divendres, 15 de maig del 2026

15 de maig – Dia Internacional de les Famílies

 

L’alberg com a espai de reconstrucció de vincles

El sensellarisme no implica només la pèrdua d’un habitatge, sinó també la ruptura de vincles personals, familiars i comunitaris. Moltes persones arriben a l’alberg després d’haver viscut processos llargs d’aïllament, conflictes familiars o absència de xarxa social.

En aquest context, l’alberg esdevé molt més que un lloc on dormir. És un espai de convivència on, a poc a poc, es poden tornar a construir relacions basades en el respecte, la confiança i el suport mutu. Compartir espais, normes i rutines quotidianes és també una oportunitat per reaprendre a conviure.

La vida comunitària no sempre és fàcil. Conviure amb altres persones que també arrosseguen situacions complexes requereix acompanyament, mediació i molta paciència. Però és precisament en aquest procés on es generen aprenentatges importants: escoltar, posar límits, assumir responsabilitats i sentir-se part d’un col·lectiu.

Des de l’alberg, fomentam espais de trobada, assemblees i activitats compartides que afavoreixen la participació i el sentiment de pertinença. Recuperar vincles, o crear-ne de nous, és una part essencial del camí cap a la inclusió social i l’autonomia personal.

En el Dia Internacional de les Famílies, volem recordar que la família també pot entendre’s com una xarxa de suport construïda des de la comunitat. Per a moltes persones sense llar, l’alberg es converteix en un primer pas per tornar a sentir-se acompanyades i reconegudes.


El servei de l’Alberg de Manacor de la Fundació Trobada és l’acolliment de persones en risc d’exclusió social per a la Part Forana per conveni amb l’Institut d’Afers Socials del Consell de Mallorca.

dimecres, 13 de maig del 2026

Héctor, gràcies per caminar amb nosaltres aquests 13 anys.

Avui volem dedicar unes paraules molt especials a un company que, després de 13 anys vinculats a l’alberg, comença una nova etapa amb la seva jubilació.


La seva història és una d’aquelles que deixen empremta i que representen perfectament els valors de superació, dignitat i esperança que defensam cada dia. L’any 2013 va arribar a l’alberg com a usuari, en un moment complicat de la seva vida. Amb esforç, constància i moltes ganes de tirar endavant, va començar un camí de canvi personal que, amb el temps, el va dur a formar part activa del projecte.

Primer com a voluntari, oferint ajuda i suport a altres persones que es trobaven en situacions similars a la que ell mateix havia viscut. Després, fent una passa més, es va incorporar com a monitor de l’alberg, convertint-se no només en un treballador compromès, sinó també en un exemple real de recuperació i reinserció.


Durant tots aquests anys ha estat una persona molt estimada tant pels companys i companyes com pels usuaris i usuàries. La seva proximitat, la seva manera d’acompanyar, d’escoltar i d’entendre les dificultats dels altres des de l’experiència pròpia, han estat un valor immens dins el dia a dia del centre.

La seva trajectòria ens recorda que darrere cada persona hi ha una història, i que les oportunitats, el suport i la confiança poden transformar vides. Ell ha estat, sens dubte, un exemple viu d’això.

Avui deixam enrere moltes hores compartides, moments difícils, rialles, aprenentatges i feina feta amb dedicació i cor. Ens queda l’orgull d’haver compartit aquest camí amb ell i l’agraïment profund per tot el que ha aportat durant aquests anys.

Des de tot l’equip, et volem donar les gràcies per la teva entrega, pel teu compromís i per haver format part tan important de la història de l’alberg.


Et desitjam una jubilació ben merescuda, plena de tranquil·litat, salut i nous moments per gaudir.

Sempre formaràs part d’aquesta família.

08/05/2026 — Acte de celebració de la jubilació d’en Héctor el passat mes d’abril, a la sala d’exposicions de la Fundació Trobada, amb tot l’equip de la Fundació Trobada, així com representació del Patronat.



El servei de l’Alberg de Manacor de la Fundació Trobada és l’acolliment de persones en risc d’exclusió social per a la Part Forana per conveni amb l’Institut d’Afers Socials del Consell de Mallorca.

dimarts, 7 d’abril del 2026

7 d’abril Dia Mundial de la Salut

 

Sense habitatge no hi ha salut: la llar com a determinant social.



Parlar de salut no és només parlar de metges, hospitals o tractaments. La salut està profundament condicionada per les condicions de vida de les persones, i tenir un habitatge digne n’és una de les més importants. Sense un lloc segur on viure, cuidar-se esdevé una tasca gairebé impossible.

Les persones sense llar viuen exposades de manera constant a factors que afecten greument la seva salut: fred, calor, humitat, manca de descans, alimentació irregular i estrès continuat. Aquestes situacions agreugen malalties existents i en generen de noves, fent que els problemes de salut es cronifiquin amb facilitat.

A més, la manca d’un domicili estable dificulta el seguiment mèdic. Guardar medicació, respectar pautes de tractament o recuperar-se després d’una malaltia són reptes enormes quan no es disposa d’un espai propi. Per això, sovint la salut queda relegada a un segon pla davant la necessitat urgent de sobreviure. 

Des de l’alberg, veim cada dia com l’estabilitat residencial té un impacte directe en el benestar físic i emocional de les persones. Disposar d’un sostre, encara que sigui temporal, permet descansar, recuperar rutines i començar a cuidar-se d’una altra manera. L’habitatge no és només un recurs material, sinó una base imprescindible per iniciar processos de recuperació i autonomia.

Defensar el dret a l’habitatge és defensar el dret a la salut. Sense polítiques públiques que garanteixin un accés real a un habitatge digne, continuarem atenent les conseqüències d’un problema estructural que va molt més enllà de l’àmbit sanitari.


El servei de l’Alberg de Manacor de la Fundació Trobada és l’acolliment de persones en risc d’exclusió social per a la Part Forana per conveni amb l’Institut d’Afers Socials del Consell de Mallorca.

divendres, 27 de març del 2026

Tornar a sa rutina: S’importància d’agafar bons hàbits

A la Fundació Trobada sabem que es camí cap a sa plenitud i s'autonomia no es fa de cop, sinó passa a passa. Moltes vegades, sa clau per sentir-nos millor i tornar a agafar ses regnes de sa nostra vida comença per ses coses més petites: els hàbits diaris.

Tenir una rutina no és només una qüestió d’ordre; és una eina poderosa per donar estabilitat i seguretat. Saber què farem quan ens aixecam ens ajuda a situar-nos en es món i mos dona un sentit de propòsit des del primer minut des dia.

Per què són tan importants els hàbits?

  • Aporten dignitat: Tenir cura d'un mateix i de s'entorn és un acte de respecte personal.

  • Guanyam autonomia: Cada petita tasca completada mos recorda que som capaços de gestionar sa nostra vida.

  • Creen estabilitat: En moments d'incertesa, una rutina clara ens ajuda a sentir que tenim terra ferma on trepitjar.

Un exemple pràctic: Es taller de fer es llit 🛏️

Aquesta setmana hem volgut donar valor a un d’aquests hàbits quotidians amb un taller de com fer es llit. Pot parèixer una passa petita, però és sa primera victòria des dia. Tenir un espai propi, net i ordenat és fonamental per sentir-se bé.

En es taller hem compartit:

  1. S'importància de ventilar i sanejar s'espai personal.

  2. Tècniques pràctiques perquè es llit quedi ben estirat i còmode, facilitant un bon descans.

  3. Es sentiment de satisfacció en veure com, amb pocs minuts, podem transformar totalment s'aspecte de sa nostra habitació.



Arribar es vespre i trobar es llit ben fet és una manera de cuidar-se a un mateix. És crear un refugi d'ordre dins sa jornada.

Des de sa Fundació, seguirem fent feina en aquests detalls que semblen petits, però que són sa base per reconstruir el futur i reforçar sa dignitat de cada persona.

Gràcies per caminar al nostre costat!




El servei de l’Alberg de Manacor de la Fundació Trobada és l’acolliment de persones en risc d’exclusió social per a la Part Forana per conveni amb l’Institut d’Afers Socials del Consell de Mallorca.

diumenge, 8 de març del 2026

Dia Internacional de la Dona

 

Dones sense llar: violències invisibles i resistències quotidianes

El sensellarisme té rostre de dona, encara que sovint quedi invisibilitzat. Les dones sense llar acostumen a viure situacions d’exclusió diferents, més amagades i, en molts casos, marcades per la violència masclista, l’abús i la precarietat extrema.

Moltes dones eviten dormir al carrer per por a agressions, fet que les porta a situacions d’infrahabitatge, dependència de terceres persones o relacions abusives com a estratègia de supervivència. Aquesta realitat fa que el seu sensellarisme sigui menys visible, però no menys greu.

Les dones que arriben a l’alberg sovint acumulen històries de violència física, psicològica o sexual, així com càrregues emocionals molt profundes. A això s’hi afegeixen necessitats específiques relacionades amb la salut sexual i reproductiva, la maternitat, la higiene íntima o la seguretat personal.

Des de l’alberg, treballam amb una perspectiva de gènere que reconeix
aquestes realitats i adapta l’acompanyament a cada dona. Crear espais segurs, fomentar la confiança, respectar els temps de cada procés i coordinar-nos amb recursos especialitzats en violència masclista és clau per afavorir processos de recuperació i autonomia.

En el Dia Internacional de la Dona, volem posar el focus en aquestes dones que, tot i viure situacions molt dures, mostren una gran capacitat de resistència. Visibilitzar-les és el primer pas per garantir que les polítiques socials i els recursos d’atenció tinguin en compte les seves necessitats reals.

Parlar de dones sense llar és parlar de drets, de justícia social i de la necessitat de construir respostes que no deixin ningú enrere.


El servei de l’Alberg de Manacor de la Fundació Trobada és l’acolliment de persones en risc d’exclusió social per a la Part Forana per conveni amb l’Institut d’Afers Socials del Consell de Mallorca.

dimarts, 24 de febrer del 2026

Entre quien soy y quien podría ser: caminar sin violencia


Hay una herida silenciosa que atraviesa a muchas personas: 

la distancia entre quien soy hoy y quien siento que debería ser.

A veces esa distancia se vive como fracaso.

Otras, como vergüenza.

Y muchas veces, como una certeza dolorosa de no estar a la altura.

En el acompañamiento que realizamos con personas en situación de exclusión y sin hogar, esta brecha aparece constantemente. El yo actual —marcado por la precariedad, la pérdida, el trauma, la soledad— parece estar a años luz de un yo posible: estable, autónomo, digno, reconocido.

Cuando esa distancia se percibe como inalcanzable, la autoestima se desmorona.

No porque la persona no tenga valor, sino porque ha dejado de ver el puente.

El horizonte no es un destino

En filosofía, Aristóteles hablaba del télos, esa finalidad o plenitud hacia la que tiende todo ser. No como una exigencia externa, sino como una posibilidad interna: la semilla que contiene el árbol.

Pero hay algo importante: el árbol no le exige a la semilla que florezca en invierno.

El problema no es tener un horizonte.

El problema es convertirlo en una sentencia.

El “yo ideal” puede ser una brújula.

Puede orientarnos, inspirarnos, recordarnos que hay algo más amplio que nuestra circunstancia actual.

Pero si lo transformamos en comparación constante, se convierte en violencia interna.

El horizonte, por definición, nunca se alcanza.

Y sin embargo, caminar hacia él transforma el paisaje.

Tal vez no se trata de cruzar la distancia de un salto, sino de comprender que esa distancia es parte del camino humano.

Cuando la brecha se convierte en abismo

En el albergue vemos a menudo cómo el yo actual está tan dañado que resulta casi imposible imaginar un yo posible.

La persona no solo piensa: “Estoy mal ahora”.

Piensa: “No puedo ser otra cosa”.

Y ahí la autoestima se erosiona profundamente.

Paul Ricoeur, filósofo de la identidad narrativa, decía que no somos una esencia fija, sino un relato en construcción. Nuestra identidad no está cerrada; se reescribe en el tiempo. Pero para poder reescribirla, necesitamos un mínimo de esperanza y de reconocimiento.

Si alguien solo ve carencia, error y fracaso en su presente, el relato se congela.

Por eso, en el acompañamiento, el trabajo no comienza diciendo “puedes llegar a ser esto”.

Comienza diciendo: “Mira lo que ya eres”.

Tres movimientos para acercarnos sin violencia

Si pensamos en cómo cuidar la autoestima teniendo en cuenta el yo actual y el yo posible, quizá podamos hacerlo desde tres movimientos suaves y profundamente humanos.

1. Reconocer lo que ya está

Cuando alguien vive en exclusión, es fácil que su identidad quede reducida a su circunstancia: “sin hogar”, “adicto”, “fracaso”, “problema”.

Pero nadie es solo su herida.

Reducir la distancia entre el yo actual y el posible comienza por reconocer los recursos que ya existen: la capacidad de resistir, la ternura que aún aparece, la honestidad, la sensibilidad, la fuerza de levantarse una vez más.

Poner atención en lo que sí hay disminuye la brecha interna.

No porque niegue las dificultades, sino porque amplía la mirada.

La autoestima no crece solo desde la mejora.

Crece desde el reconocimiento.

2. Sustituir comparación por presencia

Compararnos constantemente con lo que “deberíamos ser” agranda el abismo.

La comparación suele estar cargada de exigencia, de prisa y de juicio.

La presencia, en cambio, permite habitar el punto exacto donde estamos.

En la práctica de yoga o meditación lo vemos con claridad:

No se trata de hacer la postura perfecta.

Se trata de estar en la postura que hoy es posible.

Cuando alguien aprende a habitar su presente con un poco más de amabilidad, algo cambia. El yo actual deja de ser un enemigo y se convierte en punto de partida.

La distancia ya no es un lugar de humillación, sino de proceso.

3. Acción comprometida y compasiva

La autoestima tampoco se reconstruye solo desde la aceptación pasiva.

Necesitamos movimiento.

Pero no movimiento desesperado, sino comprometido.

En terapia hablamos de acción alineada con valores: pequeños pasos coherentes con lo que es importante para mí, aunque el camino sea largo.

Para alguien que vive en exclusión, puede ser algo tan sencillo —y tan enorme— como asistir a una entrevista, retomar un hábito de cuidado, pedir ayuda, sostener una rutina.

Cada pequeño acto coherente acorta la distancia simbólica entre el yo actual y el posible.

No porque nos convierta de inmediato en otra persona.

Sino porque demuestra que seguimos caminando.

Y caminar ya es una forma de dignidad.

La autoestima como reconciliación

Quizá la autoestima no sea convertirnos en una versión mejorada de nosotros mismos.

Quizá sea reconciliarnos con quien somos hoy, sin renunciar a crecer.

Entre el yo actual y el posible no hay un vacío que saltar, sino un puente que construir. Un puente hecho de reconocimiento, presencia y acción comprometida.

En el acompañamiento lo vemos:

cuando alguien deja de mirarse solo desde la carencia y empieza a reconocerse como proceso, algo se suaviza. La motivación no nace del castigo, sino del cuidado.

Y entonces el horizonte deja de ser amenaza y se convierte en dirección.

Porque el yo posible no está ahí para recordarnos lo que nos falta.

Está ahí para recordarnos que aún estamos vivos, y que la historia no está


cerrada.

Tal vez la verdadera autoestima no consista en llegar a ser alguien distinto,

sino en caminar hacia lo que podemos llegar a ser

sin abandonar a quien somos ahora.

Con cuidado,

sin violencia,

y paso a paso.


Noelia 🌿


dimecres, 18 de febrer del 2026

11 de febrer, Dia Mundial del Malalt

 

Quan la salut no pot esperar: barreres d’accés sanitari per a les persones sense llar

La salut és un dret fonamental. Tot i així, per a moltes persones sense llar aquest dret no sempre és garantit ni accessible. La manca d’un domicili estable, la situació administrativa, l’estigma social o la dificultat per seguir tractaments fan que l’accés al sistema sanitari sigui, sovint, irregular o insuficient.

Les persones que viuen situacions de sensellarisme presenten una major incidència de problemes de salut física i mental: malalties cròniques no controlades, patologies respiratòries, problemes dermatològics, trastorns de salut mental o addiccions. A tot això s’hi suma el desgast emocional que provoca viure en una situació d’exclusió continuada.

Des de l’alberg, el treball amb la salut va molt més enllà de cobrir una necessitat puntual. L’acompanyament inclou donar suport en la gestió de cites mèdiques, facilitar el seguiment de tractaments, coordinar-nos amb els serveis sanitaris i, sobretot, crear un espai segur on la persona se senti escoltada i respectada.

Un altre repte important és la salut mental. Moltes persones han viscut situacions de trauma, pèrdues o violència que no sempre han estat ateses adequadament. Sense estabilitat residencial, és molt difícil iniciar o mantenir processos terapèutics. Per això, la coordinació amb recursos especialitzats i una mirada integral són imprescindibles.

Amb motiu del passat dia 11 de febrer, Dia Mundial del Malalt, volem aprofitar per posar el focus en una realitat que sovint queda en segon pla: sense un sostre, tenir cura de la salut esdevé una lluita diària. Recordar aquesta data és també recordar que garantir una atenció sanitària digna és una peça clau per combatre el sensellarisme i avançar cap a una societat més justa i inclusiva.


El servei de l’Alberg de Manacor de la Fundació Trobada és l’acolliment de persones en risc d’exclusió social per a la Part Forana per conveni amb l’Institut d’Afers Socials del Consell de Mallorca.