Dret s'asil

Espanya usa el visat de trànsit per defraudar el dret d'asil

“És un parany”. Així ho qualifica la Comissió Espanyola d’Ajuda al Refugiat (CEAR) que distorsiona el dret d’asil.

L'exigència d'un visat de trànsit a les persones nacionals d'alguns països és un parany perquè no puguin accedir a l'asil, perquè l'objectiu real del visat de trànsit és precisament que aquestes persones no puguin transitar per la zona internacional dels aeroports d'Espanya, on podrien demanar asil.

Aquest visat, amb les seves taxes, les seves llargues esperes i uns requisits gairebé impossibles per a una persona que ha de fugir, és l'obstacle perfecte per a això; perquè sense aquest visat, no poden embarcar en un vol amb escala a Espanya.

Aquesta és el parany i així és com Espanya i la Unió Europea defrauden el dret d'asil i tots aquests valors humanitaris que diuen defensar. Amb un ardit legal que posen en marxa quan augmenten les arribades de persones d'algun país, amb l'únic objectiu d'obstaculitzar les peticions d'asil.

A la fi del passat mes de juny es va imposar aquest visat a les persones nacionals de Txad i de Sudan, un país en conflicte i amb una de les majors emergències humanitàries del món. Al febrer va ser a Kenya i el Senegal; i ja són 37 països els que formen part d'aquesta llista en la qual també estan Síria, Mali o Palestina.

En tancar-los aquesta via legal i segura per a demanar asil, Espanya força a milers de persones cada any a prendre rutes migratòries molt més perilloses en les quals es juguen la vida en la mar o saltant una tanca, trobant moltes d'elles la mort, quan només buscaven refugi.

Així que ja n'hi ha prou que defraudar el dret d'asil.

La CEAR no vol caure en el parany. I continuarà lluitant i reclamant a Espanya que compleixi amb la seva obligació de garantir el dret humà d'asil als qui fugen de guerres, de greus conflictes i emergències humanitàries.

Donatiu

Donatiu d'un berenar a l'Alberg de Manacor per l'Associació contra el càncer de Vilafranca

El mes profund agraïment a l’Associació contra el càncer de mama de Vilafranca que ha fet donació d’un senzill berenar per les persones usuàries de l’Alberg de Manacor.

Aprofitem l’ocasió per dir que, pel que respecta a l’alimentació,  l’Alberg esta atès diàriament i de forma molt diligent pel serveis de càtering d’Aproscom a plena satisfacció.

Així i tot sempre és ben rebuda la donació en espècie de qualsevol aliment que de forma extraordinària dona un punt de color al menú diari.

Però s’agraeix doblement quan la donació ve d’una entitat solidària que te com objecte la lluita contra el càncer de mama, aquesta terrible malaltia que afecta a un nombre important de dones, amb les quals la Fundació Trobada es solidaritza sincerament en el dolor.

Se suposa que aquesta lluita absorbeix tot els recursos de l’Associació, i així i tot encara lliura una part d’ells a persones en situació de vulnerabilitat como són les usuàries de l’Alberg de Manacor.

Quanta generositat! Quina bondat de cor!. Davant les opinions pessimistes que ressalten només el dolent de la societat actual, també hem de dir que  hi ha en aquest món persones de exquisida sensibilitat davant les persones necessitades.

Gràcies. Mil gràcies.

 

Formació

Profitosa jornada de formació per a tot el personal treballador de la Fundació Trobada

Una de les preocupacions i ocupacions de la Fundació Trobada ha estat sempre la formació de la seva plantilla de treballadors, direcció, professionals, monitors i demés personal.

Fidels a aquest objectiu s’ha organitzat un jornada d'estudi que forma part d’una successió de sessions formativas que han acabat amb la reunió d’avui.

La jornada, que ha tingut lloc als locals de “Vila de Paz”, que regenta la Psicòloga Sandra Pérez, s’ha iniciat amb la intervenció de Laura Oyama, psicòloga i couch,  especialitzada en temes de lideratge y organitzacions.

En principi la jornada s’ha començat a treballar en la cohesió del grup de treballadors, la definició de tasques de cadascun i l'anàlisi ”DAFO”.

DAFO és uns tasca que consisteix a agrupar Amenaces, Fortaleses i Febleses amb el projecte a desenvolupar, tant individualment com en equip: es tracta d'un exercici d'abstracció, treure el cap dels problemes del dia a dia per a afavorir una visió més estratègica que ens permeti pensar més a llarg termini.

S'ha posat en comú quins obstacles i dificultats es tenen, els monitors en el seu àmbit laboral, la psicòloga en el seu, i igualment en l'àmbit laboral de la treballadora social i la direcció.

Després s'ha treballat en les solucions es podien aportar conjuntament per a aprofundir en la cohesió d'equip i implicar-nos amb els processos de cadascun dels nostres companys.

Posteriorment s'ha treballat molt en la missió i propòsit de l'entitat que és l'acompanyament a la persona usuària, cobrir les seves necessitats i acompanyar-lo en el procés de vida que desitja assolir.

En definitiva i finalmente, s'ha treballat amb l'objectiu de tots els treballadors que és ajudar a la gent que ho necessita i amb això que tots anéssim a una, en el mateix vaixell i en la mateixa direcció amb un lideratge sa, cooperatiu i no autoritari.

Amb els propòsits d’assolir els objectius exposats a la reunió formativa, s’ha donat per finalitzada la jornada, que ha estat valorada molt positivament per tots els participants.

                                                                                   

Carta a Lamine Yamal

"No som gens racistes/ per a crear futbolistes/ Ho som, i molts ufans/ per a no crear ciutadans"

Admirat Lamine: després d'uns dies de tants esforços, tantes sacsejades i tantes emocions, potser ha arribat el moment de descansar, asserenar-se una mica i, sobretot, reflexionar bastant.

Començant pel positiu, hi ha alguna cosa que vull agrair tant a Nico Williams com a tu: heu donat un bon mentiu a aquest eslògan de les nostres dretes: que els immigrants només ve a llevar-nos el nostre i a cometre delictes. A mi que, m'agraden els epigrames i les ironies, em van sortir uns versets  que vaig difonent per aquí i que diuen:

No som gens racistes / per a crear futbolistes /Ho som, i molt ufans /per a no fer ciutadans,  respiren molts habitants d'aquest país al qual heu contribuït a donar una Euro-copa.

Ara en vacances, mentre descansa una mica el teu cos, medita en la quantitat de nens africans, més joves que tu, que estan sotmesos a una espècie de “genocidi infantil.

 Deixa'm afegir a això tres reflexions.

1.- Deixant als vostres fans de moment, ara hauria de ser hora que penseu una mica en la vostra situació: per molt genials futbolistes que sigueu, heu tingut a més una immensa sort de la qual uns altres manquen: podeu estar gairebé segurs que entre els nens i nois que es van ofegar al Mediterrani, hi havia alguns que, d'haver tingut la vostra sort, haurien estat tan bons futbolistes com vosaltres, o potser figures d'alguna altra professió més important que el futbol. Tu sabràs segurament que la família de Nico va aconseguir sobreviure gràcies a l'acolliment incondicional de Càritas de Biscaia; i que el germà de Nico porta el nom d'Iñaki en record d'aquell operari de Càritas que els va salvar la vida i el futur…

Tu vas tenir la sort de néixer ja a Espanya sense haver de venir en una travessia d'aquestes monstruoses (indignes d'un segle XXI) on després de gairebé morir de set, o ser constantment abusats de mil maneres, encara s'exposen els migrants a no arribar a Europa: a ofegar-se en la mar o a ser retornats al seu país…

I una cosa voldria dir-vos a Nico i a tu, ara que “sou ja” europeus: no penseu que Europa és superior a Àfrica per naturalesa. Ho és avui gràcies al mode injust com va estar explotant a Àfrica en els últims quatre segles. No crec (per desgràcia) que ni Nico ni tu sigueu molt lectors; però us recomanaria als dos un llibre titulat “Àfrica pecat d'Europa” que, almenys, podria llegir el teu pare (que em sembla persona molt digna de respecte) i explicar-t'ho una mica. A més vas tenir la sort d'estar ja de nen ficat en això del futbol, que t'ha fet més fàcils tots els camins.

Però ara en vacances, mentre descansa una mica el teu cos, medita en la quantitat de nens africans, més joves que tu, que estan sotmesos a una espècie de “genocidi infantil”: assabenta't dels milers de xavals arribats a Canàries mentre tu jugaves al futbol, sortits de l'Àfrica moltes vegades ells sols, sense una companyia paterna o materna en una marxa tan perillosa. Assabenta't de com una bona part d'aquesta societat (que potser t'aplaudia ahir quan tornàveu vosaltres d'Alemanya) no vol saber res d'ells i està disposada a deixar-los morir com sigui. I això en un país com Espanya que és dels quals menys població infantil tenen de tot el món.

Has d'anar aprenent que Europa (i els EUA) sedueixen i atreuen al món sencer per la seva proclamació dels drets humans; però quan arribes aquí t'adones que els drets humans (que van ser promulgats com a descripció de la nostra actitud davant els altres), s'han convertit entre nosaltres en una canonització dels egoismes propis (o del propi grup) i una negació del respecte als altres, quan són pobres i no tenen força per a defensar-se. Amb això, naturalment, els drets dels nens no existeixen en aquesta Europa que organitza tan bé competicions esportives…

I aquí volgués recollir alguna cosa teu, que és molt d'aplaudir, però hauries de mirar d'ampliar: el 304. Aquests números que tu marcaves amb els teus dits, són el final de la xifra que indica el districte postal de Rocafonda  (08304), el teu barri marginal i conflictiu de Mataró, poblat gairebé sol d'africans, i al qual no vols renunciar, sinó d'alguna manera exhibir, quan celebres els teus triomfs. T'aplaudeixo per aquesta solidaritat amb els teus.

Però et suggereixo que aquesta solidaritat ha d'ampliar-se. Aquests dies he somiat que Nico Williams i tu, fundàveu una institució (que podria dir-se: 304 milions) dedicada totalment a l'ajuda a la infància miserable, maltractada i perseguida. Allí anirien a parar part dels vostres ingressos (que ara hauran crescut astronòmicament), i tota l'admiració i l'afecte que pretenen mostrar-vos els que ara us aplaudeixen (o almenys part d'ells).

Penseu-ho tots dos; però jo em crec en el deure d'avisar-vos que això no us portarà tants aplaudiments com els gols marcats a Alemanya i Anglaterra, sinó més aviat algun menyspreu i acusacions de traïdors, comunistes i altres etiquetes d'aquestes amb les quals bastant gent argumenta a Europa. Encara que un mínim d'afecte més profund i més seriós també ho aconseguireu.

Aquesta seria la meva primera petició: fundar l'ONG “304 milions”. Ara, si m'ho permets, et suggeriré dues coses més que crec poden ser-te molt útils.

2.- En segon lloc una proposta molt seriosa, encara que temo que no em faràs cas perquè és molt difícil: però fes el que el teu pare t'indiqui. Et demanaria que no acceptis participar en anuncis, encara que t'oferiran per això tants diners o més, del que puguis guanyar en el futbol.

La nostra societat ha decidit dir publicitat al que és en realitat propaganda, és a dir: mentida. Ells diuen que només pretenen “informar”. Però quan un dels quals treballen en aquest camp no aconsegueix “vendre”, l'acomiaden. I és que vivim en una societat DE Mercat (no merament AMB mercat): la qual cosa significa que pràcticament totes les relacions entre les persones són mercantils. I societat de mercat significa simplement societat d'engany. I aquest engany facilita el que s'ha anomenat una “societat del descarti” i “un sistema que mata”.

3.- Finalment, volgut Lamine, deixa'm donar-te un últim consell ràpid: si us plau no et facis tatuatges. És una moda que ha corregut sense frens, que només reflecteix la necessitat de cridar l'atenció que tenen gairebé totes les persones, i que és tan fàcil de posar com gairebé impossible i caríssima de llevar. Abans es parlava de la indissolubilitat del matrimoni, ara hem passat a la indissolubilitat del tatuatge, que dura molt més que l'amor.

També et confesso que el gran Messi em va decebre quan un dia va aparèixer amb tot el seu braç esquerre tatuat. Després em van explicar (i no sé si és cert) que alguna empresa de publicitat li havia obligat a això. No sé. Però veig que el que potser va poder començar pel dolor d'una persona concreta que va voler gravar-se al braç el nom d'algú molt volgut i a qui havia perdut, s'ha convertit ara en l'emblema de la nostra estupidesa social.

I res més noi. Per a entendre bé el que he volgut dir-te no oblidis que “el temps corre que és una meravella” (com canta una cançó espanyola), i que també tu (tan gran avui), passaràs un dia no gaire llunyà. Passaràs sí: avui Messi ja està gairebé passat i, abans d'ell, Luis Suárez, Butragueño, i noms com Bàssora o Gento o Santana i Severiano Ballesteros…, dels quals ja ningú s'acorda.

José Ignacio González Faus.

Secrets d'una mirada

"Vinc molt sovint a Manacor perquè necessito respirar l'acolliment i l'ambient familiar de l'Alberg"

Amb motiu d’acomplir-se pròximament el 10è aniversari d’aquest Blog de notícies de la Fundació Trobada, volem entrevistar al Fundador de l’Alberg José L. García Mallada perquè ens parli del tema:

Què ha suposat aquest decenni pel blog i per l’Alberg?

“Un document del dia a dia de l’alberg, on si troben notícies sobre el seu funcionament, legislació, immigració, drets humans, articles d’opinió, etc. Més de 600 notícies aquests deu anys amb apartats sobre la història de la Fundació Trobada, les distintes etapes, voluntariat dels primers anys, el període de semi-professionalització, els diferents contractes amb l’Administració i la darrera etapa de servei 24 hores i centre de dia. A l’any 2022 es va publicà un llibre titulat “Batecs de l’Alberg”, commemoratiu del 30è aniversari. Per cert que encara hi ha exemplars si a qualcú interessa”.

Quin ha estat el període més crític?

“En citaria tres moments: el primer a l’any 2013, quan després de 21 anys de mantenir l’alberg amb el nostres propis recursos, ens plantarem davant l’Administració competent exposant que no podíem més i que necessitàvem urgentment ajuda, del contrari ens plantejàvem el tancament.

El segon moment va ser la crisi sanitària i social ocasionada per la pandèmia del Còvid-19 que ens va obligar a ubicar les persones usuàries a tres centres diferents evitant així un possible contagi general.

El tercer va ser fa dos anys quan van esser necessàries quatre convocatòries perquè ens adjudiquessin el contracte de prestació del servei per part del Consell de Mallorca, superant entrebancs de caràcter jurídic-administratiu per tractar-se d’un concurs d’àmbit europeu. Tot això esta amplament descrit al llibre citat. També hi ha un capítol interessant que es titula “Secrets d’una mirada”, amb mini-biografies de persones usuàries”.

Quin serveis presta l’alberg en l’actualitat?

“Els primers anys no més oferíem sopar, acolliment nocturn i berenar els matins amb els serveis propis de l’ostatge: dutxes, bugaderia, articles de neteja, taquilles. Actualment disposem de menjador pels usuaris residents i d’una ample plantilla de treballadors per atendre el servei de 24 hores i centre de dia: a més de la Direcció, una treballadora social, una psicòloga, cinc monitors i personal de neteja. Les persones usuàries reben assessorament sobre possibilitats d’habitatge, ofertes de treball, estrangeria, cursets d’aprenentatge de llengua i distints oficis, etc.

Vull destacar aquí la extraordinària labor dels professionals que presten a plena satisfacció una atenció personalitzada, lloada freqüentment per totes les persones usuàries i pels funcionaris de l’Administració Pública”.

Perquè no baixa la llista d’espera?

“Dos grups de persones majoritaris converteixen l’alberg d’acolliment temporal en una residència “de facto”: un grup de persones majors de 55 anys, que per la seva edat i altres per malaltia mental, tenen series dificultats en accedir al mercat laboral i no tenen altre ingrés que el mínim vital o una esquifida pensió que no les permet viure autònomament.

L’altre grup son immigrants en situació irregular i que, per aquest motiu no poden accedir al mercat laboral mentre no hagin transcorregut dos o tres anys i assolit l’arrelament necessari per obtenir el permís de residència.

Coneixem la saturació quasi permanent. No es pot ampliar la capacitat de l’alberg?

“Ho hem intentat, però per problemes de caire urbanístic no podem ampliar el volum d’edificació de la finca: ens denegaren la llicència”.

Hi ha qualque anècdota recent?

“Sí. Una ex-usuària de l’Alberg que actualment està vivint a Palma juntament amb altres persones a un habitatge tutelat, ve amb freqüència a Manacor i la darrera vegada que ens saludàrem m’agafa ma i em dona un efusiva besada amb emocionades paraules: “Mai li podré agrair el que vostè ha fet per mi i esta fent per molts. Vinc molt sovint a Manacor perquè necessito respirar l’acolliment i l’ambient familiar de l’Alberg; aquí tinc amics que no tinc a Palma”. Un calfred va recorre tot el meu cos com si hagués estat una descàrrega elèctrica: mai havia rebut una besada a la ma tan carregada de significat”.

Un agraïment sincer per aquestes paraules del fundador de l’Alberg Sr. García Mallada, que, com es habitual, passeja la gosseta cada dia i es fa topadís als indrets on es reuneixen algunes persones usuàries de l’alberg i comparteix amb ells cordials salutacions. Segurament que aquesta vegada la passejada fou una profunda meditació sobre aquella besada a la ma, que suposava no només l’agraïment d’una usuària, sinó que amb la efusió que ho va fer era representativa de tantes persones usuàries que han tingut el mateix sentiment.

32 dos anys de feina per a l’alberg de Manacor be valen una besada d’agraïment.

El servei de l’Alberg de Manacor és un concessió administrativa atorgada mitjançant concurs pel Consell de Mallorca a la Fundació Trobada.

Estats Units d'Amèrica

La Cort Suprema dels Estat Units d'Amèrica avala la detenció i imposició de multa a les persones que dormen al carrer  

La Cort Suprema dels Estats Units va qualificar aquest divendres de constitucionals les lleis que prohibeixen a les persones sense llar dormir a l'aire lliure, rebutjant els arguments que aquesta pràctica equivalia a un càstig cruel.

Un rècord de 653.100 persones estan sense llar en tot els Estats Units, segons un recompte de 2023.

El cas abordat pel màxim tribunal es va originar en les regulacions de la ciutat de Grants Pass en l'occidental estat d'Oregon, que prohibeixen acampar o utilitzar qualsevol tipus de roba de llit en una propietat pública. Aquesta disposició va ser presa després que els parcs de la ciutat s'omplissin de tendes de campanya, mantes i cartons.

Els qui la infringeixin s'enfronten a una multa de cent dòlars i possibles penes de presó per als reincidents.

La decisió de la Cort, presa pels seus sis jutges conservadors amb el vot dissident dels tres de la minoria progressista, estipula que “la falta d'habitatge no és una condició que habiliti a ningú a invocar l'esmena constitucional que prohibeix els càstigs corporals.”

"La Vuitena Esmena de la Constitució compleix moltes funcions importants, però no autoritza els jutges federals a arrabassar aquests drets i responsabilitats al poble estatunidenc i, en el seu lloc, dictar la política d'aquesta nació per a les persones sense llar".

"Dormir és una necessitat biològica, no un delicte. Per a algunes persones, dormir a l'aire lliure és la seva única opció", va dir la jutgessa Sonia Sotomayor, de la minoria progressista. 

Grants Pass,  un municipi de 40.000 habitants, manca de refugis públics per a persones sense llar.

Economistes sostenen que els Estats Units no disposa d'un estoc d'habitatges suficient per a satisfer la demanda, la qual cosa impulsa els preus a l'alça, afectant fonamentalment els sectors més pobres i afavorint l'expansió del fenomen dels "sense sostre".

«Haver de dormir en públic amb una manta és la definició d'estar sense llar. Posar multes i detenir a les persones per això és una estratègia contraproduent per a abordar el problema de les persones sense llar», han denunciat Col·lectius defensors del Drets Humans.

Més enllà de la denúncia, han donat algunes pautes a l'administració per a tractar de donar una solució al problema. En lloc de castigar els més vulnerables, «el Govern hauria d'ajudar a proporcionar allotjament i programes econòmics i socials que defensin i millorin la dignitat de les persones sense llar». I han afegit: «Aquesta acció oferiria oportunitats reals per a una vida millor i per a posar remei a les causes més profundes de la falta d'habitatge»

“Les polítiques que criminalitzen la falta d'habitatge», en realitat, «són una contradicció directa amb el deure públic d'albergar als qui experimenten la falta d'habitatge i cuidar dels qui la necessiten». En aquest sentit, han recordat la necessitat de «inversions federals» per a dotar de «habitatges segurs, dignes i assequibles», així amb altres serveis bàsics «per a les persones sense llar».

El tractament a les persones sense llar no hauria d’esser qüestió de lleis ni menys de tribunal de Justícia, si no de sensibilitat, comprensió i tolerància, que en definitiva és el contempla la Declaració Universal de Drets Humans al seu Article 25:  1.”Tota persona té dret a un nivell de vida adequat que li asseguri, així com a la seva família, la salut i el benestar, i especialment l'alimentació, el vestit, l'habitatge, l'assistència mèdica i els serveis socials necessaris”.

Tant de bo que aquets criteris tan escandalosament reaccionaris no arribin per aquets indrets.

 

Moviment mensual 2024 (6)

Quatre dones extracomunitaris han estat altes per nou ingrés aquest mes passat a l'Alberg de Manacor 

Quatre persones estrangeres han estat altes per nou ingrés aquest mes passat a l’Alberg de Manacor, sense cap alta per reingrés: han estat dones extra-comunitaris de distintes edats, una jove, dues de mitja edat i l’altra major de 55 anys.

Son quatre places que han ocupat les quatre baixes que hi ha hagut al centre durant el mes.

La llista d’espera puja a 30 de Juny fins a les 42 persones.

La mitjana de pernoctes diàries ha estat de 21 persones i 629 el total mensual.

El menjador ha servit les següents racions mensuals: 750 berenars, 547 dinars i 547 sopars.

L’Alberg de Manacor és un centre de dia i acollida nocturna del Consell de Mallorca que presta per concessió administrativa la Fundació Trobada.

Opinió

Com els bolets a la tardor, surt cada any el tema del Menjador Social de Manacor

El diari digital Manacor Noticias treu el tema de la necessitat d’un menjador social a Manacor “perquè almenys un centenar de persones estan en situació de completa precarietat alimentosa.”
S'han acostat els sense sostre a les taules on es fan costat als animals i han deixat clar que ells veuen amb bons ulls un menjador social a Manacor, perquè l'Alberg de Transeünts és insuficient.”

Desconeixem la font en la que situa la xifra citada de la precarietat alimentosa, però el servei de menjador de l’Alberg de Manacor atén exclusivament a les persones residents i és cert que fa mesos que la llista d’espera que demana ingrés a l’alberg roman per damunt les 20 persones.

La situació de les persones sense sostre i les que pateixen precarietat alimentosa son col·lectius diferents: les persones en llista d’espera de l’Alberg -per la informació que ens donen- viuen temporalment a casa d’un familiar o amics que suposem les donen aliments, però altres demanen almoina o son atesos pels serveis públics.

Dit això, nosaltres sempre recolzarem un servei de menjador per Manacor, que necessàriament ha de ser promogut i/o finançat per l’Administració Pública competent. Les dues caps de comarca de Mallorca Inca i Manacor, la primera té menjador social i no té Alberg per persones sense sostre i Manacor és a l’inrevés.

El diari digital citat inclou un escrit de data anterior, signat per “Zuky”, dirigit a l’Ajuntament que entre altres coses diu que “és lamentable que hi hagi persones a Manacor que no tenen accés a un habitatge digne i que hagin de recórrer a la caritat per a sobreviure. És important que es prenguin mesures per a ajudar a aquestes persones i millorar la seva qualitat de vida. Un Menjador Social podria ser una solució efectiva per a proporcionar aliments a aquestes persones i permetre'ls menjar en un ambient segur i còmode.

El sorprenent és la resposta d’un regidor: “No es pot fer! És pel bé de les famílies, per a no estigmatitzar a aquesta gent”.

Si es així no té sentit cap dels serveis socials per les persones vulnerables, per por a l'estigmatització. La Fundació Trobada i el seu Alberg que ja ha acomplit 32 anys d’existència a plena satisfacció dels usuaris i de l’Administració que la finança, ha treballat sense descans precisament per des-estigmatitzar i sobre tot dignificar les persones que, en contra de la seva voluntat, es veuen amb la necessitat d’acudir a aquests serveis.

No hi ha estigmatitzats si no hi ha estigmatitzadors.

Seria bo per Manacor un menjador social? Sense dubte. Però hi ha d’haver qualcú que "empenyi el carro" i sigui constant. Es va crear l’Alberg de Manacor a l’any 1992 per part de La Fundació Trobada i fins a l’any 2013, 21 anys després, no va merèixer la atenció del Consell de Mallorca, rere de sol·licitar, suplicar i gairebé agenollar-nos davant els polítics, eleccions rere eleccions.

Sembla que el menjador com tots el serveis socials son qüestió de voluntat política dels responsables públics.

Més bé creiem que és més qüestió de sensibilitat institucional i, a vegades, sensibilitat personal dels responsables del departament competent.

Un altre factor -diguem-ho mes clar-: un alt percentatge dels més vulnerables de la societat no solen anar a votar en les convocatòries electorals, per motius dels quals seria molt extensa la seva descripció. Per la qual cosa els mes vulnerables són un col·lectiu que no gaudeix de la mateixa atenció que la resta dels ciutadans per part de la classe política.

 Sí, al Menjador Social de Manacor.

Secrets d'una mirada

               La Catedral d'Aina

Aquí està ella, entre els malalts sense sostre de Nova York. Després de molts anys en el projecte "Sure, we Can" (“Segur que podem”), Aina ha discernit el seu cridat a crear una llar amb els més abandonats de la societat.

El seu compromís és evident, i de fet ja està construint casetes per als més vulnerables, aquells sense sostre i afectats per la malaltia en el cor de Nova York. Són persones que no són volgudes en cap lloc, ni per la seva família ni als carrers. I per descomptat, no tenen assegurança mèdica.

Aina se sent cridada a servir a aquestes persones, i a això dedica tot el seu ser. Si ha de parlar amb l'alcalde, el fa; si ha de tractar amb polítics per a aconseguir ajudes i permisos, també és allí. Si ha de sembrar tomàquets i construir petits habitacles amb voluntaris, s'arromanga i treballa juntament amb ells. És germana de les persones sense sostre, d'aquelles que les seves famílies ignoren a causa de les seves addiccions; els de leprosos d'avui. En el cor financer del món, el ritme del cor d'aquesta dona batega d'una manera diferent.

En contrast amb les imponents catedrals catòliques i episcopalianes que emergeixen belles i poderoses en aquesta ciutat, Aina construeix el seu propi temple: casetes per als quals han perdut tot en la vida, fins a la possibilitat d'un sostre i una abraçada familiar.

El ministeri d'Aina em recorda l'esment que Leonardo Boff fa de l'impacte de l'efecte papallona, relacionat amb la teoria del caos de Lorenz/Prigogine: “L'aleteig de les ales d'una papallona al Brasil pot provocar modificacions atmosfèriques fins a culminar en una tempestat a Nova York. El pressupost teòric és que totes les coses estan inter-lligades i van assumint elements nous, creant complexitats en el curs de la seva evolució”.

Sempre, al llarg de la història, hi ha una dona o un grup de dones que, passant desapercebudes, canvien, transformen, projecten i construeixen el futur.

A la nostra Aina la diuen la Dorothy Day d'avui. És basca i parla molt poc, però quan ho fa, somriu. Quan em fixo en ella, emergeixen del meu interior ‘les Aines` en el món. Són tantes les que ho donen tot, tantes les que s'exposen de gom a gom i ho fan perquè confien en la bondat intrínseca dels éssers humans.

M'agrada la catedral d'Aina. Està a-prop de les majestuoses catedrals catòliques i episcopalianes de Nova York; però, se separa dels temple i les seves rigideses, per a convertir-se en l'abraçada al carrer, en la neu, entre alcoholisme i malaltia. Aina s'aixeca i com la germana que els representa a tots participa dels grups d'Al-Anon (Ajuda a familiars i amics de persones alcohòliques)

I s'encapritxa amb l'anciana jueva que cuida per a guanyar uns dòlars per a viure, i ens compta en el ‘zoom mensual de compartir i celebrar’ que tot això l'ajuda a valorar més i més a tantes de nosaltres que sortirem d'on vivíem còmodament per a llançar-nos a la tasca.

Conec altres dones que no es diuen Aina, com la meva amiga a qui ETA li va matar al seu marit en el portal de la seva casa i des de llavors es dedica a parlar de reconciliació en centres educatius de tot Biscaia. O Belén, una altra amiga, qui malgrat la seva párkinson i del suïcidi de la seva filla per depressió, es dedica a visitar i cridar diàriament a persones majors i soles, portant-los proximitat i companyia. 

Segur que també tu coneixes a diverses "Aines". És més, tal vegada ets una d'elles. Per això, a totes us donem les gràcies. Ens veiem en les vostres catedrals-llars, on sempre hi ha acolliment, bescuit i afecte. Elles no paren. Són incombustibles: continuen vives als carrers, en les pantalles i en les llars.

Magdalena Bennasar Oliver

 

 

 

La llista d'espera

Els moviments d'altes, baixes i la llista d'espera durant els darrers mesos estan dins la normalitat 

Dies passats s’ha publicat a aquest bloc, com fem cada mes, les xifres del moviment d’altes i baixes qualificant coma a forta la pujada de la llista d’espera per ingressar a l’Alberg de Manacor.

Si s’analitzen les xifres que s’han anant publicant darrerament tant pel que es refereixen a les altes i baixes sempre oscil·len entre 0 i 5 persones cada mes i semblant nombre de places de baixa que s’ocupen de forma immediata.

Es cert que un important nombre de persones usuàries de l’Alberg manquen de la documentació necessària per poder treballar, es a dir, empadronament, permís de residència i contracte de treball, casi sempre per l’entrada al país de forma irregular.

La regularització en aquests casos no es pot iniciar fins que hagin transcorregut tres anys o dos si s’inscriuen al cursos del SOIB a efectes d’assolir l’arrelament necessari, el que suposa que les persones ingressades sense documentació romanen necessàriament a l’Alberg aquests anys sense poder fer altra cosa que treballs puntuals amb retribució en “negre” sense contracte amb els riscos socials i penals que això suposa. Aquesta circumstància minva el desitjable moviment i agilitat d’entrades i sortides del centre.

Pel que afecta a la llista d’espera, la qüestió és mes complexa, per quant la casuística es tan variada com ho són les circumstàncies que envolten a les persones que sol·liciten el servei d’acollida.

Periòdicament es fa un sedàs de les persones inscrites per analitzar el grau de necessitat de cadascuna d’elles. Si, desprès de tres cridades telefòniques a la persona inscrita a la llista, no contesta, es dona de baixa automàticament.

I es pot demanar perquè no contesta?. No es sap en certesa, però possiblement ha trobat una solució alternativa al servei d’alberg; pot haver perdut o canviat el telèfon; pot haver ingressat a un centre especialitzat no adscrit a la xarxa; haver marxat d’aquesta comunicat. En tots els casos l’alberg desconeix en realitat el motiu del seu silenci.

Si aquest sedàs es fa amb una data immediatament anteriors a la en que s’emet la informació del moviment mensual, pot semblar que la llista ha minvat sensiblement i a l’inrevés, si el sedàs s’ha demorat, pot parèixer que la llista s’ha disparat.

En resum i amb tot això, es pot dir sense faltar a la veritat que el moviment d’entrades i sortides de l’Alberg i la llista d’espera es mantén dins el mateixos paràmetres des de fa mesos.

Es de aclarir aquí que el professionals de l’alberg realitzen una tasca minuciosa coordinats amb l’equip de valoració de l’Institut d’Afers Socials (IMAS) del Consell per determinar quina és la persona realment necessitada del servei.

La informació de la situació de cada persona possible usuària és la que dona aquesta mateixa persona i, s’ha pogut comprovar, que no sempre s’ajusta a la realitat de la seva necessitat: diuen que estan a carrer i viuen amb algun familiar o amic amb els quals van alternant les estades; altres dormen a un cotxe; altres a qualque habitatge abandonat i altres realment són al carrer.

El trist és que la majoria d’aquestes persones tenen família que no volen o no poden acollir-los a ca seva, i no ve al cas entrar aquí a valorar el motius pels que no hi caben a ca seva que poden esser molts i molt variats.

Aquest escrit vol donar a entendre l’extensíssima casuística de les persones sense sostre i les enormes dificultats dels treballadors que amb provada professionalitat i equitat apliquen els criteris de selecció de les persones que demanen el servei.

El servei d’Alberg de Manacor disposa de 25 places, 19 homes i 6 dones, que permanentment està al complet i cada plaça que se des-ocupa, s’omple de forma automàtica, però prèviament amb un delicat estudi per esbrinar i triar la persona més necessitada per ocupar el lloc.

La Fundació Trobada lluita cada dia per oferir un servei més humà i acurada atenció i amb total transparència a les persones usuàries. No de bades, han passat més de 10 anys des de que el Consell de Mallorca li va adjudicar per concurs el primer servei d’acollida per a la Part Forana, i li ha continuat adjudicant el servei, darrerament incloent centre de dia a la darrera convocatòria.