Notícia

Manifest de la Campanya del Dia de les persones sense llar

Diguem prou: Ningú sense llar. 

Sota el lema “Sense sortida? Perduts en un sistema de protecció social que no protegeix” 

Avui 31 d’octubre celebrem el Dia de les Persones sense Llar. 

Després de 20 anys de campanyes continuem aixecant la veu davant la greu situació de des-protecció social i falta d’oportunitats a les quals ens trobem milers de persones en situació de sense llar. 

Garantir la protecció social és un dret fonamental per a sortir de la situació en la que ens trobem. Han d’existir mesures per a prevenir les situacions d’exclusió social; mesures per a enfortir i concretar el desenvolupament i posada en marxa de polítiques públiques que ens facilitin recursos i eines perquè sigui una realitat que totes les persones puguem viure amb dignitat a una llar pròpia, en pau i permanent. 

Tots els que ens trobem en aquest situació hem de tenir les eines necessàries per a elaborar el nostre projecte de vida i somiar-nos vivint com a ciutadans de ple dret. 

Des d’un enfocament d’accés als Drets Humans i, tal com la nostra Constitució recull, demanem: 

A les Administracions Públiques: 

• -L’existència d’un parc públic d’habitatges socials per a persones i famílies en situació de sense sostre i sense habitatge en l’estat espanyol. L’habitatge és un instrument fonamental perquè aconseguim la condició de ciutadans amb plens drets. 

• -L’existència d’un enfocament de polítiques d’ocupació per a persones amb un difícil accés al mercat laboral vetllant per una formació adequada. L’ocupació de qualitat és una font d’inclusió social i de protecció enfront de la pobresa. 

• -Garantir la universalitat, gratuïtat  i l’accés del dret a la salut de tots els ciutadans, especialment, els més desfavorits. Els problemes de salut poden ser tant causa d’exclusió social com efecte d’aquella. 

• -Desenvolupar unes polítiques de prevenció del sensellarisme (sensesostre), que s’anticipin a la pèrdua de la llar i que garanteixin l’accés als recursos adequats. 

• -Una garantia d’ingressos que no sols cobreixi les nostres necessitats bàsiques, sinó que també ens permeti gaudir de la cultura, de l’oci i de les xarxes socials. 

• -Una major coordinació entre les institucions per a pal·liar les conseqüències directes que tenen en nosaltres i les nostres famílies les diferents situacions d’exclusió social en les quals ens trobem. 

A vosaltres, els ciutadans i els nostres veïns, dir-vos que el sensellarisme és sempre una vulneració de drets que té solució. Superant prejudicis i pors vos convidem a conèixer les diferents situacions personals i socials de molts de nosaltres, perquè entre tots cerquem el benestar general per damunt del particular. 

Que el compromís socials ajudi a tenir una societat més justa. 

Ligislació

El Consell de Ministres reforma el Reglament d'Estrangeria per afavorir la integració i facilitar l'accés al treball de menors i ex-tutelats

El Consell de Ministres ha aprovat, a proposta del Ministeri d'Inclusió, Seguretat Social i Migracions, un Reial decret que reforma el Reglament d'Estrangeria, modificant el règim jurídic de menors i ex tutelats per a afavorir la seva integració. La nova normativa, entre altres coses, cerca facilitar-los l'accés al treball. 

Amb la reforma aprovada es posa fi a la situació actual en la qual, de facto, s'impedia la inclusió dels menors no acompanyats i els joves ex tutelats. La normativa actual provoca que molts menors romanguin en irregularitat sobrevinguda en complir els 18 anys, una situació causada per la rigidesa d'aquesta normativa que el Govern modifica ara. 

En concret, la reforma afectarà 15.000 persones, 8.000 d'elles menors migrants no acompanyats i 7.000 joves de 18 a 23 anys. 

"L'objectiu final de la reforma és promoure la inclusió i reduir la vulnerabilitat d'aquestes persones evitant que arribin a la majoria d'edat menors estrangers no acompanyats indocumentats, consolidant que puguin accedir al mercat laboral a partir dels 16 anys (i després de complir 18 anys)", van indicar des del Ministeri. 

En concret, la reforma afectarà 15.000 persones, 8.000 d'elles menors migrants no acompanyats i 7.000 joves de 18 a 23 anys. 

"L'objectiu final de la reforma és promoure la inclusió i reduir la vulnerabilitat d'aquestes persones evitant que arribin a la majoria d'edat menors estrangers no acompanyats indocumentats, consolidant que puguin accedir al mercat laboral a partir dels 16 anys (i després de complir 18 anys)", van indicar des del Ministeri. 

En segon lloc, s'incrementa la vigència de l'autorització inicial d'un a dos anys (homogeneïtzant el termini amb altres normes) i de l'autorització de renovació a tres anys. En tercer lloc, s'eximeix de l'exigència d'acta notarial per a la cèdula d'inscripció i se substitueix per un informe de l'entitat de protecció de menors. Finalment, es consolida que les autoritzacions de residència habilitin per a treballar quan el menor aconsegueixi els 16 anys. 

Amb la modificació dels articles 197 i 198 del Reglament d'Estrangeria, es crea un règim propi per als menors no acompanyats que aconsegueixen la majoria d'edat. Per a aquells que arriben als 18 anys documentats (article 197), s'estableix un règim propi sense referències a residència no lucrativa, la qual cosa afavoreix la continuïtat de l'autorització que tenia com a menor. 

Permís de residència i treball 

En el cas dels menors que arriben als 18 anys sense documentar, es modifica l'article 198 per a establir un nou sistema per a documentar a aquells joves que no ho estan en arribar a la majoria d'edat. Aquests joves accedirien a una autorització per a residir i treballar amb els mateixos requisits esmentats anteriorment. En tots dos casos, tant per als qui hagin arribat a la majoria d'edat documentats com sense documentar, es tindran en compte els informes sobre esforç d'integració, continuïtat d'estudis o formació. 

Finalment, per a aquells joves ex tutelats que tenen ara entre 18 i 23 anys i es troben indocumentats, es posa en marxa un procediment perquè puguin accedir a l'autorització prevista per als menors que arriben sense documentar a la majoria d'edat. D'aquesta manera, s'evita que quedin en irregularitat sobrevinguda i es generin situacions d'exclusió social. El procés d'elaboració d'aquest Reial decret ha comptat amb una important participació de particulars, entitats del tercer sector i comunitats autònomes. Durant el procés de consulta pública es van rebre 122 aportacions, mentre que en el tràmit d'informació i audiència pública va haver-hi altres 15 contribucions. 
  A més, 11 comunitats autònomes van participar activament en els tràmits i van realitzar una valoració positiva de la reforma; d'igual manera, el Consell d'Estat es va referir a aquest canvi normatiu subratllant "la rellevància i l'ambiciós abast de la reforma". Totes aquestes contribucions han ajudat a enriquir el Reial decret aprovat . La reforma aprovada en el Consell de Ministres beneficiarà a unes 15.000 persones aproximadament.

 

Opinió

 El Govern Central estudia un nou model per a atorgar un habitatge de manera directa a les persones sense llar

(Article publicat per elDiario.es, amb la signatura de Cristina Armunia Berges amb data 20 d’octubre de 2021)

A Espanya hi ha unes 30.000 persones sense un sostre, i per a erradicar aquest problema el Ministeri de Drets Socials es planteja finançar projectes a l'estil Housing First, un model d'intervenció social que trenca amb el tradicional i que ja s'ha posat en marxa en països com Finlàndia, Bèlgica o França. 

Què passaria si a cada persona sense llar se li proporcionés un lloc estable per a viure sola? Per a aquesta pregunta no existeix una única resposta. Hi ha tantes possibilitats com persones sense llar hi ha a Espanya i, segons les dades de Llar Sí i pro-habitatge, en aquests moments són més de 30.000. Antonio, Rita, José Alberto o Andrés han estat alguns dels participants en el programa Hàbitat Housing First a Espanya, que consisteix a donar habitatges permanents i suport social i de salut a persones en situació de carrer amb els perfils més vulnerables. Els primers passos del projecte es remunten a 2014 de la mà de Llar Sí. En 2017, es va sumar pro-habitatge a aquest projecte. 

Per a Andrés Alarcón, de Palma, va significar tenir un espai per a sentir-se tranquil i segur. "Vaig viure experiències molt dolentes. Havia de dormir amb un ull obert perquè si no em robaven tot el que tenia", explica aquest home de 57 anys en el saló Ernest Lluch del Ministeri de Drets Socials i Agenda 2030. La sala està repleta i Andrés comenta que fa tres anys pensar en una cosa així li hagués resultat impossible. 

"Jo portava més d'un any al carrer, dormia en un alberg, però dormir en un alberg és com ser al carrer igual. El que vaig veure aquí ho guardo per a mi", diu emocionat. "Quan em van donar l'habitatge el primer que vaig pensar va ser en la sort que tenia", afegeix. Després, van haver de passar uns quants dies fins que va aconseguir assimilar que tenia una casa, una llar. Allí va començar a sentir-se tranquil i segur. "Vaig tenir moltes entrades i sortides en altres llocs, i en cap vaig triomfar". 

Un indicador clau en els resultats de l'estudi d'avaluació de Housing First és la taxa de retenció d'allotjament. En el cas espanyol, el percentatge està per sobre del 95%, 18 mesos després de la seva incorporació al programa. Aquesta millora en l'estabilitat no es produeix en el grup de comparació, que va continuar utilitzant els mètodes tradicionals, com són els albergs, centres d'acolliment o allotjaments per a grups específics. 

Un indicador clau en els resultats de l'estudi d'avaluació de Housing First és la taxa de retenció d'allotjament. En el cas espanyol, el percentatge està per sobre del 95%, 18 mesos després de la seva incorporació al programa. Aquesta millora en l'estabilitat no es produeix en el grup de comparació, que va continuar utilitzant els mètodes tradicionals, com són els albergs, centres d'acolliment o allotjaments per a grups específics. 

Des del Govern estudien ara la possibilitat d'adoptar aquest sistema per a atallar el problema de les persones sense llar. Ignacio Álvarez, secretari d'Estat de Drets Socials, ha assegurat que "posar el focus en l'habitatge és crucial per a la lluita contra la pobresa i l'exclusió social" i que Housing First "ha demostrat resultats i és moment que es desenvolupi com a política pública". Entorn de la Llei d'Habitatge, que s'emportarà al Congrés el 26 d'aquest mes, el secretari general d'Agenda Urbana i Habitatge, dependent del Ministeri de Transports, ha assegurat que la norma "neix amb la vocació que l'habitatge es converteixi en un dels pilars bàsics de l'Estat del Benestar del nostre país". 

El crucial perquè tot això pugui dur-se a terme és el finançament, idea que han sostingut els ponents d'aquesta trobada internacional. 

28 euros més al mes per cada sol·licitant 

La primera avaluació d'aquesta metodologia a Espanya mostra que aquesta eina té resultats molt superiors a alternatives com la dels albergs i que pot suposar un gran estalvi en serveis i recursos externs com l'alimentació, el tractament d'addiccions o l'atenció psiquiàtrica i sanitària amb el pas del temps. 

El gran condicionant d'aquest model és el cost de l'allotjament. No obstant això, apunta l'informe, a llarg termini aquest cost no ho és tant si es compara amb el de les seves alternatives considerades en conjunt (per exemple, costos d'un alberg, d'alimentació, sanitaris i d'urgències) i es redueix la diferència amb el transcurs dels mesos. "Hàbitat tendeix a reduir costos, mentre que les seves alternatives els incrementen", indica el text. La diferència de cost entre Hàbitat i les seves alternatives, segons la mateixa font, es reduiria a només el 2,39% als 12 mesos (això és uns 42 euros al mes) i al 1,64% als 18 (a penes 28 euros mensuals) 

El cas finlandès 
Housing First ja s'ha posat en marxa en països com Finlàndia, França o Bèlgica. En el primer porta funcionant des de l'any 2008 i amb bons resultats, destaca I-Foundation, un dels principals promotors de Housing First al país. 
"El sensellarisme s'ha reduït a la meitat", assegura Juha Kaakinen, CEO d'I-Foundation. Segons les xifres que repassa, en aquests moments hi ha 2.300 persones sense llar a Finlàndia, sense comptar amb aquelles persones que viuen en cases de familiars o amics, i "el Govern actual s'ha fixat acabar amb el sensellarisme per al 2027". "És un gran repte polític", confirma Kaakinen, que no té objeccions a admetre que "les anteriors polítiques tenien un enfocament equivocat". Perquè el canvi de model forgi, afegeix, ha d'haver-hi un gran consens polític que es mantingui en el temps. 

Durant la presentació, Freek Spinnewijn, director de FEANTSA (Federació Europea d'Organitzacions Nacionals que Treballen amb Persones sense Llar), ha assegurat que el paper de les institucions europees i dels polítics a nivell nacional serà crucial perquè triomfi aquest model, més instaurat en la part occidental del continent. Spinnewijn ha indicat que en tota Europa hi ha 600.000 llits de refugis. 

Un model similar al d'Hàbitat Housing First opera des de l'any 2009 a França, els ministeris d'Habitatge del qual i Assumptes Socials van finançar des dels seus inicis al 50%. En aquests moments l'eina està implantada en 32 ciutats i en dues, concretament, es treballa amb gent jove. La idea consisteix a "passar d'un sistema d'albergs i emergència cap a una política orientada en l'habitatge", assegura Manuel Hennin, responsable de projectes de la delegació interministerial per a l'Allotjament i l'Accés a l'Habitatge, del Ministeri d'Habitatge francès. 

En el cas de Bèlgica, es tracta d'un dels països en els quals Housing First és un complement dins del sistema i no una política integral.  

La prevenció perquè ningú acabi al carrer, el finançament dels projectes, la cooperació públic-privada o que es deixin de crear allotjaments col·lectius són algunes de les claus per a trobar una solució definitiva.

 

Secrets d'una mirada (52)

"Un intent d'arribar a Espanya amb pastera va acabar amb bregues a ganivetades que ens obligaren a tornar a Marroc"

L’entrevistat d’avui mostra el DNI com a de nacionalitat espanyola però es nascut a Marroc, encara que no li agrada que tractin com a marroquí perquè ell és de la República Àrab Saharaui Democràtica, estat amb reconeixement limitat format per l'antiga província espanyola del Sàhara espanyol (corresponent al territori de l'actual Sàhara Occidental), que va ser ocupada il·legalment en 1976 pel Marroc i Mauritània i després completament annexada pel Marroc a l'agost de 1979, en retirar-se Mauritània de la zona que ocupava.  

A l'octubre de 1975, la Cort Internacional de Justícia de la Haia, que havia estat convocada per l'Assemblea General de l'ONU, va emetre el seu dictamen respecte a la situació jurídica del Sàhara Occidental:  

“... la conclusió del Tribunal és que els materials i la informació que els han estat presentats, no estableixen cap llaç de sobirania territorial entre el territori del Sàhara Occidental i el Regne del Marroc. Així, doncs, el Tribunal no ha trobat que existeixin llaços jurídics de tal naturalesa que modifiquessin l'aplicació de la Resolució 1514 (XV) respecte a la descolonització del Sàhara Occidental, i en particular del principi d'autodeterminació a través de la lliure i genuïna expressió de la voluntat dels pobles del territori”.

A pesar de la seva evident raça àrab, el sentiment de pertinença al RASD o República Saharaui i el record de l’abandó del poble espanyol a la mort de l’anterior cap d’estat F. Franco, han estat present durant tota l’entrevista.  

Però anem a la seva biografia.  

M. actualment te 42 anys, la mare es viva i son pare fa tres anys que és mort. Són quatre germans en total i ell és el major: el següent de 40 anys viu a Marroc, el tercer de 38 anys viu a Eivissa i el darrer de 35 anys viu a Suècia.  

“Acabats els estudis de batxiller, vaig fer feina de mariner fins que vaig intentar emigrar a Espanya en pastera. Em va costar 200 euros i el viatge va ser una tragèdia: una brega darrera l’altra dins la barca, inclús amb ganivets a les mans, fins que vàrem ser obligats a tornar a terra”. 

Definitivament va arribar a Canàries el mes de juny de 1999 amb vaixell gràcies a un intercanvi de favors amb mariners que l’acolliren i va començar a treballar al camp donant menjar als animals i col·laborant amb l’empresa de distribució de productes camperols, com llet, embotits i formatges. 

“Més endavant em vaig traslladar al sud de Gran Canària, a Maspalomas per fer feina a l'hostaleria com a rentaplats i ajudant de cuina un any i mig. Allà hi vaig estar, en distints hotels fins a l’any 2004.” 

A la pregunta si ha format família, contesta: “Acabada la temporada a Gran Canària me’n vaig anar a Marroc per casar-me i vaig dur aquí la meva esposa mitjançant el re-agrupament familiar; a l’any següent va néixer el nostre fill que actualment te 16 anys. A l’any 2015 mon pare es va posar malalt i la meva dona i el fill tornaren a Marroc.” 

Comenta que va continuar treballar a hotels dues temporades a Magaluf i una temporada a Eivissa i cada final de temporada anava i venia de Marroc per a veure la família.

 “Aquest anar i venir de Marroc es va trencar amb la pandèmia a l’any 2019 quant es tancaren les fronteres. Quant s’obriren vaig anar de Marroc a Gran Canària i d’aquí a Palma amb avió i després a Eivissa, on hi vaig fer feina 7 dies a mitja jornada i després a un restaurant. A Eivissa l’habitatge és impossible, no n’hi ha i el poc que hi ha és caríssim”. 

Aquesta mancança d’habitatge a Eivissa ha estat present cada temporada d’estiu als mitjans de comunicació. Tant és així que persones de distintes professions públiques i privades no han pogut acceptar el lloc de treball ofert per no trobar habitatge. 

Estant a Eivissa va demanar plaça a l’Alberg i ha estat en llista d’espera més de dos mesos. 

“Vaig esser cridat per Aina de l’Alberg el dia 8 de setembre i em vaig incorporar dia 13. He estat acollit amb molt de respecte i agraeixo sincerament les atencions rebudes tant pels companys de l’alberg com, i sobre tot, pels professionals, ja  entre tots s’ha creat un ambient familiar digne de tot elogi. 

Manifesta com a acomiadament, els seu desig de trobar una feina que li permeti viure amb dignitat amb la seva família. Inclús apunta la possibilitat d'anar-se'n a Suècia amb el seu germà. 

 

 

 

Opinió

"Això no és el meu problema".  Es pot dir amb seguretat?
Descobrim la cultura del trobament

Qui de nosaltres no ha sentit mai aquelles paraules: “Això no és el meu problema?" Fa ganes de retornar la pregunta i demanar-li: Estàs segur de que no és el teu problema?. Has analitzat be quant un problema no és teu? 

 Perquè els problemes del altres mai son totalment seus. I així, girant la frase, podríem dir que tots els problemes son parcialment nostres.  

 Els problemes de la humanitat ens afecten a tots, com també les grans causes a favor de la pau i la reconciliació entre els pobles i entre les persones, començant per les més properes. 

Les seves conseqüències tenen a veure amb les situacions que plantegen entre nosaltres i entre les persones, la immigració, l’arribada de refugiats, les noves pobreses que afecten diferents capes de la població, l’atur, especialment entre els joves, els episodis de violència, les reaccions enfrontades a causa de posicions ideològiques, la falta de diàleg, de respecte, d’ignorància o fins i tot de rebuig implícit o declarat.  

 Pertanyem a una comunitat humana que ha de trobar el punt de la seva convivència en la pau i la concòrdia, acollint en el seu si la diversitat que ja hi ha, al mateix temps que assegura l’equilibri de fomentar els autèntics valors de sempre, com són la pròpia llengua i els signes d’identitat familiar, cultural, social, i ecològica –l’amor a la pròpia terra–, que la configuren.  

A causa de la situació peculiar que vivim a les Illes, com en tants altres indrets del nostre món global, hem d’experimentar el gust de reconèixer l’altre. Aquí és quan hem de parlar d’una nova cultura, en el sentit  que quelcom ha penetrat en el poble, en les seves conviccions més entranyables i en el seu estil de vida.  

 Llavors, parlar de «cultura del trobament» significa que com a poble ens apassiona intentar trobar-nos, cercar punts de contacte, estendre ponts, projectar alguna cosa que inclogui tothom.  

 I això s’ha de convertir en desig i estil de vida.  

 El subjecte d’aquesta cultura és el poble, no un sector de la societat que mira de pacificar la resta amb recursos professionals i mediàtics.  Per arribar a la pau social i cultural, que és treballosa i artesanal, el que val és generar processos de trobament, processos que construeixin un poble que sap recollir les diferències.  

Armem els nostres fills amb les armes del diàleg! Ensenyem-los la bona batalla del trobament!. 

 Necessitem obrir els ulls i veure que els canvis cap a bé són possibles i que un pacte social i cultural també implica acceptar la possibilitat de cedir alguna cosa pel bé comú.  Quan un sector de la societat pretén gaudir de tot el que ofereix el món, com si els altres no existissin, això en algun moment té les seves conseqüències. 

  Ignorar l'existència i els drets dels altres, tard o d'hora provoca alguna forma de violència, moltes vegades inesperada. Els somnis de la llibertat, la igualtat i la fraternitat poden quedar al nivell de les meres formalitats, perquè no són efectivament per a tothom.

Per tant, no es tracta només de cercar un trobament entre els qui tenen diverses formes de poder econòmic, polític o acadèmic. Un trobament social real posa en veritable diàleg les grans formes culturals que representen la majoria de la població.