divendres, 25 de setembre de 2020

Entrevista a IB3 Ràdio

 IB3 Ràdio: "Volem compartir les esperances i les inquietuds de tota la gent que viu a l'Alberg de Manacor"

“Volem compartir les esperances i les inquietuds de tota la gent que viu a l’Alberg que agafa forces per sortir a recuperar la seva vida”. Comença així l'entrevista que el periodista Joan Sitges ha realitzat a la Directora de la Fundació Trobada Noelia Hernández, dins un nou espai de l'Informatiu de l’horabaixa d’IB3 Ràdio.  

A l’espai també ha intervingut algun usuari definint amb encert l’objectiu de l’alberg:  “La idea del Albergue no es la venir aquí,  quedarse aquí, que te den de comer, vivir aquí i pasarte la vida aquí. La idea es tener ese tiempo en que tu puedas tener un trabajo, para luego poder llegar a un alquiler o compartirlo: aquí vives pero no haces tu vida”. 

Noelia explica que la Fundació presta els serveis d’acollida nocturna, centre de dia i acompanyament a persones en un moment de transició, en un moment de situació de risc d’exclusió social o vulnerable. O que s’han quedat sense habitatge i han estat derivades dels d’Ajuntaments. 

Afegeix que l’ambient amb 25 usuaris es bastant familiar i hi ha bona harmonia i convivència. 

Intervenen també a l’entrevista de forma diferida el fundador de l’Alberg José L. García que recorda el temps difícils i la incomprensió d’algunes persones: “He sentit comentaris molt desagradables, per exemple, “jo no sé perquè perdeu el temps amb aquestes persones que no són més que quatre “vagos” que no van de feina, paraules literals. Es vera que hi ha persones que tenen dificultats d’adaptació a la societat, es a dir, rebels per naturalesa, però no són la majoria. Ordinàriament son persones que han quedat sense feina a una edat avançada o tenen algun tipus de malaltia mental que dificulta la contractació laboral: aquesta és la “nostra clientela”.  

Noelia amplia els perfils: “actualment venen amb complicacions més complexes”. També hi ha prejudicis envers els immigrants i també hi ha un 50% de espanyols. Els percentatge de dones sempre és inferior, perquè les dones tenen més recursos que els homes i només venen en casos molts extrems. 

La psicòloga i coordinadora de l’Alberg Aina Llull també intervé a l’entrevista en relació a la incidència que la pandèmia i la conseqüent crisi sanitària ha tingut en la tipologia dels usuaris: “arriben persones que no son el perfil habitual de l’alberg, persones que es troben sense feina i no poden pagar el lloguer de pisos o allà on estiguin situats i es veuen abocats al carrer, cosa que també passa a les famílies". 

Noelia comenta que "actualment  són 26 les persones en llista d’espera. Ordinàriament manegem 5 ó 6 persones en llista d’espera, però l’increment fins a 26 ha estat en les dues darreres setmanes. Es cert que ho esperaven, però no estem preparats per aquesta nova situació". 

Es fa referència a rigor amb què han dut les mesures de seguretat per evitar els possibles contagis de la pandèmia, perquè a un col·lectiu de 25 persones és absolutament necessari la prevenció, perquè qualsevol contagi seria de conseqüències imprevisibles.   

N’Aina Llull comenta la importància de l’acompanyament als usuaris per a sortir de la situació: “hem tingut usuaris que han fet aquest itinerari, els hem derivat a altres fons, els han ajudat a la reinserció sòcio-laboral i estan fent feina a una gran empresa sense cap tipus d’acompanyament, de forma autònoma. Jo procuro escoltar l’usuari i saber que necessita, com a ciutadà informar-me de quins recursos hi ha i què necessita, pues mira podries anar allà.  .  .  . Opto per aquesta opció perquè conec molt bé els recursos”. 

Comenta el periodista que en realitat qui té l’obligació d’atendre aquestes necessitats son les administracions públiques i dirigeix el comentari a José L. García, del patronat, que respon el que l’Ajuntament de Manacor li va dir fa alguns anys: “Ells diuen: “nosaltres volem acollir les persones que es troben sense sostre manacorins, però els altres no tenim perquè haver-les d’acollir”. I demano: “els turistes que venen que no són de Manacor, i ens va bé, no?” Si ens va bé acollir a persones de fora d’aquí que venen amb doblers, també hem d’acollir a persones que no són d’aquí que venen sense doblers”. 

Noelia matisa que la situació ha canviat: “efectivament  la situació actual ha canviat moltìssim, sortadament hi ha molt més apropament amb l’Ajuntament de Manacor”. 

Així finalitza l’entrevista. La Fundació Trobada agraeix sincerament l’atenció rebuda per l'emissora i sobre tot per haver pensat en Manacor i el servei de l’Alberg per inaugurar aquest espai del periodista Joan Sitges d’IB3 Ràdio.

Audio de l'entrevista 












diumenge, 20 de setembre de 2020

Protagonistes de l'Alberg de Manacor (5)

Els objectors de consciència garatiren la continuïtat de l'Alberg de Manacor al darrer decenni del segle XX

El reconeixement constitucional de la llibertat ideològica consagra el dret d'adequar els propis comportaments a les conviccions personals tal com preveu l’article 16 de la Constitució, com és el cas de les obligacions militars que imposa la mateixa norma fonamental. 

La Constitució en base a aquests principis reconeix el dret a la objecció de consciència  a l’article 30, regulat a la Llei 48/1984 de 26 de Desembre que preveu que els espanyols “subjectes a obligacions militars que per motius de consciència en raó d’una convicció d’ordre religiós, ètic, moral, humanitari, filosòfic o altres de la mateixa naturalesa, romandran exempts del servei militar, però hauran de realitzar una prestació social substitutòria”.  

La Fundació Trobada com entitat sense ànim de lucre i amb el projecte d’alberg de transeünts entrava de ple dins els sectors prioritaris que podien desenvolupar i que es podien servir de dita prestació. 

Així es començaren a contractar dos, tres i fins a sis objectors de consciència una vegada aprovades les sol·licituds, que assumiren tasques que compartien o que no podien prestar els voluntaris del grup de recolzament del Casal de la Pau que ja hi feien feina des de l’obertura de l’alberg. 

En honor a la veritat, hem de reconèixer que no tots eren objectors de consciència militants o plenament convençuts: amb sinceritat algú manifestava que el que volia era seguir estudiant o conservar el lloc de feina. La objecció era la excusa. També s’ha de dir que tampoc es podia exigir als objectors ni preparació ni experiència, i les seves funcions senzilles de companyia, cura i atenció als usuaris estaven carregades de bona voluntat. 

La mateix llei preveia al capítol IV un règim disciplinari per aquells objectors de consciència que cometessin infraccions com l’abandó de l’activitat, incompliment del regim de dedicació de la prestació social i altres. Aquestes infraccions, prèvia instrucció de l’oportú expedient, “podien ser sancionades amb un recàrrec fins a un màxim de tres mesos més de la duració que correspongui a la situació d’activitat.” 

Tots el objectors eren assabentats d’aquest règim disciplinari. 

Com a fet anecdòtic, un objector deixà de presentar-se a l’alberg diversos dies sense avisar ni sense que existís motiu aparent de la seva estranya absència. Contactat telefònicament, la explicació va esser escarida: “és que aquests homes que hi ha a l’alberg me fan por”. Com és de suposar no s'instruí expedient: era una situació imprevista que necessitava dictamen forense o pericial mèdica. 

Noms com Toni Gomila, Norat Puerto, Joan Alzamora, David Serra i altres que no venen a la memòria estan i estaran sempre dins el record de la Fundació com uns joves voluntaris que prestaren un servei molt valuós en unes circumstàncies d’escassetat  de recursos. 

Des d’aquestes pàgines vagi el reconeixement de la Fundació Trobada a tota la tasca insubstituïble dels objectors de consciència que durant la vigència de la llei prestaren el servei social substitutori a l’Alberg de Manacor. 

Per la Llei 17/1999 quedà abolit el servei militar obligatori i conseqüentment la prestació social substitutòria. A partir d’aquest moment el funcionament de l’alberg entrà dins una etapa de semi-professionalitat.



 


dijous, 17 de setembre de 2020

Secrets d'una mirada (35)

 "Tinc 62 anys, salut i experiència:  m'agradaria trobar una feina de la meva gran vocació que és  la mar"

Natural de Barcelona, L., de 62 anys, és l’usuari just arribat a l’alberg que avui entrevistem. 

Fadrí que, una vegada acabats els estudis de batxillerat, es posà a treballar d’auxiliar administratiu a un agència de transports, de la qual era propietari un senyor de llinatge Florit i que curiosament era de Manacor. Posteriorment va esser representant d'annexes de perruqueria de senyores, pintes, tints, tisores. . . . 

“Em vaig allistar voluntari quatre anys com a paracaigudista a l’exercit de terra, tenint en compte que el servei militar era obligatori, per a continuació fer alguns treballs esporàdics al camp i també de cambrer a Lleida. Després vaig anar un any a Suïssa com a cambrer i perfeccionar la llegua alemanya”. 

Posteriorment va venir a Menorca, on hi va treballar 10 anys (1981-1992), alternant feines d'hostaleria i marineria, perquè la mar és la seva gran vocació. Li es igual pescar llagosta, arrossegament, recollir posidònia o mariner de vaixells d’oci. 

A l’any 1992 se'n va anar a Veneçuela per poc temps on feu de repartidor de llibres i tornà a Menorca amb la intenció de fer doblers per invertir a Veneçuela. “Allà me’n hi vaig tornar i  vaig muntar un restaurant i un petit hostal; també feia de guia a excursions turístiques pels paratges d’aquell país que son meravellosos. D’aqueixa manera em vaig guanyar la vida durant 25 anys.” 

Quan les coses es posaren malament a Veneçuela i fidel a la seva vocació marinera l’any 2015 tornà a Espanya i en concret a Galícia on va posar al dia la seva documentació necessària per poder convalidar el títol de patró portuari. “Però el mon de la pesca a Galícia es d’un ambient tancat i jo ja tenia gairebé 60 anys i vaig decidir venir a Mallorca. He cobrat 18 mesos d’ajuda del temps que he quedat aturat”. 

Ara fa un any que és a Mallorca i ha romàs a Ca l’Ardiaca i fet feines temporals de manteniment a l’Ajuntament de Palma. 

Des de que és a l’Alberg de Manacor està inscrit a SOIB a una oferta de feina a Escorca per a majors de 30 anys amb un sou de 1.000 euros: “Em fa il·lusió encara sia una feina temporal i hagi de viure a Escorca a una tenda de campanya”. 

“Som conscient de l’edat que tinc i que és un inconvenient per a trobar feina, però al mateix temps tinc salut, ganes, il·lusió i experiència per aportar a un projecte de la mar: m'és igual el tipus de feina, palangre, arrossegament, amb barca de bou o amb barca petita. Voldria trobar a la mar la meva darrera oportunitat de fer feina abans d’arribar a l’edat de jubilació”. 

S’agraeixen les mostres d’agraïment expressades pel l’entrevistat d’avui per les atencions rebudes a l’Alberg de Manacor, que pertany a la xarxa d’Albergs del Consell de Mallorca. Tant de bo que vegi assolits els seus desitjos de trobar a la mar la darrera esprintada de la seva vida laboral.   










diumenge, 13 de setembre de 2020

Protanistes de l'Alberg de Manacor (4)

 Joan Sansó, Martí Martí, Petra i Sebastiana Munar i altres voluntaris del Casal de la Pau posaren a punt l'Alberg de Manacor

La primera gestió de la Fundació Trobada després de la seva constitució a l’any 1992 fou la compra del local situat al Passeig del Ferrocarril, n. 18, cantonada carrer Velázquez n. 11 de Manacor. 

La finca no era de nova construcció però sí d’una factura totalment casolana feta pels antics propietaris. La planta baixa havia estat dedicada a perruqueria i forn successivament, la planta primera a habitatge i una petita habitació a la segona que donava a la terrassa. La construcció no havia estat oficialment declarada i la Fundació  acte seguit a la compra feu la declaració d’obra nova davant notari. 

L’edifici aleshores estava desocupat i necessitava “ma de metge” i aquí entren els protagonistes d’avui: el “Grup de recolzament de l’Alberg” del Casal de la Pau, un equip de joves entusiastes que conscients de la necessitat de posar el que seria l’Alberg de Manacor, s’arromangaren de bon de veres. 

A les reunions que setmanalment tenien al Casal havien assumit com a propi un dels fins l’associació: “comprometre’s en el treball social del nostre poble i comarca incorporant-se en grups ja formats o promovent la creació d’uns nous grups i activitats de caire social”, i  el projecte de l’Alberg era una iniciativa que necessitava la seva col·laboració.

Joan Sansó, les germanes Petra i Sebastiana Munar, Martí Martí, Tomeu Adrover, els germans Jesús i Margalida Tarrasa, Loli García i altres que no venen a la memòria, dugueren a terme tasques de neteja, pintura, petites reparacions, feines senzilles de picapedrer i en general gairebé tota la feina d’endreçar tot l’edifici, a més de col·laborar en aconseguir i col·locar el mobiliari necessari. 

Hem de recordar que parlem del principi del anys 90: el Passeig del Ferrocarril no estava asfaltat, la via del tren estava abandonada, encara s’havia de reconvertir en passeig i iniciar la sembra de palmeres el trànsit de cotxes. Tot això aixecava pols a balquena que l’edifici en menjava cada dia. 

L’Associació “Casal de la Pau” tenia la seva seu al Carrer José López 66 (avui carrer de Bonjesús), però per circumstàncies que no venen al cas, hagueren d’abandonar aquest domicili i la domiciliaren a la planta baixa de la Fundació Trobada.  Allà feien les seves reunions i habilitaren una petita habitació com a racó de pregària fins que, a la dispersió dels grups del Casal anys després, el nom s'assoccià a la cadena de tendes del Comerç Just "S'Altra Senalla".

Aleshores qualcun dels usuaris feia la funció de porter i obria la porta als nous demandants d’acolliment que ocupaven la primera planta. En principi eren pocs, però que als pocs mesos ja eren set o vuit persones, entre homes i dones. Posteriorment, per no comprometre ningú, es feren duplicat de claus, cosa que dugué alguns problemes: la veritat era que no hi havia massa control.

Joan Sansó conta un fet luctuós. El grups del Casal de la Pau, entre el quals es trobava el grup de recolzament de l'Alberg,  preparaven un dels campaments de voluntaris organitzats per a la restauració de l'Ermita de Manacor, propietat de la Comunitat del Convent del Germans Dominics. Amb això reben l'avís de que a l'Alberg hi ha un home dins el seu llit que no s'ha despert i que pareix mort. 

Aviat el grup de recolzament es dirigeix immediatament a l’Alberg. Ningú s’atreví a tocar-ho però efectivament aquell home era mort. Aviat es presentaren Policia Local i Nacional. Es tractava d’un felanitxer casat amb 4 fills que, víctima de l'alcoholèmia havia estat admès a l’alberg per pura humanitat, ja que no es podien, ni tampoc ara, admetre usuaris amb sìmptomes d'addiccions. Cada dia aquest home a mig mati es seia al portal de l'Alberg totalment gat i el convidaven a pujar per anar directament al llit. Aquell dia no s’havia despert. Ha estat l'única defunció en els 28 anys d’existència de l’alberg.  

El grup de recolzament de l’Alberg del Casal de la Pau va fer una tasca impagable a uns moments en que la Fundació havia invertit tots els recursos en la adquisició de l’edifici i era imprescindible l’ajuda externa i desinteressada per poder mantenir obert el servei.

 


dimecres, 9 de setembre de 2020

Secrets d'una mirada (34)

 "Em pagaven un mes de feina i a la nòmina figuraven dos o tres dies"

L’entrevistat d’avui, L. natural d'Agadir, ciutat marroquina de més de 700.000 habitants, situada al nord de Marrakech, a més de 600 kilòmetres de Rabat i 440 de Casablanca. 

És un jove de 38 anys, fadrí, amb tres germanes menors, d'ètnia i llengua bereber, distinta de l’àrab i de la qual s’estima que hi ha entre 30 i 60 milions distribuïts entre Marroc i Argèlia. 

Manifesta que no té estudis perquè els seus pares, que encara son vius, als 10 anys ja el posaren a fer feina al camp i havia molts de problemes per trobar treball ben remunerat: “feia moltes hores de feina i guanyava molts pocs doblers, per la qual cosa vaig decidir venia a España i em vaig embarcar a Tànger rumb a Algeciras 

Li hem demanat si a la seva edat no havia pensat en casar-se i fundar una família i contesta que “m'agradaria casar-me però, si es possible, no amb una marroquina, si no amb una mallorquina per establir-me definitivament a Mallorcaperquè m’agrada l’illa, el seu ambient i el caràcter de la gent”. 

Quan va arribar a España, va estar 4 mesos sense feina a Màlaga, per traslladar-se posteriorment a Murcia i treballar a l’horta murciana, collint fruites, taronges, verdures i altres hortalisses.  

Als cinc anys d’estància a Espanya va poder regularitzar la seva situació aconseguint el certificat de residència per arrelament i treballar amb contracte. 

Així i tot visqué experiències poc edificants i clarament irregulars: “Quan arribava el final de mes em pagaven el sou a menys de 5 euros l’hora, amb jornades de 8 a dotze hores a voluntat de l’empresari; i a la nòmina a efectes de cotització només figuraven dos o tres dies. O ho agafes o ho deixes”. 

Fa un any que és a Manacor. Ha viscut 8 mesos a una caseta de camp amb altres companys, fins la crisi econòmica derivada de la pandèmia l’ha dut a l’Alberg, on roman fa 4 mesos. 

“Estic molt satisfet de les empreses de Manacor, on he fet feina de picapedrer, perquè aquí a la nòmina figura exactament la mateixa quantitat que em paguen: si faig 20 dies de feina em paguen 20”. 

Els cinc primers anys de residència no va poder visitar a família a Marroc, però de llavors ençà cada any, aprofita les vacances de la feina per a visitar el seu país, però, diu, que li agrada més Espanya. 

Alaba la bona convivència de l’alberg de Manacor i el tracte amb tots, especialment amb els 8 germans marroquins, i de forma molts particular amb els que com ell, són d’ètnia bereber. 

Agadir