El sense-llarisme ha quedat definit per primera vegada en el projecte de "Llei d'Habitatge, en procés de tramitació parlamentària
Una inversió similar als ingressos que el Reial Madrid preveu obtenir amb les 1.667 places d'aparcament que es construiran sota l'estadi Santiago Bernabéu. És a dir, al voltant de 120 milions d'euros. Aquesta és la inversió que es necessitaria, aproximadament, per a donar una alternativa d'habitatge a les persones que viuen al carrer i que no accedeixen, per un motiu o un altre, a una plaça en un alberg, segons els càlculs que contempla l'associació “Llar Sí”.
A Espanya hi ha prop de 30.000 persones que viuen al carrer. Una xifra que és aproximada ja que, en matèria de persones sense llar, les estadístiques no s'actualitzen de manera constant i no és fàcil saber quin és el nombre real. No obstant això, sí que se sap que només hi ha 20.613 places d'allotjament, segons les últimes dades publicades per l'Institut Nacional d'Estadística (INE) que corresponen a l'any 2020. D'elles, el 67% són en albergs.
“No és un exercici acadèmic, però sí hem fet una aproximació de quant costaria” donar aquesta alternativa residencial en habitatges. Aquesta opció, indica Caballol, tindria un cost un 1,2% més elevat per plaça que en el cas dels albergs. “És un càlcul conservador, perquè no és fàcil saber quin és el cost dels programes tradicionals. Parlem d'edificis que són molt antics; amb sistemes d'atenció a les persones que són molt tradicionals, on a vegades hi ha personal treballant com a voluntaris i, en molts casos, religiosos”.
Buscar aquesta alternativa per a les, aproximadament, 8.000 persones que l'associació calcula viuen sempre al carrer, tindria un cost lleugerament superior als citats 120 milions d'euros anuals.
Quant es gasta en albergs?
Les dades publicades per l'INE situen a Euskadi com la regió amb més places en albergs, 4.260. Per darrere, la Comunitat de Madrid, amb 2.459; i Catalunya, amb 2.367 places.
A més, aquest organisme estadístic apunta que, en el cas dels albergs, el 83,7% dels centres van ser finançats única o predominantment per les administracions públiques. Mentrestant, un 7,4% dels centres es va finançar en la seva major part amb fons propis, un 3,6% amb fons procedents d'institucions privades sense fins lucratius i un 3,2% amb donacions particulars.
Quant al perfil de persones que viuen en carrer, de nou cal anar-se a dades estadístiques que tenen anys a la seva esquena. L'última Estratègia nacional integral per a persones sense llar correspon el període 2015-2020. En ella es reflecteix que prop d'un 80% de les persones que dormen als carrers de les localitats espanyoles són homes. De mitjana, un 44% de les persones que manca de sostre porten més de tres anys en aquesta situació. Una realitat que, segons aquesta estratègia, afecta negativament a la seva salut, així ho percep el 41% de les persones sense llar; i a la seva seguretat, atès que més de la meitat reconeix haver estat víctima d'un delicte.
Aquesta estratègia ja recull l'opció de donar un habitatge com a alternativa. El “denominat Housing First, en molts països, s'ha mostrat ja científicament molt eficaç perquè les persones sense llar més resistents a la intervenció social s'incorporin a processos de millora substancial de la seva situació. “Les persones sense llar en programes de 'Housing First' redueixen l'ús d'emergències sanitàries en un 83%, hi ha un 80% menys de trasllats en ambulàncies, el seu ús d'institucions penitenciàries baixa en un 77%”, (...), el 97% millora la seva salut mental i es redueix un 57% el consum de substàncies o alcohol i redueix costos“, enumera.
En aquesta cerca d'alternatives, el “sense-llarisme” ha quedat definit -per primera vegada- en el projecte de Llei d'Habitatge, que porta mesos en procés de tramitació parlamentària. Ho defineix com una “circumstància vital que afecta una persona que no pot accedir de manera sostinguda a un habitatge adequat en un entorn comunitari”.
En aquesta Llei d'habitatge, si es desbloqueja la seva negociació, associacions com a “Llar Sí” o “Pro-habitatge” insten que no s'inclogui dins del concepte de gran propietari, o gran forquilla, als qui cedeixin pisos, precisament, perquè siguin alternativa als qui estan en situació de carrer.
