Secrets d'una mirada (38)

"Esper amb ansietat que transcorrin els tres mesos que manquen per acomplir els tres anys d'arrelament i demanar el papers"

Nascut a Zaio, província de Nador a Marroc, B. és un jove de 38 anys que roman a l’Alberg de Manacor i que respon a les preguntes que ha tingut a bé contestar per contar-nos la seva vida i la vinguda a Espanya. 

Els seus pares son vius i en total són sis germans, dos homes i quatre dones. 

Divorciat, però no ha tingut fills. “Gairebé no tinc estudis i ben jovenet em posaren a treballar com a ajudant a un restaurant. També vaig fer feina a una tenda de pollastres durant cinc anys per continuar altres cinc a una fàbrica d’alumini.” 

Amb motiu de les vacacions que vaig gaudír de l’empresa d’alumini on hi feia feina, vingué a Espanya amb vaixell, a Almeria en concret, amb un visat de turista però ja amb la idea de romandre aquí per treballar de forma definitiva. 

“D’Almeria, quasi tot seguit, em vaig anar a Girona on hi tinc una germana amb la qual vaig conviure un any fent feina tres mesos a un forn i també vaig treballar de pintor algun temps.” 

“A Girona va escassejar la feina i decideixo venir a Mallorca amb avió perquè m’informaren que aquí estaria millor i vaig anar directament a Cala Rajada per fer feina a un hotel per un període de quatre mesos. Dormia al mateix hotel.” 

De Cala Rajada va venir a l’Alberg el mes de maig del l’any passat on hi va romandre fins el mes de desembre en que va sortir. Torna ingressar el mes de maig passat i aquí segueix.  

Novament la situació irregular d’aquest immigrant condiciona totalment el seu desenvolupament personal, econòmic i familiar. Ara duu exactament dos anys i nou mesos a Espanya i “espero amb ansietat que transcorrin els tres mesos que manquen per acomplir els tres anys d’arrelament necessaris per poder sol·licitar el certificat de residència i així regularitzar la situació laboral”. 

Aquest temps de residència a l’alberg ha fet feina a la construcció i ara fa dos mesos que treballa al camp, però sense contracte de cap classe i, com es diu col·loquialment, "en negre".

“La meva il·lusió és muntar un restaurant i crear una família però sense papers i sense diners no es pot fer.” El millor desig a l’entrevistat d’avui de que s’acompleixin el més aviat millor tots el seus projectes  

Per part de la Fundació Trobada donem acollida a aquestes persones, però, com es pot veure, no esta dins la seva competència resoldre aquesta situació irregular, encara que es concerten cites i es presta ajuda per accedir a les Administracions Públiques que tramiten la documentació necessària.  

L’Alberg de Manacor és un servei de 24 hores que presta la Fundació Trobada, mitjançant un conveni amb el Consell de Mallorca.

 

 

 

Secrets d'una mirada (34)

 "Em pagaven un mes de feina i a la nòmina figuraven dos o tres dies"

L’entrevistat d’avui, L. natural d'Agadir, ciutat marroquina de més de 700.000 habitants, situada al nord de Marrakech, a més de 600 kilòmetres de Rabat i 440 de Casablanca. 

És un jove de 38 anys, fadrí, amb tres germanes menors, d'ètnia i llengua bereber, distinta de l’àrab i de la qual s’estima que hi ha entre 30 i 60 milions distribuïts entre Marroc i Argèlia. 

Manifesta que no té estudis perquè els seus pares, que encara son vius, als 10 anys ja el posaren a fer feina al camp i havia molts de problemes per trobar treball ben remunerat: “feia moltes hores de feina i guanyava molts pocs doblers, per la qual cosa vaig decidir venia a España i em vaig embarcar a Tànger rumb a Algeciras” 

Li hem demanat si a la seva edat no havia pensat en casar-se i fundar una família i contesta que “m'agradaria casar-me però, si es possible, no amb una marroquina, si no amb una mallorquina per establir-me definitivament a Mallorca,  perquè m’agrada l’illa, el seu ambient i el caràcter de la gent”. 

Quan va arribar a España, va estar 4 mesos sense feina a Màlaga, per traslladar-se posteriorment a Murcia i treballar a l’horta murciana, collint fruites, taronges, verdures i altres hortalisses.  

Als cinc anys d’estància a Espanya va poder regularitzar la seva situació aconseguint el certificat de residència per arrelament i treballar amb contracte. 

Així i tot visqué experiències poc edificants i clarament irregulars: “Quan arribava el final de mes em pagaven el sou a menys de 5 euros l’hora, amb jornades de 8 a dotze hores a voluntat de l’empresari; i a la nòmina a efectes de cotització només figuraven dos o tres dies. O ho agafes o ho deixes”. 

Fa un any que és a Manacor. Ha viscut 8 mesos a una caseta de camp amb altres companys, fins la crisi econòmica derivada de la pandèmia l’ha dut a l’Alberg, on roman fa 4 mesos. 

“Estic molt satisfet de les empreses de Manacor, on he fet feina de picapedrer, perquè aquí a la nòmina figura exactament la mateixa quantitat que em paguen: si faig 20 dies de feina em paguen 20”. 

Els cinc primers anys de residència no va poder visitar a família a Marroc, però de llavors ençà cada any, aprofita les vacances de la feina per a visitar el seu país, però, diu, que li agrada més Espanya. 

Alaba la bona convivència de l’alberg de Manacor i el tracte amb tots, especialment amb els 8 germans marroquins, i de forma molts particular amb els que com ell, són d’ètnia bereber. 

 

Secrets d'una mirada (33)

 "Vull dur aquí la meva família i muntar un petit negoci de menjar ràpid"

Natural de Barkane, important ciutat del nord-est de Marroc, capital de la provincia del mateix nom,  amb més de 300 mil habitants, J.,  home de 46 anys és l’usuari de l’Alberg de Manacor que avui entrevistem.  

Cursà els estudis secundaris fins als 15 anys i acte seguit es posà a treballar amb el petit negoci de la família i també a una petita finca rústica també de la seva propietat.

Casat amb dues filles de 23 i 8 anys i un fill de 16. La filla ja és casada. 

“Després de casar-me vaig treballar de cambrer a una cafeteria per espai de tres anys, però el sou era tan minso que no podia donar de menjar als meus fills i vaig decidir venir a Espanya a l’any 2004”. 

“Tinc els papers de resident des de 2005, perquè em vaig acollir a una regulació massiva i fins a 2008  vaig treballar majoritàriament a la construcció a vegades en negre i altres amb contracte”. 

Quan va venir la seva dona estava embarassada del seu fill que ara té 16 anys i va néixer sent son pare aquí. En canvi sí va veure néixer a la filla de 8 anys, perquè viatjava amb freqüència al seu país. 

“En aquests 16 anys que som a Espanya he anat a ca meva més d’una vegada per any. És l'avantatja de tenir papers, perquè vaig a veure els meus fills sempre que escasseja la feina: tinc la necessitat de veure la meva família”. 

Ha treballat a distints indrets: a Torrevella (Alacant) de 2005 a 2007, a Mallorca de 2007 a 2010, a França de 2010 a 2014. Mai ha tingut dificultat per a canviar de residència allà on hi havia feina encara fos per poc temps. Els anys 2018 i 2019 tornà a França a fer feina a un restaurant de menjar ràpid. També va esser a Girona, però per poc temps per dificultats d’habitatge. 

“Finalment el mes de març passat uns coneguts marroquins em cridaren des de Mallorca perquè vingués i que hi trobaria feina. Però va irrompre l’estat d’alarma i la pandèmia ho paralitzà tot. Els coneguts m’acolliren un temps i després em deixaren un garatge per dormir. Mitjançant la Creu Roja vaig demanar plaça a l’Alberg de Manacor i vaig haver d’esperar dos mesos en llista d’espera”. 

Actualment duu un mes a l’Alberg i al poc temps li sortí una feina de picapedrer per un temps de tres o quatre setmanes.  

“Estic molt agraït de l’acollida i dels serveis que presta l’Alberg de Manacor. La meva il·lusió és tenir una feina fixa i aconseguir una local per muntar un petit local de menjar ràpid, perquè és una activitat que conec i crec que puc tenir èxit. També vull dur la meva família per fixar aquí la nostra residència”. 

Home experimentat, madur, inquiet, amb il·lusió i coneixements, J.  té totes les cartes per triomfar en la vida, cosa que li desitgem de tot cor.  

Una vegada més, volem recordar que l’Alberg de Manacor és un servei que presta la Fundació Trobada amb el suport del Consell de Mallorca.

 

Secrets d'una mirada (32)

"Vaig arribar a Málaga des de Tànger després de tres dies de pastera per la mar"

Avui parlem amb J., jove marroquí emigrant de 21 anys i molt a prop d’acomplir els tres anys que roman a Espanya. 

Va néixer a la ciutat de Beni Melal, Marroc, capital de la província homònima i de la regió de Beni Melal-Jenifra, situada en el centre del país amb una població de més de 200.000 habitants. 

“Som el major de quatre germans. El pare era casat per segona vegada amb ma mare i tenia 5 fills de l’anterior matrimoni. Morí fa dos anys als 73 d’una aturada cardíaca i no vaig poder assistir als oficis funeraris.” 

“Vaig fer els estudis fonamentals obligatoris que son nou cursos, dels 6 als 15 anys, però després em posaren a fer feina al camp amb maquinària i també de paleta”. 

Viatjà des de la seva ciutat fins a Tànger que hi ha 12 hores de cotxe i d’aquí en pastera fins a Málaga, amb una travessia per la mar que durà tres dies: era estiu i feia bon temps. Allà hi va estar sis dies, fins que embarcà en avió fins a Mallorca. 

“Vaig venir directament a Manacor, a casa d’uns veïnats del meu poble de Marroc que m’acolliren tres mesos. Després vaig llogar una habitació vivint amb altres persones i fent feina en negre a Petra i Felanitx”. Vaig pagar 150 euros per la còpia del contracte de lloguer i així poder-me empadronar”. 

Ara duu 7 mesos a l’Alberg de Manacor, a plena satisfacció per la bona convivència i el tracte respectuós, però sobre tot amb la il·lusió de prest poder sol·licitar de l'Administració Pública el certificat de resident per arrelament durant tres anys que s’acompleixen el proper mes de setembre i que l’habilitaria a poder fer feina de forma regular. 

Actualment fa feina a una carnisseria (Halal), amb un germà major, fill de la primera esposa de son pare. Venen tota mena de productes àrabs. 

“L’objectiu principal del viatge a Espanya és treballar per ajudar a ma mare i els meus germans que van a lloguer, i arribar a poder comprar una casa i tenir l’habitatge en propietat”. 

Jove, amb il·lusió, feiner, tota la vida per endavant, té totes les possibilitats d’assolir els seus objectius.  

Així ho desitgem. 

Immigració (2)

És la immigració una solució al problema de la baixa natalitat i envelliment progressiu del país?

Fent un repàs dels escrits i/o entrevistes d'aquest bloc que es presenten baix el títol genèric de "Secrets d'una mirada", qualsevol lector pot apreciar el nombre important d'usuaris del Marroc que resideixen a l'alberg.

Això convida a pensar quins són els factors que poden influir a triar Mallorca i Espanya en general, com a alternativa per viure o, almenys, desenvolupar la seva vida laboral buscant un millor futur.

Partint del fet de la proximitat geogràfica, que sempre és un factor determinant a l'hora de partir, encara que no sempre, també hi juga l'efecte cridada dels companys i coneguts magrebins, familiars i no familiars, ja instal·lats aquí de temps enrere i que els hi ha anat bé econòmicament.

Un nombre important provenen de la regió marroquina del Rif: es tracta d'una regió tradicionalment aïllada i desfavorida. Els seus habitants són de parla berber, sobretot els que són del Rif Intern i que s'estén des de Ceuta fins a Jebha i després apareix prop de Nador, en el Cap Tres Forcas i el massís de Beni Bucraa, i cap a l'interior comprèn les zones de Tetuan i Chauen.

Aquest aïllament sens dubte és debut a les històriques revoltes independentistes de la zona, per la qual cosa ha estat castigada freqüentment per la pobresa i ignorància amb la idea que això podria acabar amb les ànsies secessionistes. Actualment es vol rompre tímidament aquesta xacra històrica amb el foment dels estudis berbers, de la cultura i llengua de la zona.

Les dificultats que es troben aquí no les fa desistir d'intentar afermar-se a Espanya, intentant venir per segona o tercera vegada, si cal. No es pot oblidar que els qui arriben amb un visat de turista, deixen deliberadament que prescrigui el termini com tal de no tornar al seu país, això si no han vingut amb pastera superant innumerables dificultats físiques i econòmiques, amb la conseqüència per ambdós grups de romandre en situació irregular fins a l'acompliment dels tres anys que la llei contempla com a termini per sol·licitar el certificat de resident per arrelament.

I neixen les preguntes: tan negre és el futur del país de procedència? O, tanta promesa de futur i prosperitat veuen aquí?

Els entrevistats sempre responen que de cap manera volen tornar al seu país a pesar de totes les dificultats. Allà no hi ha treball, els sous són de misèria, només viuen bé una petita quantitat de ciutadans i la corrupció és un mal endèmic. Com també, la immigració dels joves del món rural, és l'única esperança per a moltes famílies de sortir de la misèria, quedant endeutades per a molt de temps o venent part del seu ramat.

No volem promoure falses esperances, però han arribat campanes que el govern central estudia acurçar el termini per demanar l'arrelament i inclús de fer per decret una regularització massiva d'un nombre importants d'immigrants en situació irregular.

Es veritat que alguns magrebins tenen tendència a relacionar-se només amb persones del seu país, fent un vedat tancat, i demostrant resistència a integrar-se i participar de la vida social i això és una dificultat que han de superar per vèncer l'aïllament si volen conviure en una societat multicultural com l'europea.

Encara que no sigui opinió compartida per motius ideològics, en bona economia la immigració de gent jove i en edat laboral podria ser una solució al problema de la baixa natalitat i l'envelliment progressiu del nostre país.

Secrets d'una mirada (29)

"Fa sis mesos que som aquí i voldria fer feina a l'automoció que és el que m'agrada"

Avui entrevistat és un jove fadrí, Z, de 25 anys natural del Marroc. Fill d’un militar retirat i el germà major de 5, la resta són germanes.  

Amb la intenció de seguir la vocació de son pare, feu estudis secundaris per poder entrar a una acadèmia de policia, però no arribà a bon port i abandonà abans d’acabar.

Se’n va anar a Tanger a viure independentment on va fer feina tres anys a un taller de venda i reparació de vehicles amb un sou molt baix. 

“Vaig veure que allò no era bon futur per a mi i em vaig arriscar a venir a Espanya, com a turista, però ja amb la idea de romandre permanentment i buscar una feina. Vaig estar deu dies a Almeria ja amb el visat caducat i un veïnat de Marroc resident a Manacor em va convidà i vaig estar a ca seva vint dies”.

Ara ja duu cinc mesos a l’Alberg, pràcticament coincidint amb el començament de l’esta d’alarma. Voluntàriament formà part del grup que ocuparen l’Escola Rural de Sa Murtera que l’Ajuntament deixà temporalment a la Fundació Trobada per descongestionar l’alberg.

 Un dels problemes es la dificultat per aprendre la llengua castellana.  Debut a l’estat actual de pandèmia els centres d’ensenyança estan tancats i no pot estudiar.  Es defensa amb l’ajuda dels seus companys marroquins: aquesta entrevista l’hem poguda fer amb la col·laboració d’un company que ens ha traduït. Actualment espera que arribi el mes de setembre per matricular-se i començar a estudiar.

“Voldria poder fer feina en qualsevol cosa, de picapedrer, fontaner i inclús al camp, si fos necessari, encara que som conscient que no puc signar contracte de treball oficial per la meva situació irregular.  Però la meva il·lusió es l’automoció, que és el m’agrada i vaig fer feina a Marroc”.

“No tornaria a Marroc de cap manera, perquè allà no més viuen bé uns pocs, molts roben, hi ha molta corrupció i no hi ha feina. Estem millor aquí”. 

Es troba a gust a l’alberg, acollit per tots i sobre tot pels seus companys de nacionalitat. Hi ha bon ambient i està molt agraït a la Fundació Trobada.