diumenge, 13 de setembre de 2020

Protanistes de l'Alberg de Manacor (4)

 Joan Sansó, Martí Martí, Petra i Sebastiana Munar i altres voluntaris del Casal de la Pau posaren a punt l'Alberg de Manacor

La primera gestió de la Fundació Trobada després de la seva constitució a l’any 1992 fou la compra del local situat al Passeig del Ferrocarril, n. 18, cantonada carrer Velázquez n. 11 de Manacor. 

La finca no era de nova construcció però sí d’una factura totalment casolana feta pels antics propietaris. La planta baixa havia estat dedicada a perruqueria i forn successivament, la planta primera a habitatge i una petita habitació a la segona que donava a la terrassa. La construcció no havia estat oficialment declarada i la Fundació  acte seguit a la compra feu la declaració d’obra nova davant notari. 

L’edifici aleshores estava desocupat i necessitava “ma de metge” i aquí entren els protagonistes d’avui: el “Grup de recolzament de l’Alberg” del Casal de la Pau, un equip de joves entusiastes que conscients de la necessitat de posar el que seria l’Alberg de Manacor, s’arromangaren de bon de veres. 

A les reunions que setmanalment tenien al Casal havien assumit com a propi un dels fins l’associació: “comprometre’s en el treball social del nostre poble i comarca incorporant-se en grups ja formats o promovent la creació d’uns nous grups i activitats de caire social”, i  el projecte de l’Alberg era una iniciativa que necessitava la seva col·laboració.

Joan Sansó, les germanes Petra i Sebastiana Munar, Martí Martí, Tomeu Adrover, els germans Jesús i Margalida Tarrasa, Loli García i altres que no venen a la memòria, dugueren a terme tasques de neteja, pintura, petites reparacions, feines senzilles de picapedrer i en general gairebé tota la feina d’endreçar tot l’edifici, a més de col·laborar en aconseguir i col·locar el mobiliari necessari. 

Hem de recordar que parlem del principi del anys 90: el Passeig del Ferrocarril no estava asfaltat, la via del tren estava abandonada, encara s’havia de reconvertir en passeig i iniciar la sembra de palmeres el trànsit de cotxes. Tot això aixecava pols a balquena que l’edifici en menjava cada dia. 

L’Associació “Casal de la Pau” tenia la seva seu al Carrer José López 66 (avui carrer de Bonjesús), però per circumstàncies que no venen al cas, hagueren d’abandonar aquest domicili i la domiciliaren a la planta baixa de la Fundació Trobada.  Allà feien les seves reunions i habilitaren una petita habitació com a racó de pregària fins que, a la dispersió dels grups del Casal anys després, el nom s'assoccià a la cadena de tendes del Comerç Just "S'Altra Senalla".

Aleshores qualcun dels usuaris feia la funció de porter i obria la porta als nous demandants d’acolliment que ocupaven la primera planta. En principi eren pocs, però que als pocs mesos ja eren set o vuit persones, entre homes i dones. Posteriorment, per no comprometre ningú, es feren duplicat de claus, cosa que dugué alguns problemes: la veritat era que no hi havia massa control.

Joan Sansó conta un fet luctuós. El grups del Casal de la Pau, entre el quals es trobava el grup de recolzament de l'Alberg,  preparaven un dels campaments de voluntaris organitzats per a la restauració de l'Ermita de Manacor, propietat de la Comunitat del Convent del Germans Dominics. Amb això reben l'avís de que a l'Alberg hi ha un home dins el seu llit que no s'ha despert i que pareix mort. 

Aviat el grup de recolzament es dirigeix immediatament a l’Alberg. Ningú s’atreví a tocar-ho però efectivament aquell home era mort. Aviat es presentaren Policia Local i Nacional. Es tractava d’un felanitxer casat amb 4 fills que, víctima de l'alcoholèmia havia estat admès a l’alberg per pura humanitat, ja que no es podien, ni tampoc ara, admetre usuaris amb sìmptomes d'addiccions. Cada dia aquest home a mig mati es seia al portal de l'Alberg totalment gat i el convidaven a pujar per anar directament al llit. Aquell dia no s’havia despert. Ha estat l'única defunció en els 28 anys d’existència de l’alberg.  

El grup de recolzament de l’Alberg del Casal de la Pau va fer una tasca impagable a uns moments en que la Fundació havia invertit tots els recursos en la adquisició de l’edifici i era imprescindible l’ajuda externa i desinteressada per poder mantenir obert el servei.

 


Cap comentari:

Publica un comentari