dissabte, 16 d’octubre de 2021

Secrets d'una mirada (52)

"Un intent d'arribar a Espanya amb pastera va acabar amb bregues a ganivetades que ens obligaren a tornar a Marroc"

L’entrevistat d’avui mostra el DNI com a de nacionalitat espanyola però es nascut a Marroc, encara que no li agrada que tractin com a marroquí perquè ell és de la República Àrab Saharaui Democràtica, estat amb reconeixement limitat format per l'antiga província espanyola del Sàhara espanyol (corresponent al territori de l'actual Sàhara Occidental), que va ser ocupada il·legalment en 1976 pel Marroc i Mauritània i després completament annexada pel Marroc a l'agost de 1979, en retirar-se Mauritània de la zona que ocupava.  

A l'octubre de 1975, la Cort Internacional de Justícia de la Haia, que havia estat convocada per l'Assemblea General de l'ONU, va emetre el seu dictamen respecte a la situació jurídica del Sàhara Occidental:  

“... la conclusió del Tribunal és que els materials i la informació que els han estat presentats, no estableixen cap llaç de sobirania territorial entre el territori del Sàhara Occidental i el Regne del Marroc. Així, doncs, el Tribunal no ha trobat que existeixin llaços jurídics de tal naturalesa que modifiquessin l'aplicació de la Resolució 1514 (XV) respecte a la descolonització del Sàhara Occidental, i en particular del principi d'autodeterminació a través de la lliure i genuïna expressió de la voluntat dels pobles del territori”.

A pesar de la seva evident raça àrab, el sentiment de pertinença al RASD o República Saharaui i el record de l’abandó del poble espanyol a la mort de l’anterior cap d’estat F. Franco, han estat present durant tota l’entrevista.  

Però anem a la seva biografia.  

M. actualment te 42 anys, la mare es viva i son pare fa tres anys que és mort. Són quatre germans en total i ell és el major: el següent de 40 anys viu a Marroc, el tercer de 38 anys viu a Eivissa i el darrer de 35 anys viu a Suècia.  

“Acabats els estudis de batxiller, vaig fer feina de mariner fins que vaig intentar emigrar a Espanya en pastera. Em va costar 200 euros i el viatge va ser una tragèdia: una brega darrera l’altra dins la barca, inclús amb ganivets a les mans, fins que vàrem ser obligats a tornar a terra”. 

Definitivament va arribar a Canàries el mes de juny de 1999 amb vaixell gràcies a un intercanvi de favors amb mariners que l’acolliren i va començar a treballar al camp donant menjar als animals i col·laborant amb l’empresa de distribució de productes camperols, com llet, embotits i formatges. 

“Més endavant em vaig traslladar al sud de Gran Canària, a Maspalomas per fer feina a l'hostaleria com a rentaplats i ajudant de cuina un any i mig. Allà hi vaig estar, en distints hotels fins a l’any 2004.” 

A la pregunta si ha format família, contesta: “Acabada la temporada a Gran Canària me’n vaig anar a Marroc per casar-me i vaig dur aquí la meva esposa mitjançant el re-agrupament familiar; a l’any següent va néixer el nostre fill que actualment te 16 anys. A l’any 2015 mon pare es va posar malalt i la meva dona i el fill tornaren a Marroc.” 

Comenta que va continuar treballar a hotels dues temporades a Magaluf i una temporada a Eivissa i cada final de temporada anava i venia de Marroc per a veure la família.

 “Aquest anar i venir de Marroc es va trencar amb la pandèmia a l’any 2019 quant es tancaren les fronteres. Quant s’obriren vaig anar de Marroc a Gran Canària i d’aquí a Palma amb avió i després a Eivissa, on hi vaig fer feina 7 dies a mitja jornada i després a un restaurant. A Eivissa l’habitatge és impossible, no n’hi ha i el poc que hi ha és caríssim”. 

Aquesta mancança d’habitatge a Eivissa ha estat present cada temporada d’estiu als mitjans de comunicació. Tant és així que persones de distintes professions públiques i privades no han pogut acceptar el lloc de treball ofert per no trobar habitatge. 

Estant a Eivissa va demanar plaça a l’Alberg i ha estat en llista d’espera més de dos mesos. 

“Vaig esser cridat per Aina de l’Alberg el dia 8 de setembre i em vaig incorporar dia 13. He estat acollit amb molt de respecte i agraeixo sincerament les atencions rebudes tant pels companys de l’alberg com, i sobre tot, pels professionals, ja  entre tots s’ha creat un ambient familiar digne de tot elogi. 

Manifesta com a acomiadament, els seu desig de trobar una feina que li permeti viure amb dignitat amb la seva família. Inclús apunta la possibilitat d'anar-se'n a Suècia amb el seu germà. 




 

 

 

divendres, 8 d’octubre de 2021

Opinió

"Això no és el meu problema".  Es pot dir amb seguretat?
Descobrim la cultura del trobament

Qui de nosaltres no ha sentit mai aquelles paraules: “Això no és el meu problema?" Fa ganes de retornar la pregunta i demanar-li: Estàs segur de que no és el teu problema?. Has analitzat be quant un problema no és teu? 

 Perquè els problemes del altres mai son totalment seus. I així, girant la frase, podríem dir que tots els problemes son parcialment nostres.  

 Els problemes de la humanitat ens afecten a tots, com també les grans causes a favor de la pau i la reconciliació entre els pobles i entre les persones, començant per les més properes. 

Les seves conseqüències tenen a veure amb les situacions que plantegen entre nosaltres i entre les persones, la immigració, l’arribada de refugiats, les noves pobreses que afecten diferents capes de la població, l’atur, especialment entre els joves, els episodis de violència, les reaccions enfrontades a causa de posicions ideològiques, la falta de diàleg, de respecte, d’ignorància o fins i tot de rebuig implícit o declarat.  

 Pertanyem a una comunitat humana que ha de trobar el punt de la seva convivència en la pau i la concòrdia, acollint en el seu si la diversitat que ja hi ha, al mateix temps que assegura l’equilibri de fomentar els autèntics valors de sempre, com són la pròpia llengua i els signes d’identitat familiar, cultural, social, i ecològica –l’amor a la pròpia terra–, que la configuren.  

A causa de la situació peculiar que vivim a les Illes, com en tants altres indrets del nostre món global, hem d’experimentar el gust de reconèixer l’altre. Aquí és quan hem de parlar d’una nova cultura, en el sentit  que quelcom ha penetrat en el poble, en les seves conviccions més entranyables i en el seu estil de vida.  

 Llavors, parlar de «cultura del trobament» significa que com a poble ens apassiona intentar trobar-nos, cercar punts de contacte, estendre ponts, projectar alguna cosa que inclogui tothom.  

 I això s’ha de convertir en desig i estil de vida.  

 El subjecte d’aquesta cultura és el poble, no un sector de la societat que mira de pacificar la resta amb recursos professionals i mediàtics.  Per arribar a la pau social i cultural, que és treballosa i artesanal, el que val és generar processos de trobament, processos que construeixin un poble que sap recollir les diferències.  

Armem els nostres fills amb les armes del diàleg! Ensenyem-los la bona batalla del trobament!. 

 Necessitem obrir els ulls i veure que els canvis cap a bé són possibles i que un pacte social i cultural també implica acceptar la possibilitat de cedir alguna cosa pel bé comú.  Quan un sector de la societat pretén gaudir de tot el que ofereix el món, com si els altres no existissin, això en algun moment té les seves conseqüències. 

  Ignorar l'existència i els drets dels altres, tard o d'hora provoca alguna forma de violència, moltes vegades inesperada. Els somnis de la llibertat, la igualtat i la fraternitat poden quedar al nivell de les meres formalitats, perquè no són efectivament per a tothom.

Per tant, no es tracta només de cercar un trobament entre els qui tenen diverses formes de poder econòmic, polític o acadèmic. Un trobament social real posa en veritable diàleg les grans formes culturals que representen la majoria de la població.




 

dissabte, 2 d’octubre de 2021

Moviment Alberg de Manacor 2021 (9)

Les cincs places de baixa han estat ocupades tot seguit, restant una llista d'espera de set persones a l'Alberg de Manacor

Cinc persones han estat les altes el passat mes de setembre a l’Alberg de Manacor, de les quals tres homes -- un espanyol i dos estrangers extracomunitaris-- ho han fet per primera vegada, i els altres dos han estat reingressats. 

Igual nombre de persones, cinc, han estat baixes del centre. 

El nombre de pernoctes mensuals ha estat de 653, el que suposa una mitjana diària de 22 pernoctes. 

Recordem que el nombre de places de l’alberg és de 25 i que la diferència amb la mitjana d’ocupació es debut a absències diàries per distints motius i també a hospitalitzacions amb reserva de plaça. 

Com és preceptiu, l’Alberg presta el servei de menjador, inclosos diumenges i festius, amb un menú que consta de berenar, dinar i sopar i que ha estat de 750 racions mensuals. 

A dia 30 de setembre hi havia una llista d’espera per ingressar a l’Alberg de set persones. 

L’Alberg de Manacor és un servei a la Part Forana de Mallorca per atendre les persones en ric o en situació d'exclusió social que no tingin sostre, que presta la Fundació Trobada amb el suport del Consell de Mallorca mitjançant l’Institut Mallorquí d’Afers Socials.




dilluns, 27 de setembre de 2021

Opinió

Existeixen un nombre superior de rebutjos que els 3.200, que són les tones de patates que es va pactar destruir

Aquesta era la notícia que publicava Diario de Mallorca el passat dissabte dia 25 d’aquest mes de setembre: “La conselleria d'Agricultura, Pesca i Alimentació i els principals portals productors de sa Pobla van acordar al juliol la destrucció d'almenys 3.200 tones de patates per a equilibrar el mercat i evitar una baixada de preus que perjudiqués el sector al no poder absorbir el mercat nacional l'excedent de producció generat a Mallorca que no ha pogut ser comercialitzat a nivell internacional”. 

Tota indignació es petita devora la grandària de la infàmia que suposa la destrucció d’aliments, siguin els que siguin, mentre les ONGs a nivell mundial s’esgargamellen i afusellen amb correus electrònics demanant col·laboració internacional per evitar la mort de fam de milers diaris de persones arreu del món. 

I l’Administració Pública ho justifica d’aquesta manera: “Si hagués sortit al mercat l'excedent de patates el preu hauria caigut molt més, aguditzant la crisi del sector. És una decisió complicada de prendre, però si deixem entrar aquestes més de 3.000 tones al mercat els preus s'haurien enfonsat, provocant una crisi de rendes al sector».  

I es queden tan “panxos”. I ho coneixem després de dos mesos llargs. Es més important que no s’enfonsin el preus que salvar la vida de les persones. És realment indignant. Clama al cel. Germans nostres que menjarien patates bullides ses vegades que fessin falta con tal de sobreviure. 

On són les ONGs que criden tan fort?. On és el Banc Mundial d’Aliments? Així es vana proclamant a la seva pàgina web: “El Grup Banc Mundial col·labora amb els seus associats per a millorar la seguretat alimentària i crear sistemes d'aliments amb capacitat d'alimentar a tots els habitants del planeta tots els dies. Les activitats inclouen el foment de tècniques agrícoles encertades en relació amb el clima, el millorament de les cadenes de subministrament per a reduir les pèrdues d'aliments i el reforçament de les xarxes de seguretat social per a assegurar que les famílies vulnerables tinguin accés a aliments i aigua.”  

On és la FAO (Agència de les Nacions Unides per a l’Alimentació i l’Agricultura)?. Diu que: “és l'agència de les Nacions Unides que lidera l'esforç internacional per a posar fi a la fam. El nostre objectiu és aconseguir la seguretat alimentària per a tots, i al mateix temps garantir l'accés regular a aliments suficients i de bona qualitat per a portar una vida activa i sana. Amb més de 194 Estats membres, la FAO treballa en més de 130 països. Tots podem exercir un paper important en l'erradicació de la fam.”  

On és FESBAL (Federació Espanyola de Bancs d’Aliments)? Entre els seus objectius figura “la promoció de la labor, la imatge i la figura dels Bancs d'Aliments associats en la seva lluita contra la fam, la pobresa i el desaprofitament d'aliments mitjançant el seu aprofitament i repartiment a les persones més necessitades, contribuint a més, a millorar el medi ambient.”

Hem de pensar que tot això no són més que paraules buides i publicitat per a quedar be davant el públic. Haurem de creure que el mercat és omnipotent i a ell es sacrifiquen les víctimes més indefenses del nostre món i els polítics són titelles en les seves mans. 

O no pensem amb Síria, Afganistan, Àfrica Subsahariana, Haití i tants d’altres països que pateixen fam arreu del món, contant-se per milers els morts diaris, mentre fem oïdes sordes al seus gemecs?

Sinó és un crim contra la humanitat, al manco es inhumà. 

A la fi haurem de donar la raó al Papa Francesc quan titula el llibre de Andrea Tornielli i Giacomo Galeazzi: “Esta economía mata”  





 


divendres, 24 de setembre de 2021

Secrets d'una mirada (51)

"M'estim més estar a Espanya, perquè estant malament aquí, estic millor que a Colòmbia"

H. és un home de 51 anys natural de Medellín (Colòmbia), que va estudiar fins al segon curs de batxillerat. Ha tingut 10 germans i son pare va abandonar la família quan ell tenia 7 anys i sa mare fa 10 anys que és morta. 

“Acabats el estudis als 15 anys em vaig posar a fer feina venent alvocats pels carrers fins que vaig acomplir els 18 anys que vaig ingressar al exèrcit on hi vaig estar 4 anys.”  

Després va treballar a una fàbrica de cerveses durant 7 anys, descarregant caixes que venien de Barranquilla de Cartagena de Índies. 

“Per aquell temps vaig conviure amb una dona i tinc una filla que actualment te 27 anys. Vaig deixar la convivència amb la dona perquè la vaig trobar amb un altre home. Dissortadament no tinc relacions amb elles perquè sa mare ha predisposat la filla en contra meva”. 

Quan va deixar el treball de la fàbrica de cerveses, va estar 3 anys fent feina a un magatzem de fruites i posteriorment treballant en la construcció 4 anys mes, fins que es va traslladar a Cartagena on va muntar una petita tenda de menjars, venent panades, fritures, sucs de bananes, maracujà i altres. Allà hi va estar 8 anys fins que dues germanes seves que ja eren a Mallorca li van suggerir que vingués perquè aquí hi havia més oportunitats. 

“Arribat a Mallorca em vaig col·locar tot d'una dins l'hostaleria com a rentaplats a distints hotels fins que darrerament vaig fer feina a un conegut restaurant de la Costa del llevant mallorquí. I aquí acaba la meva vida laboral perquè l’arribada del virus va truncar totes les meves expectatives”. 

Gairebé tot aquest temps ha residit a Cala Millor. Però un temporada va viure a Artà amb un amic que li cobrava 300 euros mensuals fins que li va dir que li havia sortit una feina a Alemanya i se’n havia d’anar deixant l’habitatge. D’aquí se’n va anar una altra vegada a viure a Cala Millor. 

“Altra vegada a Cala Millor però sense tenir lloc on dormir. Tanta sort que em vaig topar amb el capellà i em va oferir dormir a la porxada de l’Església. Allà hi vaig estar uns dies mentre la treballadora social em cercava una feina a Palma, però no va trobar res i em va derivar a l’Alberg de Manacor”. 

Des que està a Mallorca mai s’havia trobat amb una situació tan precària. Tant és així que els seus contactes i amistats són tots a Cala Millor i són les persones que més el poden ajudar; però va perdre el telèfon, ha esgotat totes les prestacions que li tocaven pel temps de feina feta i no te cap dobler per comprar-ne un, i es troba totalment incomunicat i indefens. 

Li hem demanat sobre la convivència a l’Alberg i diu: 

 “Mai he viscut amb tanta gent i sa veritat és que estic incòmode, però a la vegada he de dir que som respectat per tothom. Se que no hi ha alternativa, o això o el carrer. M'estim més estar a Espanya perquè estant malament aquí estic millor que a Colòmbia, --somriu-- on hi ha molta delinqüència i la vida val pocs doblers. 

Acaba l’entrevista dient que les seves pretensions son molts senzilles: trobar una feina que em permeti viure independentment.


 

 

 

dijous, 9 de setembre de 2021

Opinió

 "Si volem canviar les coses, haurà de ser mitjançant la cooperació, la solidaritat, la comunitat i el compromís col·lectiu"

Entre les múltiples causes que provoquen  els riscos de marginació i que s’han pogut experimentar,  han dut gairebé sempre cap a dues de forma especial: la migració i les addiccions. 

Per això hem hem llegit el que ha escrit sobre aquestes matèries el lingüista, filòsof i politòleg Noam Chomsky, activista estatunidenc  que als seus noranta anys segueix essent una de les veus més pertinaços, actives i lúcides entre els intel·lectuals del món contemporani. Tenaç activista  traça una radiografia puntual, erudita i sense concessions sobre el món que estem deixant en herència als nostres nets, en risc davant amenaces com el canvi climàtic o la nova carrera armamentista nuclear..  

Encara que Chomsky defineix la migració actual com una catàstrofe i no creu sigui l'única, però si considera que és la migració humana mes important que hi ha hagut des de la segona guerra mundial. Kenneth Roth, de l'Observatori de Drets Humans lleva ferro i ha assenyalat recentment que si considerem el nombre total de refugiats que intenten arribar a Europa, es troba per sota de l'1% de la població. Europea. 

“Per a alguns països, com Alemanya, aquesta afluència és benvinguda tant des d'un punt de vista econòmic com social. Els refugiats, sobretot els procedents de Síria, són persones cultes, de classe mitjana, amb formació. Alemanya té un problema demogràfic. La societat no es reprodueix, per la qual cosa hi ha una manca de joves qualificats. Aquesta és una de les raons que Alemanya mostri una actitud oberta, en comparació amb altres països d'Europa”, diu Chomsky. 

Cal recordar que els refugiats no venen perquè vulguin. En realitat, les Nacions Unides han sol·licitat ajuda humanitària perquè els refugiats puguin quedar-se on desitgen, prop dels seus països d'origen. Però només han aconseguit la meitat de l'ajuda sol·licitada. “La manera més humana i constructiva de tractar als refugiats és contribuir al fet que romanguin en o prop dels seus propis països. El que implica proporcionar recursos, ajuda i, si fóssim honrats, indemnitzacions, perquè tenim molt a veure amb les causes de la fugida i la migració.” 

En el que afecta el consum d'estupefaents Chomsky considera que tota la droga s'ha ficat en el mateix sac i la seva criminalització ha fet molt de mal a la droga tova. “Pensem en el tabac, que és més letal que la marihuana, més letal fins i tot que les drogues dures. El consum de tabac ha descendit en funció de l'escala social, per la qual cosa ara és més un assumpte de classe. Comparat amb fa vint o trenta anys, en l'actualitat és menys probable que les persones cultes, en certa manera privilegiades, fumin. El tabac no estava criminalitzat. Han estat els processos educatius els que han portat a aspirar a una vida més sana, a millors dietes, etcètera, i la reducció del tabaquisme ha format part d'aquest procés". 

L'alcohol també és, en gran part, una qüestió de classe. És molt més letal que les drogues. A més, l'alcohol i el tabac no són només extremadament nocius per al consumidor, sinó també per als no consumidors. . “Si beus alcohol pots tornar-te abusiu i violent. Hi ha nombroses morts de no bevedors degudes a l'alcohol –accidents de trànsit, homicidis i altres–. No obstant això, l'alcohol no està criminalitzat; el seu ús es controla mitjançant processos educatius.” 

Conegut per les seves crítiques a la política exterior fins a convertir-se en el dissident número u dels Estats Units, Chomsky no perd l’optimisme i diu que encara li queden fons d’esperança: 

“Les persones que es lliuren i lluiten, amb freqüència tenint-ho tot en contra, amb la finalitat de crear espais decents per a la vida i un món millor. Elles són la meva font d'esperança.” 

La experiència ha demostrat que ni les guerres, ni la economia, ni la política ni les religions han estat capaços històricament de donar solucions viables i efectives al problemes de la societat. No més la solidaritat,  la cooperació i el compromís personal i col·lectiu podran canviar les coses.  

“Sense elles no hi ha res. Individualment, en una societat atomitzada, a penes existeix la possibilitat d'actuar. Es pot anar amb bicicleta en lloc de amb cotxe, però això és com voler derrocar una muntanya d'un bufo. Si volem canviar les coses, haurà de ser mitjançant la cooperació, la solidaritat, la comunitat i el compromís col·lectiu. Així ha estat sempre en el passat i no hi ha raons per a pensar que vagi a ser diferent en el futur.” 

El filòsof francès d'origen jueu Emmanuel Lévinas, diposita el principi d'humanització de qualsevol persona en la mirada de l'altre sobre mi: Aquesta mirada, que em reconeix, assenyala la alteritat com a eix ètic primordial de les relacions humanes: "Sóc, diu Lévinas, perquè sóc per a un altre, igual que ell és per a mi. No puc desvincular-me del relacional en la meva pràctica vital i aquesta regla impregna les diverses manifestacions creients en la seva pluralitat."