dilluns, 1 d’agost de 2016

Secrets d'una mirada (7)

Un jove lluitador i sensible

Educat i tímid amb una aparença de benevolència innocent apareix cada dia en Rachid, un ciutadà marroquí que és usuari ,des de fa nou mesos, del nostre alberg de Manacor, que pertany a la Xarxa d'inclusió social de l’IMAS. Amb ell hem volgut tenir una petita conversa per poder conèixer millor les seves esperances, inquietuds i també els seus neguits.
Rachid procedeix de la zona de Nador, ciutat amazig portuària del nord-est del Marroc, a la regió de l'Oriental i sobre la costa mediterrània. Ell vivia a una petita població on tenia una petita tenda familiar de queviures: ”nosaltres teníem un petit comerç propietat de la meva família on veníem sucre, cafè ... però al meu poble cada vegada hi ha manco gent, tots han emigrat, quasi només queda gent major, dones i infants. Jo amb els meus 29 anys no podia mantenir econòmicament la meva família, el negoci no donava per més. Així que em vaig plantejar venir a Mallorca per poder ajudar als de ca meva, he deixat la meva esposa, el meu fill d’un any i la meva mare, amb dolor i molta enyorança”.



Actualment treballa com pot de peó de la construcció de sol a sol, sense massa garanties de continuïtat, sense papers, però amb ganes d’ajudar la seva família que cada mes els envia quasi tot el que guanya. “Jo vaig venir a aquí a treballar, perquè al meu país no hi havia feina, estic d’obrer en la construcció i cada mes envií els doblers a la meva dona, que té cura del meu fill i la meva mare que fa més d’un any que no els veig, tenc una gran enyorança d’ells, especialment del meu fill que és molt petit i només té un anyet”.
El nostre protagonista Rachid és un usuari del nostre alberg ja fa quasi un any. Sol matinar per anar a treballar a l’obra i torna a posta de sol, es dutxa, sopa i es colga ben esgotat de la feina. Persona molt correcta i amb un sentit de la justícia i de l’honradesa que quasi ja no en queden a la nostra societat tan pràctica i materialista: “Jo estic molt agraït amb la Fundació Trobada, que quan no tenia on viure, l’alberg em va acollir i em va donar un lloc on dormir i rentar-me. Jo procur no molestar massa ni crear problemes, ajut en tot el que està a la meva mà als voluntaris i professionals del centre. I sobretot, intent mostrar el meu agraïment a aquestes persones que fan tant per mi. Ara, la meva esperança és poder tenir una casa i estar amb la meda dona i el meu fill, és tot el que deman a la vida.”




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada