Secrets d'una mirada (33)

 "Vull dur aquí la meva família i muntar un petit negoci de menjar ràpid"

Natural de Barkane, important ciutat del nord-est de Marroc, capital de la provincia del mateix nom,  amb més de 300 mil habitants, J.,  home de 46 anys és l’usuari de l’Alberg de Manacor que avui entrevistem.  

Cursà els estudis secundaris fins als 15 anys i acte seguit es posà a treballar amb el petit negoci de la família i també a una petita finca rústica també de la seva propietat.

Casat amb dues filles de 23 i 8 anys i un fill de 16. La filla ja és casada. 

“Després de casar-me vaig treballar de cambrer a una cafeteria per espai de tres anys, però el sou era tan minso que no podia donar de menjar als meus fills i vaig decidir venir a Espanya a l’any 2004”. 

“Tinc els papers de resident des de 2005, perquè em vaig acollir a una regulació massiva i fins a 2008  vaig treballar majoritàriament a la construcció a vegades en negre i altres amb contracte”. 

Quan va venir la seva dona estava embarassada del seu fill que ara té 16 anys i va néixer sent son pare aquí. En canvi sí va veure néixer a la filla de 8 anys, perquè viatjava amb freqüència al seu país. 

“En aquests 16 anys que som a Espanya he anat a ca meva més d’una vegada per any. És l'avantatja de tenir papers, perquè vaig a veure els meus fills sempre que escasseja la feina: tinc la necessitat de veure la meva família”. 

Ha treballat a distints indrets: a Torrevella (Alacant) de 2005 a 2007, a Mallorca de 2007 a 2010, a França de 2010 a 2014. Mai ha tingut dificultat per a canviar de residència allà on hi havia feina encara fos per poc temps. Els anys 2018 i 2019 tornà a França a fer feina a un restaurant de menjar ràpid. També va esser a Girona, però per poc temps per dificultats d’habitatge. 

“Finalment el mes de març passat uns coneguts marroquins em cridaren des de Mallorca perquè vingués i que hi trobaria feina. Però va irrompre l’estat d’alarma i la pandèmia ho paralitzà tot. Els coneguts m’acolliren un temps i després em deixaren un garatge per dormir. Mitjançant la Creu Roja vaig demanar plaça a l’Alberg de Manacor i vaig haver d’esperar dos mesos en llista d’espera”. 

Actualment duu un mes a l’Alberg i al poc temps li sortí una feina de picapedrer per un temps de tres o quatre setmanes.  

“Estic molt agraït de l’acollida i dels serveis que presta l’Alberg de Manacor. La meva il·lusió és tenir una feina fixa i aconseguir una local per muntar un petit local de menjar ràpid, perquè és una activitat que conec i crec que puc tenir èxit. També vull dur la meva família per fixar aquí la nostra residència”. 

Home experimentat, madur, inquiet, amb il·lusió i coneixements, J.  té totes les cartes per triomfar en la vida, cosa que li desitgem de tot cor.  

Una vegada més, volem recordar que l’Alberg de Manacor és un servei que presta la Fundació Trobada amb el suport del Consell de Mallorca.

 

Protagonistes de l'Alberg de Manacor (2)

Una persona amb més de 170 quilos va superar la seva obesitat a l'Alberg de Manacor 

L’episodi que avui volem exposar sobre els protagonistes de l’alberg va tenir lloc fa molt de temps. Tenint en comte que la Titular Fundació Trobada ja duu 28 anys de rodatge, recordem que va succeí aproximadament a la darreria dels anys 90. 

Es tractava d’un home de mitjana edat que l’alberg va acollir sense tenir en comte que com a característica especial destacava la seva obesitat: creiem que devia pesar a prop de 170 quilos com a mínim. 

Tenia enormes dificultats per a la seva mobilitat. Tant és així que es passava quasi tot el dia dins l’alberg, en contra de les normes vigents aleshores que exigien que els usuaris cada dia després de berenar el matins, havien de sortir de l’alberg, ja que no hi havia el servei de centre de dia que actualment existeix. Era una excepció que era acceptada per tots. 

Si havia d’anar al metge o a dinar al mig dia –encara no hi havia el càtering actual, ni tan sols es cuinava a l’Alberg-  era molt trist veure'l caminar, pues ho feia molt a poc a poc, passava molta pena i cada poquíssims metres s’havia d’aturar a descansar: si havia d’estar a un lloc a una hora determinada, encara fos a prop, sortia mitja hora o una hora abans per ser-hi a temps. 

 Era conscient que l’obesitat era la causa principal que es trobés sense feina i abocat a la marginació. Però el més important era la força de voluntat que tenia per dur a terme un règim rigorós i aconseguir perdre pes. L’Alberg va posar els mitjans que va saber per ajudar en aquest cas tan especial.  

Després d’alguns mesos, era visible que havia assolit el que volia, ja que va perdre més de 50 quilos. Se’l veia més àgil i cada dia més optimista. 

Com succeeix amb freqüència, quan ho va trobar oportú s’absentà de l’Alberg sense dir res a ningú d’un dia per l’altre i causa baixa del centre. 

Passaren els mesos i a vegades ens demanaven que hauria estat d’aquell home obès, que s’havia guanyat la simpatia de tots els usuaris per la seva bondat tan abundosa com el seu pes. Ningú sabia res d’ell, ni del seu estat, ni de la seva família, ni del seu domicili.  

Y un bon dia membres del patronat de la Fundació anaren a sopar al Restaurant Molí d’en Sopa. Algún dels cuiners ens vigilava. Després d’haver acabat de sopar, quan preniem el café, veiem sortir per una porta lateral al nostre obés usuari, vestit amb l’uniforme blanc de cuina amb el típic capell de copa, i es dirigí cap a la nostra taula. 

Quina alegria compartida de comensals i cuiner!. Ens abraçarem efusivament i les nostres cares reflectien la satisfacció de saber notícies seves, seu bon estat de salut, amb bastants menys quilos, i també del treball que havia trobat com a cuiner de, tal volta i aleshores, el més important establiment de restauració que hi havia a Manacor.

Mai ens havia caigut tan bé un sopar. Eufòrics, ens tornem a ca nostra, comentant que fets com aquets són els que animen a la Fundació Trobada a seguir treballant perquè germans nostres aconsegueixin sortir de la marginació i millorar el seu nivell de vida.  

És important que cadascun de nosaltres estiguem bé, però també es important que hi estiguin els altres. Convidem a tot-hom que provi qualque vegada aquesta experiència de satisfacció ajudant a algú que no estigui bé.

Secrets d'una mirada (32)

"Vaig arribar a Málaga des de Tànger després de tres dies de pastera per la mar"

Avui parlem amb J., jove marroquí emigrant de 21 anys i molt a prop d’acomplir els tres anys que roman a Espanya. 

Va néixer a la ciutat de Beni Melal, Marroc, capital de la província homònima i de la regió de Beni Melal-Jenifra, situada en el centre del país amb una població de més de 200.000 habitants. 

“Som el major de quatre germans. El pare era casat per segona vegada amb ma mare i tenia 5 fills de l’anterior matrimoni. Morí fa dos anys als 73 d’una aturada cardíaca i no vaig poder assistir als oficis funeraris.” 

“Vaig fer els estudis fonamentals obligatoris que son nou cursos, dels 6 als 15 anys, però després em posaren a fer feina al camp amb maquinària i també de paleta”. 

Viatjà des de la seva ciutat fins a Tànger que hi ha 12 hores de cotxe i d’aquí en pastera fins a Málaga, amb una travessia per la mar que durà tres dies: era estiu i feia bon temps. Allà hi va estar sis dies, fins que embarcà en avió fins a Mallorca. 

“Vaig venir directament a Manacor, a casa d’uns veïnats del meu poble de Marroc que m’acolliren tres mesos. Després vaig llogar una habitació vivint amb altres persones i fent feina en negre a Petra i Felanitx”. Vaig pagar 150 euros per la còpia del contracte de lloguer i així poder-me empadronar”. 

Ara duu 7 mesos a l’Alberg de Manacor, a plena satisfacció per la bona convivència i el tracte respectuós, però sobre tot amb la il·lusió de prest poder sol·licitar de l'Administració Pública el certificat de resident per arrelament durant tres anys que s’acompleixen el proper mes de setembre i que l’habilitaria a poder fer feina de forma regular. 

Actualment fa feina a una carnisseria (Halal), amb un germà major, fill de la primera esposa de son pare. Venen tota mena de productes àrabs. 

“L’objectiu principal del viatge a Espanya és treballar per ajudar a ma mare i els meus germans que van a lloguer, i arribar a poder comprar una casa i tenir l’habitatge en propietat”. 

Jove, amb il·lusió, feiner, tota la vida per endavant, té totes les possibilitats d’assolir els seus objectius.  

Així ho desitgem. 

Protagonistes de l'Alberg de Manacor (1)

D'usuari de l'Alberg de Manacor a xef de cuina d'un empresari d'àmbit internacional

Ordinàriament les notícies de premsa que surten de l’Alberg de Manacor tenen a veure més en problemes del usuaris, saturació, dificultats de funcionament, etc. Però no sempre és així i avui volem trencar aquesta dinàmica iniciant un secció que anomenem “Protagonistes de l’Alberg”  amb una notícia agradable, positiva i que omple de satisfacció a tot el personal que treballa a la Fundació Trobada. 

Un dels entrevistats a la secció de “Secrets d’una mirada” (13) de data 31 d'octubre del passat 2019 d’aquest blog ha telefonat per comunicar que roman a la Moraleja (Madrid) com a xef de cuina d’un empresari a gran escala d’origen àrab, amb contracte de treball en regla.

La seva germana que també treballa al ram de la restauració el va presentar a aquest empresari. Es tracta d’un comerciant proveïdor de peix a molts de països. La dona es marroquina i ell sudanès, i viatgen arreu del món amb vaixells propis transportant la mercaderia, inclús serveix a la Cadena Leading Hotels  a Usuaia, Terra de Foc (Argentina), on l'ex-usuari de l'alberg abans havia fet de cuiner. Actualment són afora i en properes dates viatjarà amb ells a Alemanya. 

S’ha desfet en lloances i agraïment a l’Alberg de Manacor per l’acollida que tingué després d’arribar a Manacor a peu des d’Artà plovent a bots i barrals, perquè sols no tenia ni diners per l’autobús.  

Ens diu que l’alberg ha estat per ell no només la solució a una situació desesperada sense cap sortida a curt termini. El més important és que ha estat una vertadera escola d’educació: havia aprés a conviure amb persones sense vincles personals ni familiars i a tractar-les amb respecte sense diferències de races, llengües, religions o nacionalitats. En concret i anecdòticament, ara s’aixeca del llit cada dia a la mateixa hora, l’hora d'aixecament de l’alberg. 

Repeteix que no oblida ni oblidarà mai tot el que va rebre de la Fundació Trobada i sempre tindrà un sentiment de gratitud cap a tots els professionals, patrons i demés personal auxiliar que es varen comportar meravellosament amb ell. 

Promet amb tota fermesa que un dia vindrà a Mallorca i com a testimoni d’agraïment ens convidarà a un dinar amb un menú de bell nou dissenyat per l'ocasió i exclusivament per ell. 

Repetim que no podem amagar la gran satisfacció que sentim quant escoltem aquestes paraules. Ens ajuda a superar les ordinàries i a vegades extraordinàries dificultats que comporta dur endavant un projecte com l’acollida permanent, dia i nit, de 25 persones, moltes en risc d’exclusió social o amb malalties mentals o xacres pròpies de l’edat.  

La millora del nivel de vida, l'èxit i la prosperitat dels que ens han acompanyat a l'alberg son igualment triunfs seus i nostres. 

Tant de bo que aquesta nova vida de L. es perllongui molt de temps perquè la seva qualitat personal i la professionalitat com a cuiner s’ho mereixen.

Secrets d'una mirada (31)

 "Visc amb la il·lusió que els meus pares una dia em convidin a passar el cap de setmana amb ells".

Mallorquí, nascut a Palma, J.V. de 51 anys, de mare de Murcia i pare d'Albacete, es home de poques paraules i fa un esforç per contar-nos els avatars de la seva vida. 

Va estudiar EGB, però ben aviat es posà a fer feina en principi de jardiner i després de picapedrer, que han estat les úniques ocupacions laborals que ha tingut.

Als 20 anys, pels problemes d’addicció a l’alcohol i les drogues els seus pares el tragueren fora de ca seva. S’havien divorciat també pels les addiccions a l’alcohol de son pare i anava vivint a temporades amb mon pare i ma mare per separat. 

“He freqüentat la rehabilitació de les meves addiccions a centres com REMAR a Barcelona, al qual m’acompanyà ma mare i també al Projecte HOME, dos mesos a Binissalem i dos mesos a Palma. Em recuperava un poc i tornava a recaure, em tornava a recuperar i tornava recaure: això ha estat la meva vida, caure i aixecar-me, caure i aixecar-me.”

Roman fadrí, encara que ha tingut algunes parelles, però no s'han consolidat perquè quan s’adonaven de les seves addiccions, s’allunyaven i es trencava la relació. 

“L’assistenta social de Cala Millor fa dos anys m’orientà per ingressar a l’Alberg de Manacor, que vertaderament ha estat el meu centre de rehabilitació: ara puc dir amb orgull que fa un any que no he provat l’alcohol.”

Un tribunal mèdic el diagnosticà d’una incapacitat d'un 52% originada per les seves addiccions, per la qual cosa l’Associació “Estel de Llevant”, entitat que treballa des de 1996 a les comarques de Llevant i Migjorn de Mallorca per i amb les persones amb trastorn de salut mental i els seus familiars, l’acollí com a treballador:

“Sempre he treballat a Estel de Llevant en jardineria i pintura: avui he estat pintant a Sant Llorenç; també posem tanques a finques rústiques; i altres treballs com neteja de playes i feinetes de paleta o picapedrer”.

Els seus pares s’han reconciliat i viuen junts, però el nebot, fill de la seva germana i la seva parella amb un fill, han viscut a ca ells, cosa que dificultava l’acostament de J.V. Ara ja no hi son.

“Actualment em trobo molt millor. Vaig a veure els meus pares amb freqüència. Ho faig amb l'autobús, dino amb ells i a les 5 del capvespre torno amb l’autobús. Tinc d'il·lusió que un dia em convidin a passar el cap de setmana amb ells, però fins ara no m’han convidat. Per mon pare estaria fet, però és ma mare que no vol.”

Esta satisfet del tractament que rep a l’alberg: l’horari de feina és de 8 a 14.30 i els monitors li guarden el dinar. Té els horabaixes lliures i ha assistit al tallers que la Fundació, mitjançant els professionals Aina i Rafel, imparteix amb regularitat.

Tant de bo que aquesta sia la rehabilitació definitiva de les addiccions i pugui gaudir en el futur del calor familiar reconciliant-se amb el seus pares amb vida de pau i tranquil·litat.

 

Blog de Notícies

Aquest mes s'acompleixen sis anys del primer número del Blog de Notícies de la Fundació Trobada

La Fundació Trobada publica des de l’any 2014 un blog digital on es donen a conèixer les noticies més rellevants dels projectes i funcionament de l’entitat. 

El contingut del blog ho classifiquem segons un títol  genèric que donem a la notícia. Així: 

Premsa: es fa un resum o reproducció de les notícies de l Fundació publicades en premsa amb dues subdivisions de premsa local i premsa provincial, segons l’àmbit del mitjà on ha estat publicada. 

Donacions. S’inclouen informacions sobre donacions en efectiu de la CaixaBank i de Colonya Caixa Pollensa i en espècie de Fundació Deixalles, Cola-Cola i dels Col·legis de Manacor amb motiu de les festes de Nadal. 

Moviment mensual. Cada mes s’informa del moviment d’altes i baixes, nombre de pernoctes, racions de berenar, dinar i sopar i la llista d’espera. 

Visita del mes. Crònica de la visita a l’alberg de personalitats destacades com Toni Amorós, Rector de Manacor, els glossador Mateu Xurí, l’activista Margalida Cortés, Mateu Ballester de Creu Roja i altres. 

Secrets d’una mirada. Entrevista feta a usuaris de l’Alberg on es fa una narració anònima de la seva vida i dificultats fins a arribar a l’Alberg. 

Sala d’Art i Cultura.  S’informa dels actes culturals celebrats. Aquest any destaca el concert de piano ofert per l’usuari de l’Alberg Ismael Moreno. 

Estat d’alarma. Al blog s’ha fet un seguiment de la situació de pandèmia que encara ara es viu i d’una manera especial el desdoblament de l’alberg en la seu de Manacor i l’Escola Rural de Sa Murtera, gratuïtament cedit per l’Ajuntament de Manacor per una període de tres mesos.  

Fins al dia d’avui s’han publicat 388 noticies amb 80.597 visualitzacions, el que suposa una mitjana de poc més de 200 visualitzacions per notícia.