dijous, 27 d’agost de 2020

Protagonistes de l'Alberg de Manacor (2)

Una persona amb més de 170 quilos va superar la seva obesitat a l'Alberg de Manacor 

L’episodi que avui volem exposar sobre els protagonistes de l’alberg va tenir lloc fa molt de temps. Tenint en comte que la Titular Fundació Trobada ja duu 28 anys de rodatge, recordem que va succeí aproximadament a la darreria dels anys 90. 

Es tractava d’un home de mitjana edat que l’alberg va acollir sense tenir en comte que com a característica especial destacava la seva obesitat: creiem que devia pesar a prop de 170 quilos com a mínim. 

Tenia enormes dificultats per a la seva mobilitat. Tant és així que es passava quasi tot el dia dins l’alberg, en contra de les normes vigents aleshores que exigien que els usuaris cada dia després de berenar el matins, havien de sortir de l’alberg, ja que no hi havia el servei de centre de dia que actualment existeix. Era una excepció que era acceptada per tots. 

Si havia d’anar al metge o a dinar al mig dia –encara no hi havia el càtering actual, ni tan sols es cuinava a l’Alberg-  era molt trist veure'l caminar, pues ho feia molt a poc a poc, passava molta pena i cada poquíssims metres s’havia d’aturar a descansar: si havia d’estar a un lloc a una hora determinada, encara fos a prop, sortia mitja hora o una hora abans per ser-hi a temps. 

 Era conscient que l’obesitat era la causa principal que es trobés sense feina i abocat a la marginació. Però el més important era la força de voluntat que tenia per dur a terme un règim rigorós i aconseguir perdre pes. L’Alberg va posar els mitjans que va saber per ajudar en aquest cas tan especial.  

Després d’alguns mesos, era visible que havia assolit el que volia, ja que va perdre més de 50 quilos. Se’l veia més àgil i cada dia més optimista. 

Com succeeix amb freqüència, quan ho va trobar oportú s’absentà de l’Alberg sense dir res a ningú d’un dia per l’altre i causa baixa del centre. 

Passaren els mesos i a vegades ens demanaven que hauria estat d’aquell home obès, que s’havia guanyat la simpatia de tots els usuaris per la seva bondat tan abundosa com el seu pes. Ningú sabia res d’ell, ni del seu estat, ni de la seva família, ni del seu domicili.  

Y un bon dia membres del patronat de la Fundació anaren a sopar al Restaurant Molí d’en Sopa. Algún dels cuiners ens vigilava. Després d’haver acabat de sopar, quan preniem el café, veiem sortir per una porta lateral al nostre obés usuari, vestit amb l’uniforme blanc de cuina amb el típic capell de copa, i es dirigí cap a la nostra taula. 

Quina alegria compartida de comensals i cuiner!. Ens abraçarem efusivament i les nostres cares reflectien la satisfacció de saber notícies seves, seu bon estat de salut, amb bastants menys quilos, i també del treball que havia trobat com a cuiner de, tal volta i aleshores, el més important establiment de restauració que hi havia a Manacor.

Mai ens havia caigut tan bé un sopar. Eufòrics, ens tornem a ca nostra, comentant que fets com aquets són els que animen a la Fundació Trobada a seguir treballant perquè germans nostres aconsegueixin sortir de la marginació i millorar el seu nivell de vida.  

És important que cadascun de nosaltres estiguem bé, però també es important que hi estiguin els altres. Convidem a tot-hom que provi qualque vegada aquesta experiència de satisfacció ajudant a algú que no estigui bé.



Cap comentari:

Publica un comentari