Avui començam una nova secció per fer-nos descobrir
les persones i les seves vides que passen per l'alberg de la Fundació
Trobada. Cada ser humà té una mirada distinta: tristesa, esperança,
abatiment, incertesa ... i això és el que volem compartir amb
vosaltres, i axí descobrir que no tot són estadístiques i números,
sinó sentiments i vivències per compartir i a la vegada
humanitzar-nos. Aquests són els secrets d'una mirada.
Manacorí
i fuster, abandonat per la família i els seus
Miquel,
de 48 anys, porta dos anys cercant feina a Manacor. Mentre, passa els
dies assegut a la Biblioteca de l'Ajuntament, llegint els diaris i
les revistes, o fent voltes pels carrers de la nostra ciutat. Fins al
moment, és usuari de l'alberg de gent sense sostre de la Fundació
Trobada. El futur és incert, es presenta esperançador i a la vegada
complicat. D'un costat, es possible que Miquel per fi trobi treball
com muntador de mobles, que és la seva professió. D'altra banda, ha
finalitzat totes les ajudes i prestacions de les institucions i tot
són promeses i paraules.
Miquel
es troba sopant macarrons i mandarina en almibar assegut a l'extrem
de la taula amb les cames estirades, juntament amb set companys de
l'alberg. Sense pressa. Simplement està deixant passar el temps.
Vesteix un jersei blau de llana i uns texans desgastats però dignes.
Destaquen dos ulls clars marrons que es desplacen pausadament de l'un
costat a un altre, tractant d'assaborir en uns instants l'única
menjada consistent del dia.
Al
llarg de la conversa en Miquel es mostra tímid i reservat. Tresors
que conserva com autèntics records Que s'amunteguen en la seva
mirada, una mirada que de tant en tant es perd i adquireix
l'expressivitat que ha anat forjant una vida d'alts i baixos; una
vida, en definitiva.
Ens
explica que va néixer a Manacor el 1967, té dues germanes i dos
germans, divorciat amb una filla menor de edat. "
Vaig començar a treballar als 10 anys com a mosset en una fusteria,
quan sortia de l'escola a les cinc del capvespre anava a fer feina
fins a les vuit o les nou de la nit, en casa necessitàvem els
diners, però vaig estudiar fins el 16 anys".
Sempre ha treballat de fuster-muntador, en hotels, restaurants, cases
particulars; és un oficial que coneix bé la seva professió, quasi
36 anys amb els mobles i la fusta.
Miquel,
només fa dos anys que cerca feina. Li és igual que tipus de
treball, però es mostra moderadament optimista, perquè fa uns dies
li varen comunicar que tal vegada el cridarien per anar a muntar un
hotel a Eivissa. Ara, cal esperar a que el cridin.
Cóm
vius el no tenir casa, ni treball, ni diners ? "
Malament! Amb molta tristesa! Sobre tot, quan et veus abandonat per
la teva família i els teus. A l'alberg vaig trobar companyia,
amistat i alguna cosa que dur-me a la boca. Estic molts de dies sense
dinar, ja que les úniques menjades són les que faig aquí. No tenc
ni un cèntim per fer-me un cafè, així que pas el dia a la
biblioteca, i la resta fent voltes per Manacor. Gràcies que no
fum!", respon.
Quan
sents el polítics que ens diuen que part de la crisi es perquè em
viscut per damunt les nostres possibilitats, que penses?. "M'entren
ganes de matar-los! Que diguin això em fa molta ràbia i impotència,
he treballat tota la meva vida i al final no tinc res. Sóc hipertens
i medicat amb pastilles, però no me les puc pagar, l'altre dia el
metge em pregunta per què no les prenia, li vaig contestar que no
tenia doblers, tot d'una em va fer una nova recepta d'unes altres més
barates. És al·lucinant!. La meva esperança és trobar una feina
i poder menjar a ca meva, vestir a la meva filla i pagar-li la pensió
que ara no puc fer".
Miquel
és una persona senzilla i planera. Té una clara visió de la vida
i, per què no dir-lo, una filosofia. Davant la mala temporada que
està patint, opina que ja vindran "Collites
millors", i és capaç de fixar-se
en la desgràcia aliena: es lamenta de la gent que no té res per
viure . Somia en una feina, una casa, una taula per dinar, en
definitiva, en una vida digna de tota persona.
