dimecres, 11 de febrer de 2015

Secrets d'una mirada (2)

Catalina, una dona maltractada


Avui entrevistam a una dona amb 61 anys a les seves espatlles, nascuda a Palma, provinent d'una família humil i amb una infància dura i traumatitzada. Es casà amb 20 anys després de festejar un cert temps. Al cap d'uns anys vivint un calvari amb el seu marit, va decidir separar-se i amb els temps divorciar-se. Tota la gent del seu voltant sabia que estava sent maltractada i fins i tot parlaven amb ella però ella no ho acceptava, pensava que era un error, que mai més tornaria a passar ... Així va originar-se el suplici, quan el seu marit tornava a casa totalment alcoholitzat i on les pallisses eren cada vegada més freqüents, va començar a tenir por, no entenia el perquè. Després de set anys de matrimoni va decidir que ella i el seu fill no es mereixien aquesta vida, i que tenia que fer qualque cosa, així va començar la lluita .

Catalina, ha treballat en moltes feines: cuinera, pastissera, cuidadora de persones majors, venedora en una papereria ... i quasi sempre ho ha fet en negre, cotitzant només cinc anys. La vida no li ha estat gens fàcil. Al final, va ingressar a l'any 2000 al centre de dones maltractades de Manacor per rebre amenaces de mort de l'home amb qui vivia. Des d'aleshores a viscut a la nostra ciutat cuidant persones majors i fent net cases particulars, llogant-se una habitació pel seu comte i quan no tenia doblers, dormint en un cotxe.

Fa cinc mesos va entrar a l'alberg de la Fundació Trobada per pura necessitat de sobreviure i tenir un espai on dormir. Cati té una mala experiència amb els homes en qui ha conviscut per culpa de l'alcohol. “La vida ha estat molt dura! Crec que un dels problemes causants de la violència de gènere és l'alcohol; trabuca el cap i canvia la personalitat. Quan no bevien eren persones amables i normals, al venir gats, transformaven el caràcter i es tornaven violents ” ens comentava amb els ulls que l'espiratgaven.

Amb la mirada dolça i la seva veu acaronadora ens explica que no vol pensar amb el futur ni amb el demà: “és massa cru i incert, no tinc dret a la pensió de jubilació per no haver cotitzat; tenia una petita paga de discapacitat per problemes a la cadera, però me la llevaren. No hi ha feina, al menys amb l'edat que tenc. Vas a demanar treball i et miren d'una manera rara, com dir-te que feina cada dia n'hi ha menys. També, estic en tractament depressiu i qualsevol cosa em fa por. No vull menjar-me el coco en que pot passar demà o d'aquí dos anys, perquè me'n vaig a pique, m'enfons”.

Qué has trobat a l'alberg? “Una nova vida, carinyo i comprensió. Jo de l'alberg sentia comentaris pel carrer que era un lloc brut i ple de fongs, quan vaig entrar aquí no hi havia res d'allò que m'havien contat. El menjar és boníssim, els llits molt còmodes i la gent que està al front molt respectuosa. Estic contenta d'estar aquí!”

Quina és la vida que demanaries pel teu futur? “Simplement una feina! Tenir una caseta on poder viure. M'agradaria el poder cuidar persones majors, fer-lis el dinar i netejar-les , m'encanta atendre a la gent gran, es tornen com a infants.”


Cati, sens dubte, és una persona fràgil que no li agrada parlar de si mateixa, ja que li fa recordar moltes ferides mal curades de la vida. A cada moment de l'entrevista els ulls li ploren i es torca la llàgrima amb un gest de conformitat i resignació. Espera en el demà, espera un miracle que li doni la possibilitat de poder viure una vida digna de tot ésser humà.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada