Protagonistes de l'Alberg (6)

Amb el nou mil·lenni  Margalida i Toni començaren una altra etapa a l'Alberg de Manacor

A partir de l’any 1999  l’Alberg de Manacor experimentà una canvi radical de estructura organitzativa, funcionament, atenció als usuaris, disciplina i demés amb la incorporació de Margalida, treballadora social i Toni, treballador familiar. Ho podem qualificar de semi-professionalització. 

La veritat és que fins aleshores l’alberg s’havia convertir amb un pis d’amics, voluntaris que amb bona fe  però sense preparació provocaven favoritismes, es facilitaven duplicat de claus per la qual cosa tothom entrava i sortia quan volia, no hi havia normes ni horaris i, el que era pitjor, alguns s’havien instal·lat a l’alberg sense necessitat.  

Una de les funcions principals del nou equip va esser fer una diagnòstic de les necessitats de cada una de les persones acollides i elaborar un pla de feina amb elles i aconseguir un compromís de seguir un procés i fer un canvi con tal millorar i poder abandonar l’alberg. Aquí entra el contacte amb centres específics que ajuden a la promoció de les persones amb aquesta situació. 

Així i tot continuaren amb la impagable col·laboració de voluntaris que quedaven a dormir els vespres, preparaven el sopar, organitzaven grups de neteja del local i curant de la bugaderia. 

 Però la funció d’aquets dos professionals anava més enllà de l’acollida: era la orientació laboral, l’assessorament sobre altres serveis especialitzats, per exemple a les persones amb addiccions;  als immigrants en situació irregular sobre les passes a seguir, a quins centres s’ha de dirigir; orientacions per a la recerca de habitatge, sobre tot per problemes de l'idioma; potenciar conductes responsables i saludables. En resum: informar, promocionar i potenciar. 

Aleshores el control de l’alberg era relativament més senzill que en l’actualitat, ja que parlem d’una estructura més simple:  encara no s’havia fet la important remodelació de l’edifici de l’any 2009 i que el nombre de places només era de 15. En aquelles dates l’acollida anual mitja era de 100 persones amb una ocupació diària de 8 i el percentatge d’homes i dones era similar a l’actual entre el 80 i 85% i 15 al 20% respectivament, amb una edat mitja de 38 anys. En quant a l’origen el 30% eren de la península, el 25% africans i el 20% balears; la resta dividida entre europeus, sud-americans i països de l’Est. 

Respecta a la tipologia aleshores bàsicament eren dues: les persones que venien a cercar feina i l’estada era de pocs dies, perquè si no es trobava, se’n anaven de l’alberg i si en trobaven ho feien en cobrar la primera mensualitat de sou. L’altre grup son el que presenten problemàtiques socials, manca de salut, manca de formació per a la feina, edat avançada, problemes de salut; dones víctimes de maltractes. També es començaven a donar el casos de llarga durada amb més de sis mesos d’estada. 

Margalida i Toni iniciaren els contactes amb altres entitats especialitzades, com Deixalles amb tallers recolzats amb una beca  per persones en situació de necessitat;  Caritas, taller de recerca de feina en que podien telefonar a les empreses per cercar feina; Creu Roja amb un taller similar; Oficina d’informació a l'Immigrant del Consell Insular; l’Ajuntament de Manacor per aquells usuaris empadronats; Projecte Home pels usuaris que patien addiccions.  

L'etapa d'aquests dos professionals tingué una durada de 10 anys i finalitzà a l’any 2009, coincidint amb una profunda remodelació de tot l’edifici de la Fundació i que va ampliar la capacitat a 25 places, però això serà matèria d’un altre article d’aquest blog. 

Quedi constància del més profund reconeixement de la tasca feta per Margalida i Toni, el dos protagonistes d’avui,  durant aquesta etapa amb el sincer agraïment de la Fundació Trobada i personalment de tots els seus patrons.

 

 

 

 

 

Secrets d'una mirada (36)

 "Em vaig criar amb una tia meva que em posà a fer feina als sis anys i vaig conèixer a mon pare als dotze"

L’usuari entrevistat d’avui, LM. és un home natural de Colòmbia, en concret de Palmira, del Departament Valle del Cauca. El posaren a fer feina als sis anys encara que va poder fer els estudis primaris fins al deu anys. 

Quan li preguntem per la seva família el primer que li surt és que es va criar amb una tia y el seu home i sense cap relació amb la mare, que viu a prop de ca seva,  i que a son pare no ho va conèixer fins al dotze anys. La mascareta no més deixava veure  els ulls però ens donarem be compta que li espirejaven quan ho deia. 

“Fins el 18 anys vaig fer feina al camp i amb la ramaderia, segant herba i netejant i curant els ramats fins que em decideixo a ingressar a l'exèrcit com a voluntari durant quatre anys i dos més com a regulars. Vaig fer sis anys de servei militar”. 

Conscient de la importància de la formació acadèmica, acabat el servei militar, recupera els estudis i completa el batxillerat. Seguidament fa dos anys d'estudis de formació per exercir de guarda de seguretat: 

“Després del estudis vaig fer feina durant dotze anys com a guarda de seguretat en quatre empreses diferents, al mateix temps que vaig formar una família amb una dona però amb unió lliure que m’ha donat dues filles bessones, “la monita i la negrita”, que actualment tenen quinze anys”. 

Li tornen espirejar els ulls. Fa quinze mesos que vingué a Espanya com a turista i ha quedat amb la intenció de fer feina. De llavors ençà no ha tornat veure la família encara que hi parla cada dia i amb cada una d'elles per telèfon. Vingué convidat per un cunyat a Manacor amb el qual va conviure dos o tres mesos de seguida que arriba a Mallorca.  

Ha fet feina de forma ocasional en períodes de dos o tres setmanes y no consecutives: la situació irregular no ha permès que ho fes amb contracte de treball oficial i sempre ha estat “en negre”. 

“He hagut de viure al carrer vint-i-vuit dies després de viure amb el meu cunyat i he hagut d’estar algun temps en la llista d’espera de l’alberg on vaig ingressà ara farà un any”. 

És conscient de la seva situació: “sé que no tinc altra alternativa que esperar dos anys per sol·licitar el permís de residència que em permeti regularitzar la meva situació i fer feina amb contracte i seguretat social”. 

El doblers que guanya actualment i que les envia a la seva família no són suficients per el seu manteniment perquè són treballs esporàdics; tal volta bastarien si ho fossin de forma continuada. Sempre que menciona la família guaiten pels ulls els secrets de la mirada que en forma d’espira parlen amb tristor d'una enyorança del éssers estimats de l’altra banda de l'Oceà Atlàntic. 

Finalitza l’entrevista amb paraules d’agraïment que repeteix una i una altra vegada: “Estic molt agraït a la Fundació i a tot el personal de l’alberg, voluntaris i professionals. Hi havia mal “rollo” abans de declarar-se l’estat d’alarma, però després vaig estar amb el grup que anàrem a Sa Murtera i allà tot es normalitzà. Actualment a l’alberg hi ha molta tranquil·litat, cosa que valoro moltíssim i torn agrair de bon de veres totes les atencions rebudes”. 

La Fundació vol correspondre també amb l’agraïment per les vegades que dissabtes i diumenges, que no surt mai,  ajuda como a voluntari en les tasques de l’Alberg.

 

Entrevista a IB3 Ràdio

 IB3 Ràdio: "Volem compartir les esperances i les inquietuds de tota la gent que viu a l'Alberg de Manacor"

“Volem compartir les esperances i les inquietuds de tota la gent que viu a l’Alberg que agafa forces per sortir a recuperar la seva vida”. Comença així l'entrevista que el periodista Joan Sitges ha realitzat a la Directora de la Fundació Trobada Noelia Hernández, dins un nou espai de l'Informatiu de l’horabaixa d’IB3 Ràdio.  

A l’espai també ha intervingut algun usuari definint amb encert l’objectiu de l’alberg:  “La idea del Albergue no es la venir aquí,  quedarse aquí, que te den de comer, vivir aquí i pasarte la vida aquí. La idea es tener ese tiempo en que tu puedas tener un trabajo, para luego poder llegar a un alquiler o compartirlo: aquí vives pero no haces tu vida”. 

Noelia explica que la Fundació presta els serveis d’acollida nocturna, centre de dia i acompanyament a persones en un moment de transició, en un moment de situació de risc d’exclusió social o vulnerable. O que s’han quedat sense habitatge i han estat derivades dels d’Ajuntaments. 

Afegeix que l’ambient amb 25 usuaris es bastant familiar i hi ha bona harmonia i convivència. 

Intervenen també a l’entrevista de forma diferida el fundador de l’Alberg José L. García que recorda el temps difícils i la incomprensió d’algunes persones: “He sentit comentaris molt desagradables, per exemple, “jo no sé perquè perdeu el temps amb aquestes persones que no són més que quatre “vagos” que no van de feina, paraules literals. Es vera que hi ha persones que tenen dificultats d’adaptació a la societat, es a dir, rebels per naturalesa, però no són la majoria. Ordinàriament son persones que han quedat sense feina a una edat avançada o tenen algun tipus de malaltia mental que dificulta la contractació laboral: aquesta és la “nostra clientela”.  

Noelia amplia els perfils: “actualment venen amb complicacions més complexes”. També hi ha prejudicis envers els immigrants i també hi ha un 50% de espanyols. Els percentatge de dones sempre és inferior, perquè les dones tenen més recursos que els homes i només venen en casos molts extrems. 

La psicòloga i coordinadora de l’Alberg Aina Llull també intervé a l’entrevista en relació a la incidència que la pandèmia i la conseqüent crisi sanitària ha tingut en la tipologia dels usuaris: “arriben persones que no son el perfil habitual de l’alberg, persones que es troben sense feina i no poden pagar el lloguer de pisos o allà on estiguin situats i es veuen abocats al carrer, cosa que també passa a les famílies". 

Noelia comenta que "actualment  són 26 les persones en llista d’espera. Ordinàriament manegem 5 ó 6 persones en llista d’espera, però l’increment fins a 26 ha estat en les dues darreres setmanes. Es cert que ho esperaven, però no estem preparats per aquesta nova situació". 

Es fa referència a rigor amb què han dut les mesures de seguretat per evitar els possibles contagis de la pandèmia, perquè a un col·lectiu de 25 persones és absolutament necessari la prevenció, perquè qualsevol contagi seria de conseqüències imprevisibles.   

N’Aina Llull comenta la importància de l’acompanyament als usuaris per a sortir de la situació: “hem tingut usuaris que han fet aquest itinerari, els hem derivat a altres fons, els han ajudat a la reinserció sòcio-laboral i estan fent feina a una gran empresa sense cap tipus d’acompanyament, de forma autònoma. Jo procuro escoltar l’usuari i saber que necessita, com a ciutadà informar-me de quins recursos hi ha i què necessita, pues mira podries anar allà.  .  .  . Opto per aquesta opció perquè conec molt bé els recursos”. 

Comenta el periodista que en realitat qui té l’obligació d’atendre aquestes necessitats son les administracions públiques i dirigeix el comentari a José L. García, del patronat, que respon el que l’Ajuntament de Manacor li va dir fa alguns anys: “Ells diuen: “nosaltres volem acollir les persones que es troben sense sostre manacorins, però els altres no tenim perquè haver-les d’acollir”. I demano: “els turistes que venen que no són de Manacor, i ens va bé, no?” Si ens va bé acollir a persones de fora d’aquí que venen amb doblers, també hem d’acollir a persones que no són d’aquí que venen sense doblers”. 

Noelia matisa que la situació ha canviat: “efectivament  la situació actual ha canviat moltìssim, sortadament hi ha molt més apropament amb l’Ajuntament de Manacor”. 

Així finalitza l’entrevista. La Fundació Trobada agraeix sincerament l’atenció rebuda per l'emissora i sobre tot per haver pensat en Manacor i el servei de l’Alberg per inaugurar aquest espai del periodista Joan Sitges d’IB3 Ràdio.

Audio de l'entrevista 

Protagonistes de l'Alberg de Manacor (5)

Els objectors de consciència garatiren la continuïtat de l'Alberg de Manacor al darrer decenni del segle XX

El reconeixement constitucional de la llibertat ideològica consagra el dret d'adequar els propis comportaments a les conviccions personals tal com preveu l’article 16 de la Constitució, com és el cas de les obligacions militars que imposa la mateixa norma fonamental. 

La Constitució en base a aquests principis reconeix el dret a la objecció de consciència  a l’article 30, regulat a la Llei 48/1984 de 26 de Desembre que preveu que els espanyols “subjectes a obligacions militars que per motius de consciència en raó d’una convicció d’ordre religiós, ètic, moral, humanitari, filosòfic o altres de la mateixa naturalesa, romandran exempts del servei militar, però hauran de realitzar una prestació social substitutòria”.  

La Fundació Trobada com entitat sense ànim de lucre i amb el projecte d’alberg de transeünts entrava de ple dins els sectors prioritaris que podien desenvolupar i que es podien servir de dita prestació. 

Així es començaren a contractar dos, tres i fins a sis objectors de consciència una vegada aprovades les sol·licituds, que assumiren tasques que compartien o que no podien prestar els voluntaris del grup de recolzament del Casal de la Pau que ja hi feien feina des de l’obertura de l’alberg. 

En honor a la veritat, hem de reconèixer que no tots eren objectors de consciència militants o plenament convençuts: amb sinceritat algú manifestava que el que volia era seguir estudiant o conservar el lloc de feina. La objecció era la excusa. També s’ha de dir que tampoc es podia exigir als objectors ni preparació ni experiència, i les seves funcions senzilles de companyia, cura i atenció als usuaris estaven carregades de bona voluntat. 

La mateix llei preveia al capítol IV un règim disciplinari per aquells objectors de consciència que cometessin infraccions com l’abandó de l’activitat, incompliment del regim de dedicació de la prestació social i altres. Aquestes infraccions, prèvia instrucció de l’oportú expedient, “podien ser sancionades amb un recàrrec fins a un màxim de tres mesos més de la duració que correspongui a la situació d’activitat.” 

Tots el objectors eren assabentats d’aquest règim disciplinari. 

Com a fet anecdòtic, un objector deixà de presentar-se a l’alberg diversos dies sense avisar ni sense que existís motiu aparent de la seva estranya absència. Contactat telefònicament, la explicació va esser escarida: “és que aquests homes que hi ha a l’alberg me fan por”. Com és de suposar no s'instruí expedient: era una situació imprevista que necessitava dictamen forense o pericial mèdica. 

Noms com Toni Gomila, Norat Puerto, Joan Alzamora, David Serra i altres que no venen a la memòria estan i estaran sempre dins el record de la Fundació com uns joves voluntaris que prestaren un servei molt valuós en unes circumstàncies d’escassetat  de recursos. 

Des d’aquestes pàgines vagi el reconeixement de la Fundació Trobada a tota la tasca insubstituïble dels objectors de consciència que durant la vigència de la llei prestaren el servei social substitutori a l’Alberg de Manacor. 

Per la Llei 17/1999 quedà abolit el servei militar obligatori i conseqüentment la prestació social substitutòria. A partir d’aquest moment el funcionament de l’alberg entrà dins una etapa de semi-professionalitat.

 

Secrets d'una mirada (35)

 "Tinc 62 anys, salut i experiència:  m'agradaria trobar una feina de la meva gran vocació que és  la mar"

Natural de Barcelona, L., de 62 anys, és l’usuari just arribat a l’alberg que avui entrevistem. 

Fadrí que, una vegada acabats els estudis de batxillerat, es posà a treballar d’auxiliar administratiu a un agència de transports, de la qual era propietari un senyor de llinatge Florit i que curiosament era de Manacor. Posteriorment va esser representant d'annexes de perruqueria de senyores, pintes, tints, tisores. . . . 

“Em vaig allistar voluntari quatre anys com a paracaigudista a l’exercit de terra, tenint en compte que el servei militar era obligatori, per a continuació fer alguns treballs esporàdics al camp i també de cambrer a Lleida. Després vaig anar un any a Suïssa com a cambrer i perfeccionar la llegua alemanya”. 

Posteriorment va venir a Menorca, on hi va treballar 10 anys (1981-1992), alternant feines d'hostaleria i marineria, perquè la mar és la seva gran vocació. Li es igual pescar llagosta, arrossegament, recollir posidònia o mariner de vaixells d’oci. 

A l’any 1992 se'n va anar a Veneçuela per poc temps on feu de repartidor de llibres i tornà a Menorca amb la intenció de fer doblers per invertir a Veneçuela. “Allà me’n hi vaig tornar i  vaig muntar un restaurant i un petit hostal; també feia de guia a excursions turístiques pels paratges d’aquell país que son meravellosos. D’aqueixa manera em vaig guanyar la vida durant 25 anys.” 

Quan les coses es posaren malament a Veneçuela i fidel a la seva vocació marinera l’any 2015 tornà a Espanya i en concret a Galícia on va posar al dia la seva documentació necessària per poder convalidar el títol de patró portuari. “Però el mon de la pesca a Galícia es d’un ambient tancat i jo ja tenia gairebé 60 anys i vaig decidir venir a Mallorca. He cobrat 18 mesos d’ajuda del temps que he quedat aturat”. 

Ara fa un any que és a Mallorca i ha romàs a Ca l’Ardiaca i fet feines temporals de manteniment a l’Ajuntament de Palma. 

Des de que és a l’Alberg de Manacor està inscrit a SOIB a una oferta de feina a Escorca per a majors de 30 anys amb un sou de 1.000 euros: “Em fa il·lusió encara sia una feina temporal i hagi de viure a Escorca a una tenda de campanya”. 

“Som conscient de l’edat que tinc i que és un inconvenient per a trobar feina, però al mateix temps tinc salut, ganes, il·lusió i experiència per aportar a un projecte de la mar: m'és igual el tipus de feina, palangre, arrossegament, amb barca de bou o amb barca petita. Voldria trobar a la mar la meva darrera oportunitat de fer feina abans d’arribar a l’edat de jubilació”. 

S’agraeixen les mostres d’agraïment expressades pel l’entrevistat d’avui per les atencions rebudes a l’Alberg de Manacor, que pertany a la xarxa d’Albergs del Consell de Mallorca. Tant de bo que vegi assolits els seus desitjos de trobar a la mar la darrera esprintada de la seva vida laboral.