dimecres, 22 de maig de 2019

Secrets d'una mirada (12)

Hafid, la història d'un jove a la recerca d'una vida millor

"No tenim por de les dificultats. Tenim por de viure aquí sense futur i feina: estar aquí és estar morts". Parla Hafid. Va viatjar des de Nador a Melilla amb només 17 anys per acollir-se al centre de menors no acompanyats de la Puríssima on va estar set mesos, un centre tutelar amb més de 400 menors estrangers.

L’èxode del Marroc té rostre. Majoritàriament homes, d'entorn urbà i origen humil. Les edats són molt dispars, però els qui han protagonitzat més arribades irregulars en els últims mesos són els joves. No es reconeixen al país que els ha vist néixer, perquè senten que els ha girat l'esquena. En tota la costa del nord del Marroc algú coneix a un amic que intenta venir-se a Europa o s’ho està pensat.

Són diverses les hipòtesis que intenten explicar el creixent fenomen de l'emigració juvenil del Marroc: la virilització de vídeos de menors rumb a Espanya, el retorn del servei militar, la manca de feina juvenil... Però el relat va més enllà: una generació desencantada, amb les seves aspiracions truncades per la falta d'oportunitats i un malestar en augment per la falta de llibertats.

En Hafid actualment té vint anys i és un usuari de l’Alberg de Manacor que pertany a la xarxa d'inclusió social del Consell de Mallorca. És un jove molt inquiet i actiu que sobreviu en una situació sense família o persones pròximes. «De Melilla vaig anar a Múrcia a un centre d’acollida per a menors, allà en varen fer estudiar espanyol i altres assignatures, així al passar un any i complir la majoria d’edat en donaren el permís de residència, el NIE. Del centre vaig anar a viure amb una tia meva a la mateixa ciutat de Múrcia».

Les circumstàncies de la vida l’han portat a Mallorca, a la recerca de feina i d’una vida millor, però sense permís de treball ningú el vol contractar. «Es varen acabar els doblers que em donà mon pare, dormia als parcs i a la platja, els bars i botigues em donaven les sobres per menjar. Fins que vaig entrar a l’Alberg de Manacor, això va ser un canvi molt fort, ara tenia un llit i un plat de calent cada dia. Tenc molt que agrair a la Fundació Trobada».
El nostre jove amic continua cercant un precontracte per estabilitzar la seva situació i encetar una vida millor en aquesta Europa somiada. Els seus anhels de cara al futur són molt senzills: una feina, un pis llogat, un carnet de conduir i un cotxe. Això és el seu «Dorado» i la seva «Terra Promesa».

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada