Pandèmia

 Que hi podem aprendre nosaltres per a viure aquest temps amb una altra mirada menys utilitarista i desesperançada?

Estem immersos en la realitat de la ovid-19, en plena fragilitat sanitària i econòmica,  i vivim en estat de xoc. No estem acostumats a estar en suspens després de tants mesos, contagis i morts. L'estupor és evident en les autoritats i en les 
societats de tot el món, empresonades en un endiablat tauler amb dues fitxes impossibles de casar:  reduir la incidència dels contagis i mantenir les estructures del teixit productiu.  

Els mitjans emprats per a la lluita contra la pandèmia no pareixen eficaces més enllà de l'esforç sanitari operatiu i investigador. Tampoc estem satisfets amb la resposta social, immadura i infantil per part de massa persones que no accepten la més mínima molèstia pel bé comú. La tecnologia, la logística, els diners, els avanços de tota mena, no aconsegueixen evitar la mescla de desconcert, estupor, por, descoratjament i molt dolor contingut entorn de la covid-19. I quan alguns negacionistes han fet gala que no cal fer-li molt cas a “això”, les conseqüències han estat severes; aquí està el Brasil, els Estats Units i Gran Bretanya.  

Tot això junt és massa com per a no preguntar-nos que hi podem aprendre nosaltres des del dolor compartit per a viure aquest temps amb una altra mirada menys utilitarista i desesperançada? 

1. 1. No tenim el control de tota l'existència. Aquesta pandèmia posa al descobert la limitació i la vulnerabilitat de l'ésser humà. Som éssers necessitats d'uns altres, no importa si les tecnologies ens canvien la vida. Tot es globalitza i s'interrelaciona, es comunica i es connecta, de manera que un problema de repartiment de les vacunes a Àfrica, pot repercutir en les societats que han pogut ser vacunades aviat. De res serveix amb aquest virus protegir-se una part del Planeta quan estem tan interconnectats. Això ens dona l'oportunitat per a reflexionar sobre la meva actitud i la supèrbia insolidària que amenaça una solució global. 

2. 2. És un bon moment per a reflexionar sobre el nostre concepte de progrés, que no coincideix amb el de desenvolupament; d'on surten les matèries primeres i a quin cost humà per a milions de persones?. Ens hem emborratxat de consumisme sense pensar en les conseqüències per a una gran part de la humanitat. Es la injustícia d'aquest sistema insolidari amb una gran part de la humanitat que a més posa en perill la sostenibilitat del Planeta. 

3. 3. Prioritzar l'escala de valors és una altra cosa sobre la que podem reflexionar. Se'ns demana que deixem de costat les nostres llibertats personals i els nostres desitjos socials pel bé dels altres. Si socialitzem existeix un risc real per a nosaltres i sobretot sabem del perill de contagi per a la gent més anciana i vulnerable. Això ens porta a cuidar les relacions amb els qui puguin sentir-se més sols i deprimits; per a això tenim les xarxes socials, perquè ningú es senti en la cuneta. L'aïllament pot ensenyar-nos a actuar de positiva i constructiva en les nostres interaccions socials en lloc de fer-ho de manera negativa i destructiva. 

4.  4. Finalment, és una oportunitat d'or perquè tots, inclosos els usuaris de l’alberg,  puguem valorar haver nascut en aquesta part del món en lloc d'en ple Tercer Món… gaudir d’un sostre i d’uns serveis als quals moltes persones no hi arriben ni arribaran mai. Esser conscients de la gratuïtat de tantes coses rebudes i adoptar una l'actitud humil i agraïda vivint el bo del present. 

 Es la gran oportunitat de viure l'esperit de servei als altres perquè les crisis provoquen una multiplicació en cadena d'actes de solidaritat entre éssers humans i pobles que enforteix llaços i destins. Aquest necessari esperit de servei implica oferir-se com un instrument d'ajuda dels altres, oberts a qualsevol necessitat pròxima d'escolta, de consol, de temps i del que faci falta és igual qui ho necessiti.