dijous, 19 de març de 2015

Secrets d'una Mirada (4)

Un món en cadira de rodes 



Pels carrers de Manacor es mou silenciosament una cadira de rodes.  Un home amb aspecte eslau i ulls clars es queda a la terrassa d'un bar a fer-se un cafè amb llet. És en Lubomir, un usuari de l'Alberg Trobada, que nasqué a la República Txeca ara fa cinquanta un any. Mira com la gent passa per davant d'ell. Callat i enigmàtic, espera que es faci d'hora per poder entrar altra vegada a la Fundació. Així és la vida del nostre protagonista d'avui, un home amb malaltia crònica que participa del nombre de persones sense sostre. Lubo va viure quaranta anys al seu país treballant en la mineria del carbó i de marbrista. Allà té els seus dos fills. Els seus records. Els hiverns glaçats i llargs. No vol tornar!

Com va ser venir a Mallorca?Al 2002 un grup d'amics de Txèquia que no teníem treball, varem venir a reformar un bar a la península, al finalitzar la feina la majoria tornaren al meu país, però jo volia veure Espanya perquè m'agradava molt. Així que vaig agafar una moneda, si sortia cara, anava a Mallorca, sinó a Canàries. Ja sabeu que va sortir”. Li encanta la nostra illa. La gent la qualifica de molt bona. La temperatura és ideal. I li agrada molt la calor que fa a l'estiu. Però troba molt perillosa la ciutat de Palma. Aquest és un dels motius pels quals vol viure a les poblacions petites i properes. “He treballat durant més de dos anys a la Fundació Deixalles de Felanitx, a la construcció, a la neteja, a foravila, també cantat amb una guitarra acústica per les platges de Porto Colom, Porto Cristo i cala Rajada, tenia salut i tot això ho podia fer.”

Quan li demanem per la seva dificultat amb la mobilitat i per què va amb una cadira de rodes ell amb un posat conformat i seriós ens explica:l'any 2006 vaig agafar un virus muscular pel qual vaig ingressar a son Dureta sis mesos, amb tot vaig poder tornar a caminar. Però al 2011 a Barcelona vaig recaure altra vegada amb un internament de cinc mesos a l'hospital. Quan vaig sortir no tenia estabilitat, necessitava unes crosses i una cadira de rodes per poder-me moure'ns, les meves cames són com de paper, caic. Cada dos-cents metres necessit descansar i asseurem. No tenc salut i no puc fer feina, no tenc doblers, per això estic a l'alberg de persones sense sostre”.Reps qualque ajuda? “No, cap institució m'ajuda. Només La Fundació Trobada i moltes persones particulars. La gent de Manacor és molt solidària amb mi, em dona doblers per fer-me un cafè, comprar menjar. També hi ha persones que cada dia m'ajuden amb fruita, sucs, salsitxes... La meva experiència és que la gent d'aquí és molt bona, em demana per la meva salut, per què no camín ... l'alberg m'ha ajudat molt, per això jo també vull ajudar als altres omplint bosses de menjar els dijous en el repartiment d'aliments.

El combat és dur, llarg. Lubo aspira a poques coses en la vida. Es considera ja una persona vella amb només 51 anys. La vida ha rodat massa. Espera un poc més de salut, un treball que mai arriba i una cadira de rodes nova. “La cadira que tenc no s'aguanta, li surt una roda, un dia es desmuntarà, i aleshores ja no podré mourem”. Amb aquesta simplicitat sobreviu una persona veïna nostra, sense massa projectes, amb allò que és bàsic per existir. “Jo no vull pensar amb el demà, visc el present. Amb poca salut. Tranquil. Que faci calor. Gaudir de la gent i de la música. Jo no vaig ràpid per la vida. Sinó poc a poc i bona lletra”.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada