DE LA
DROGA A VOLUNTARI
A
l'alberg de la Fundació Trobada romanen des de fa uns anys uns
voluntaris-usuaris que són els encarregats de les feines diàries
d'aquesta casa. Ells preparen el sopar i berenar, fan les bugades de
tots els llençols i tovalloles, mantenen els espais nets i
s'encarreguen de tot allò del funcionament quotidià de l'edifici
com
també atendre a les persones quan no hi són els professionals.
Un
d'aquests voluntaris és en Diego, un gadità del
Puerto
de Santa María
que du més de vint anys a Mallorca i cinc
anys de voluntari entre nosaltres.
Avui
li
volem
fer l'entrevista a
ell en
la secció “Secrets
d'una Mirada”.
Cóm
vares arribar a l'Alberg d'acollida?
“Abans
dormia a
una casa d'aquestes que es guarden les eines a foravila al
camí de son Fangos, però al final ho vaig haver
de
deixar i em vaig trobar al carrer; així vaig entrar l'alberg i al
cap d'un temps en varen oferir ser voluntari. Jo estava en tractament
al (CAD)
de Manacor per la meva dependència a
l'heroïna,
ja que duia vint-i-cinc anys en la droga.”
Diego,
va iniciar-se als estupefaents als divuit anys consumint porros amb
els amics i en la mili.
Varen passar els anys i va començar
a festejar una al·lota que fumava droga :
“varem
quedar el dos enganxats a l'heroïna fumada, però
al poc temps a punt de casar-nos, varem trencar la nostra
relació. Al
morir mon-pare i quedar-me sense feina (quasi sempre de cuiner o en
burguers), em vaig posar a vendre heroïna a ca
meva;
em vaig comprar un cotxe, ja que anava a Sevilla
tots els dies a comprar droga, corrien per les meves mans d'un a
dos
milions de pessetes
(sis a dotze mil euros),
dormia
de dia i per la nit traficava. Així durant sis anys, mai m'agafaren,
feia les paperetes i fins
i tot
tenia dues persones treballant per mi”.
L'existència
enganxada a la droga és dura i cruel, no perdona ni té res a veure
amb la vida humanitzadora del ser humà, més bé ens deshumanitza i
ens mata. L'experiència del nostre protagonista amb els estupefaents
és corrosiva i tràgica: “...dels
meus amics, que érem una penya de quinze a vint quan ens ajuntàvem
tots, en quedam quatre, amb la merda de la droga tots han mort. És
mort fort! La droga mata! Jo
ho sé per experiència. Molts han mort per culpa de la SIDA al
compartir la xeringa,
altres ho han fet per mesclar distints tipus de droga. De la brutícia
de la droga es pot sortir, però és un
mateix que ha de voler sortir-ne. Jo
mai m'he punxat, sempre he fumat heroïna. D'aquesta
manera durant vint i cinc anys”.
Però
avui, Diego, mira al futur amb
ganes,
ha pogut superar el malson de la dependència gràcies a l'ajut del
Centre
d'Atenció
a les
Drogodependències
de
Manacor (CAD),
fins i tot ja no pren metadona per la seva addicció. L'experiència
a l'Alberg Trobada com a voluntari li ha donat coratge i força. Ha
vist i compartit amb molta gent la desgràcia de no tenir un sostre
on poder viure, el
no tenir feina, ni un plat per poder sopar,
l'ha
fet més humà i més obert, a ser més persona, segons ens comenta
ell mateix: “...
he vist molta gent que està pitjor que jo, no tenen res, jo tampoc,
però al menys tenc un lloc on refugiar-me quan plou. Estic molt
agraït a la Fundació del
que m'ha donat, és
ca
nostra.
Abans,
la majoria que estàvem aquí érem peninsulars i immigrats, però
amb la crisi ha augmentant el nombre de mallorquins i de persones
majors. Estic molt content de l'ajuda que m'ha donat l'Alberg
d'acollida
i crec que el servei que oferim és impecable”.
Quan
li demanam quin és el seu somni, ell ens contesta:
“tenir
una casa, encara que sigui
petita amb un parell d'habitacions. No desig res més a la vida! A
vegades jug
a la primitiva per veure si al final puc tenir un lloc on viure i
d'aquesta
manera pugui
venir a veure'm el meu fill i
poder gaudir d'ell. El Govern s'hauria
de
mullar-se més amb l'ajuda a la gent que no té res. Crear més
treball fixe. Construir un menjador social a la ciutat de Manacor,
rehabilitar cases tancades... ajudar
a tota aquesta gent que ha de sortir de l'alberg a les vuit del matí
quan fa tant de fred i no té on refugiar-se...”.
S'acaba
l'entrevista i estic impressionat d'una existència
tant atapida, dura i
esquinçada amb només cinquanta quatre anys, no tinc paraules davant
una persona que ha
estat tant esperonada per la
vida
tant
poc gratificant.
La qual viu entre nosaltres, a la nostra ciutat, però que té una
vida digna d'un guió de pel·lícula.
Gràcies Diego per compartir amb nosaltres la teva vida!