Secrets d'una mirada (52)

"Un intent d'arribar a Espanya amb pastera va acabar amb bregues a ganivetades que ens obligaren a tornar a Marroc"

L’entrevistat d’avui mostra el DNI com a de nacionalitat espanyola però es nascut a Marroc, encara que no li agrada que tractin com a marroquí perquè ell és de la República Àrab Saharaui Democràtica, estat amb reconeixement limitat format per l'antiga província espanyola del Sàhara espanyol (corresponent al territori de l'actual Sàhara Occidental), que va ser ocupada il·legalment en 1976 pel Marroc i Mauritània i després completament annexada pel Marroc a l'agost de 1979, en retirar-se Mauritània de la zona que ocupava.  

A l'octubre de 1975, la Cort Internacional de Justícia de la Haia, que havia estat convocada per l'Assemblea General de l'ONU, va emetre el seu dictamen respecte a la situació jurídica del Sàhara Occidental:  

“... la conclusió del Tribunal és que els materials i la informació que els han estat presentats, no estableixen cap llaç de sobirania territorial entre el territori del Sàhara Occidental i el Regne del Marroc. Així, doncs, el Tribunal no ha trobat que existeixin llaços jurídics de tal naturalesa que modifiquessin l'aplicació de la Resolució 1514 (XV) respecte a la descolonització del Sàhara Occidental, i en particular del principi d'autodeterminació a través de la lliure i genuïna expressió de la voluntat dels pobles del territori”.

A pesar de la seva evident raça àrab, el sentiment de pertinença al RASD o República Saharaui i el record de l’abandó del poble espanyol a la mort de l’anterior cap d’estat F. Franco, han estat present durant tota l’entrevista.  

Però anem a la seva biografia.  

M. actualment te 42 anys, la mare es viva i son pare fa tres anys que és mort. Són quatre germans en total i ell és el major: el següent de 40 anys viu a Marroc, el tercer de 38 anys viu a Eivissa i el darrer de 35 anys viu a Suècia.  

“Acabats els estudis de batxiller, vaig fer feina de mariner fins que vaig intentar emigrar a Espanya en pastera. Em va costar 200 euros i el viatge va ser una tragèdia: una brega darrera l’altra dins la barca, inclús amb ganivets a les mans, fins que vàrem ser obligats a tornar a terra”. 

Definitivament va arribar a Canàries el mes de juny de 1999 amb vaixell gràcies a un intercanvi de favors amb mariners que l’acolliren i va començar a treballar al camp donant menjar als animals i col·laborant amb l’empresa de distribució de productes camperols, com llet, embotits i formatges. 

“Més endavant em vaig traslladar al sud de Gran Canària, a Maspalomas per fer feina a l'hostaleria com a rentaplats i ajudant de cuina un any i mig. Allà hi vaig estar, en distints hotels fins a l’any 2004.” 

A la pregunta si ha format família, contesta: “Acabada la temporada a Gran Canària me’n vaig anar a Marroc per casar-me i vaig dur aquí la meva esposa mitjançant el re-agrupament familiar; a l’any següent va néixer el nostre fill que actualment te 16 anys. A l’any 2015 mon pare es va posar malalt i la meva dona i el fill tornaren a Marroc.” 

Comenta que va continuar treballar a hotels dues temporades a Magaluf i una temporada a Eivissa i cada final de temporada anava i venia de Marroc per a veure la família.

 “Aquest anar i venir de Marroc es va trencar amb la pandèmia a l’any 2019 quant es tancaren les fronteres. Quant s’obriren vaig anar de Marroc a Gran Canària i d’aquí a Palma amb avió i després a Eivissa, on hi vaig fer feina 7 dies a mitja jornada i després a un restaurant. A Eivissa l’habitatge és impossible, no n’hi ha i el poc que hi ha és caríssim”. 

Aquesta mancança d’habitatge a Eivissa ha estat present cada temporada d’estiu als mitjans de comunicació. Tant és així que persones de distintes professions públiques i privades no han pogut acceptar el lloc de treball ofert per no trobar habitatge. 

Estant a Eivissa va demanar plaça a l’Alberg i ha estat en llista d’espera més de dos mesos. 

“Vaig esser cridat per Aina de l’Alberg el dia 8 de setembre i em vaig incorporar dia 13. He estat acollit amb molt de respecte i agraeixo sincerament les atencions rebudes tant pels companys de l’alberg com, i sobre tot, pels professionals, ja  entre tots s’ha creat un ambient familiar digne de tot elogi. 

Manifesta com a acomiadament, els seu desig de trobar una feina que li permeti viure amb dignitat amb la seva família. Inclús apunta la possibilitat d'anar-se'n a Suècia amb el seu germà.