Alemanys
sense sostre a Manacor
Sepp
vol tornar a tenir una casa i una feina. El carrer és dur i la
solitud ha fet mossa en ell, juntament amb la malaltia d’un càncer
als pulmons per culpa de l’amiant. De nacionalitat alemanya, va
quedar enamorat de la nostra illa de Mallorca fa una vintena d’anys
quan va venir de vacances l’any 1979 i decidí quedar-se. Tenia
trenta anys, molta joventut i salut a vessar, amb els anys, es va
integrar totalment en la societat manacorina, parlant i entenent
perfectament el mallorquí. Professional de la construcció és un
oficial de primera amb formació alemanya, molt feiner i responsable
com bon germànic que és. Però la crisi ha fet trontollar tota la
seva vida de benestar i de seguretats, fa un grapat d’anys va
perdre la feina, la casa, la parella i darrerament també la salut.
Totes aquestes circumstàncies feren que el nostre bon amic
sol·licitara ingressar a l’Alberg de Persones sense Sostre de la
Fundació Trobada, que pertany a
la Xarxa d'inclusió social de l’IMAS.
Porta
cinc anys enfrontant-se a una realitat de gana, de necessitat, de
misèria, de malaltia, una realitat «invisible» per a la gran
majoria de la població però que ell i els companys de l’alberg
enfronten diàriament. Ens comenta: «No t'acabes d'acostumar; hi ha
dies molt durs i extrems, però aprens a portar-los amb dignitat...
he viscut molt bé, he guanyat molts de doblers, he tingut diferents
dones i ara em costa trobar-me a l’alberg als cinquanta-quatre
anys, sóc una persona amb molta experiència de la vida i tinc
moltes inquietuds». Sepp és una persona atenta i educada, amb una
formació intel·lectual acurada, li agrada pintar, l’art i llegir
literatura, però amb un caràcter fort i a vegades radical. Com a
bon alemany li agrada molt la cervesa i les converses entre persones.
La darrera conversa amb ell ens explicava: «Ara fa un any m’operaven
de càncer de pulmó, en varen tallar tres quartes parts d’un
d’ells, i ara en manca l’aire i em fatig molt ... A més tinc
molts de problemes amb les dents: no puc menjar de tot, la digestió
em costa i inclús evit el riure. No vull tornar a Alemanya, em sent
mallorquí i aquí tinc molts de coneguts i la meva vida. ».
A
l’Alberg de Manacor la majoria són homes, d'entre 35 i 56 anys.
Encara que la presència de dones va a més. Aquests homes es passen
el dia al carrer, i el carrer envelleix molt i quan van al centre,
encara que només sigui per donar-se una dutxa o tenir uns hàbits de
desdejuni, menjar i sopar se senten confortats i alleujats. Hi ha
persones que porten tota la vida al carrer; les circumstàncies els
van portar al carrer i ja no han sabut o no han pogut sortir. En
aquests casos, la labor de motivació dels mediadors redobla el seu
valor. Aquestes són les persones invisibles de la nostra societat
local que des de la Fundació Trobada intentam ajudar i dignificar la
seva vida.
