dimarts, 26 de gener de 2016

Secrets d'una mirada (6)

Alemanys sense sostre a Manacor

Sepp vol tornar a tenir una casa i una feina. El carrer és dur i la solitud ha fet mossa en ell, juntament amb la malaltia d’un càncer als pulmons per culpa de l’amiant. De nacionalitat alemanya, va quedar enamorat de la nostra illa de Mallorca fa una vintena d’anys quan va venir de vacances l’any 1979 i decidí quedar-se. Tenia trenta anys, molta joventut i salut a vessar, amb els anys, es va integrar totalment en la societat manacorina, parlant i entenent perfectament el mallorquí. Professional de la construcció és un oficial de primera amb formació alemanya, molt feiner i responsable com bon germànic que és. Però la crisi ha fet trontollar tota la seva vida de benestar i de seguretats, fa un grapat d’anys va perdre la feina, la casa, la parella i darrerament també la salut. Totes aquestes circumstàncies feren que el nostre bon amic sol·licitara ingressar a l’Alberg de Persones sense Sostre de la Fundació Trobada, que pertany a la Xarxa d'inclusió social de l’IMAS.
Porta cinc anys enfrontant-se a una realitat de gana, de necessitat, de misèria, de malaltia, una realitat «invisible» per a la gran majoria de la població però que ell i els companys de l’alberg enfronten diàriament. Ens comenta: «No t'acabes d'acostumar; hi ha dies molt durs i extrems, però aprens a portar-los amb dignitat... he viscut molt bé, he guanyat molts de doblers, he tingut diferents dones i ara em costa trobar-me a l’alberg als cinquanta-quatre anys, sóc una persona amb molta experiència de la vida i tinc moltes inquietuds». Sepp és una persona atenta i educada, amb una formació intel·lectual acurada, li agrada pintar, l’art i llegir literatura, però amb un caràcter fort i a vegades radical. Com a bon alemany li agrada molt la cervesa i les converses entre persones. La darrera conversa amb ell ens explicava: «Ara fa un any m’operaven de càncer de pulmó, en varen tallar tres quartes parts d’un d’ells, i ara en manca l’aire i em fatig molt ... A més tinc molts de problemes amb les dents: no puc menjar de tot, la digestió em costa i inclús evit el riure. No vull tornar a Alemanya, em sent mallorquí i aquí tinc molts de coneguts i la meva vida. ».
A l’Alberg de Manacor la majoria són homes, d'entre 35 i 56 anys. Encara que la presència de dones va a més. Aquests homes es passen el dia al carrer, i el carrer envelleix molt i quan van al centre, encara que només sigui per donar-se una dutxa o tenir uns hàbits de desdejuni, menjar i sopar se senten confortats i alleujats. Hi ha persones que porten tota la vida al carrer; les circumstàncies els van portar al carrer i ja no han sabut o no han pogut sortir. En aquests casos, la labor de motivació dels mediadors redobla el seu valor. Aquestes són les persones invisibles de la nostra societat local que des de la Fundació Trobada intentam ajudar i dignificar la seva vida.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada