tot, pels professionals, ja  entre tots s’ha creat un ambient familiar digne de tot elogi. 

Manifesta com a acomiadament, els seu desig de trobar una feina que li permeti viure amb dignitat amb la seva família. Inclús apunta la possibilitat d'anar-se'n a Suècia amb el seu germà. 




 

 

 

divendres, 8 d’octubre de 2021

Opinió

"Això no és el meu problema".  Es pot dir amb seguretat?
Descobrim la cultura del trobament

Qui de nosaltres no ha sentit mai aquelles paraules: “Això no és el meu problema?" Fa ganes de retornar la pregunta i demanar-li: Estàs segur de que no és el teu problema?. Has analitzat be quant un problema no és teu? 

 Perquè els problemes del altres mai son totalment seus. I així, girant la frase, podríem dir que tots els problemes son parcialment nostres.  

 Els problemes de la humanitat ens afecten a tots, com també les grans causes a favor de la pau i la reconciliació entre els pobles i entre les persones, començant per les més properes. 

Les seves conseqüències tenen a veure amb les situacions que plantegen entre nosaltres i entre les persones, la immigració, l’arribada de refugiats, les noves pobreses que afecten diferents capes de la població, l’atur, especialment entre els joves, els episodis de violència, les reaccions enfrontades a causa de posicions ideològiques, la falta de diàleg, de respecte, d’ignorància o fins i tot de rebuig implícit o declarat.  

 Pertanyem a una comunitat humana que ha de trobar el punt de la seva convivència en la pau i la concòrdia, acollint en el seu si la diversitat que ja hi ha, al mateix temps que assegura l’equilibri de fomentar els autèntics valors de sempre, com són la pròpia llengua i els signes d’identitat familiar, cultural, social, i ecològica –l’amor a la pròpia terra–, que la configuren.  

A causa de la situació peculiar que vivim a les Illes, com en tants altres indrets del nostre món global, hem d’experimentar el gust de reconèixer l’altre. Aquí és quan hem de parlar d’una nova cultura, en el sentit  que quelcom ha penetrat en el poble, en les seves conviccions més entranyables i en el seu estil de vida.  

 Llavors, parlar de «cultura del trobament» significa que com a poble ens apassiona intentar trobar-nos, cercar punts de contacte, estendre ponts, projectar alguna cosa que inclogui tothom.  

 I això s’ha de convertir en desig i estil de vida.  

 El subjecte d’aquesta cultura és el poble, no un sector de la societat que mira de pacificar la resta amb recursos professionals i mediàtics.  Per arribar a la pau social i cultural, que és treballosa i artesanal, el que val és generar processos de trobament, processos que construeixin un poble que sap recollir les diferències.  

Armem els nostres fills amb les armes del diàleg! Ensenyem-los la bona batalla del trobament!. 

 Necessitem obrir els ulls i veure que els canvis cap a bé són possibles i que un pacte social i cultural també implica acceptar la possibilitat de cedir alguna cosa pel bé comú.  Quan un sector de la societat pretén gaudir de tot el que ofereix el món, com si els altres no existissin, això en algun moment té les seves conseqüències. 

  Ignorar l'existència i els drets dels altres, tard o d'hora provoca alguna forma de violència, moltes vegades inesperada. Els somnis de la llibertat, la igualtat i la fraternitat poden quedar al nivell de les meres formalitats, perquè no són efectivament per a tothom.

Per tant, no es tracta només de cercar un trobament entre els qui tenen diverses formes de poder econòmic, polític o acadèmic. Un trobament social real posa en veritable diàleg les grans formes culturals que representen la majoria de la població.




 

dissabte, 2 d’octubre de 2021

Moviment Alberg de Manacor 2021 (9)

Les cincs places de baixa han estat ocupades tot seguit, restant una llista d'espera de set persones a l'Alberg de Manacor

Cinc persones han estat les altes el passat mes de setembre a l’Alberg de Manacor, de les quals tres homes -- un espanyol i dos estrangers extracomunitaris-- ho han fet per primera vegada, i els altres dos han estat reingressats. 

Igual nombre de persones, cinc, han estat baixes del centre. 

El nombre de pernoctes mensuals ha estat de 653, el que suposa una mitjana diària de 22 pernoctes. 

Recordem que el nombre de places de l’alberg és de 25 i que la diferència amb la mitjana d’ocupació es debut a absències diàries per distints motius i també a hospitalitzacions amb reserva de plaça. 

Com és preceptiu, l’Alberg presta el servei de menjador, inclosos diumenges i festius, amb un menú que consta de berenar, dinar i sopar i que ha estat de 750 racions mensuals. 

A dia 30 de setembre hi havia una llista d’espera per ingressar a l’Alberg de set persones. 

L’Alberg de Manacor és un servei a la Part Forana de Mallorca per atendre les persones en ric o en situació d'exclusió social que no tingin sostre, que presta la Fundació Trobada amb el suport del Consell de Mallorca mitjançant l’Institut Mallorquí d’Afers Socials.




dilluns, 27 de setembre de 2021

Opinió

Existeixen un nombre superior de rebutjos que els 3.200, que són les tones de patates que es va pactar destruir

Aquesta era la notícia que publicava Diario de Mallorca el passat dissabte dia 25 d’aquest mes de setembre: “La conselleria d'Agricultura, Pesca i Alimentació i els principals portals productors de sa Pobla van acordar al juliol la destrucció d'almenys 3.200 tones de patates per a equilibrar el mercat i evitar una baixada de preus que perjudiqués el sector al no poder absorbir el mercat nacional l'excedent de producció generat a Mallorca que no ha pogut ser comercialitzat a nivell internacional”. 

Tota indignació es petita devora la grandària de la infàmia que suposa la destrucció d’aliments, siguin els que siguin, mentre les ONGs a nivell mundial s’esgargamellen i afusellen amb correus electrònics demanant col·laboració internacional per evitar la mort de fam de milers diaris de persones arreu del món. 

I l’Administració Pública ho justifica d’aquesta manera: “Si hagués sortit al mercat l'excedent de patates el preu hauria caigut molt més, aguditzant la crisi del sector. És una decisió complicada de prendre, però si deixem entrar aquestes més de 3.000 tones al mercat els preus s'haurien enfonsat, provocant una crisi de rendes al sector».  

I es queden tan “panxos”. I ho coneixem després de dos mesos llargs. Es més important que no s’enfonsin el preus que salvar la vida de les persones. És realment indignant. Clama al cel. Germans nostres que menjarien patates bullides ses vegades que fessin falta con tal de sobreviure. 

On són les ONGs que criden tan fort?. On és el Banc Mundial d’Aliments? Així es vana proclamant a la seva pàgina web: “El Grup Banc Mundial col·labora amb els seus associats per a millorar la seguretat alimentària i crear sistemes d'aliments amb capacitat d'alimentar a tots els habitants del planeta tots els dies. Les activitats inclouen el foment de tècniques agrícoles encertades en relació amb el clima, el millorament de les cadenes de subministrament per a reduir les pèrdues d'aliments i el reforçament de les xarxes de seguretat social per a assegurar que les famílies vulnerables tinguin accés a aliments i aigua.”  

On és la FAO (Agència de les Nacions Unides per a l’Alimentació i l’Agricultura)?. Diu que: “és l'agència de les Nacions Unides que lidera l'esforç internacional per a posar fi a la fam. El nostre objectiu és aconseguir la seguretat alimentària per a tots, i al mateix temps garantir l'accés regular a aliments suficients i de bona qualitat per a portar una vida activa i sana. Amb més de 194 Estats membres, la FAO treballa en més de 130 països. Tots podem exercir un paper important en l'erradicació de la fam.”  

On és FESBAL (Federació Espanyola de Bancs d’Aliments)? Entre els seus objectius figura “la promoció de la labor, la imatge i la figura dels Bancs d'Aliments associats en la seva lluita contra la fam, la pobresa i el desaprofitament d'aliments mitjançant el seu aprofitament i repartiment a les persones més necessitades, contribuint a més, a millorar el medi ambient.”

Hem de pensar que tot això no són més que paraules buides i publicitat per a quedar be davant el públic. Haurem de creure que el mercat és omnipotent i a ell es sacrifiquen les víctimes més indefenses del nostre món i els polítics són titelles en les seves mans. 

O no pensem amb Síria, Afganistan, Àfrica Subsahariana, Haití i tants d’altres països que pateixen fam arreu del món, contant-se per milers els morts diaris, mentre fem oïdes sordes al seus gemecs?

Sinó és un crim contra la humanitat, al manco es inhumà. 

A la fi haurem de donar la raó al Papa Francesc quan titula el llibre de Andrea Tornielli i Giacomo Galeazzi: “Esta economía mata”