Entrevista a IB3 Ràdio

 IB3 Ràdio: "Volem compartir les esperances i les inquietuds de tota la gent que viu a l'Alberg de Manacor"

“Volem compartir les esperances i les inquietuds de tota la gent que viu a l’Alberg que agafa forces per sortir a recuperar la seva vida”. Comença així l'entrevista que el periodista Joan Sitges ha realitzat a la Directora de la Fundació Trobada Noelia Hernández, dins un nou espai de l'Informatiu de l’horabaixa d’IB3 Ràdio.  

A l’espai també ha intervingut algun usuari definint amb encert l’objectiu de l’alberg:  “La idea del Albergue no es la venir aquí,  quedarse aquí, que te den de comer, vivir aquí i pasarte la vida aquí. La idea es tener ese tiempo en que tu puedas tener un trabajo, para luego poder llegar a un alquiler o compartirlo: aquí vives pero no haces tu vida”. 

Noelia explica que la Fundació presta els serveis d’acollida nocturna, centre de dia i acompanyament a persones en un moment de transició, en un moment de situació de risc d’exclusió social o vulnerable. O que s’han quedat sense habitatge i han estat derivades dels d’Ajuntaments. 

Afegeix que l’ambient amb 25 usuaris es bastant familiar i hi ha bona harmonia i convivència. 

Intervenen també a l’entrevista de forma diferida el fundador de l’Alberg José L. García que recorda el temps difícils i la incomprensió d’algunes persones: “He sentit comentaris molt desagradables, per exemple, “jo no sé perquè perdeu el temps amb aquestes persones que no són més que quatre “vagos” que no van de feina, paraules literals. Es vera que hi ha persones que tenen dificultats d’adaptació a la societat, es a dir, rebels per naturalesa, però no són la majoria. Ordinàriament son persones que han quedat sense feina a una edat avançada o tenen algun tipus de malaltia mental que dificulta la contractació laboral: aquesta és la “nostra clientela”.  

Noelia amplia els perfils: “actualment venen amb complicacions més complexes”. També hi ha prejudicis envers els immigrants i també hi ha un 50% de espanyols. Els percentatge de dones sempre és inferior, perquè les dones tenen més recursos que els homes i només venen en casos molts extrems. 

La psicòloga i coordinadora de l’Alberg Aina Llull també intervé a l’entrevista en relació a la incidència que la pandèmia i la conseqüent crisi sanitària ha tingut en la tipologia dels usuaris: “arriben persones que no son el perfil habitual de l’alberg, persones que es troben sense feina i no poden pagar el lloguer de pisos o allà on estiguin situats i es veuen abocats al carrer, cosa que també passa a les famílies". 

Noelia comenta que "actualment  són 26 les persones en llista d’espera. Ordinàriament manegem 5 ó 6 persones en llista d’espera, però l’increment fins a 26 ha estat en les dues darreres setmanes. Es cert que ho esperaven, però no estem preparats per aquesta nova situació". 

Es fa referència a rigor amb què han dut les mesures de seguretat per evitar els possibles contagis de la pandèmia, perquè a un col·lectiu de 25 persones és absolutament necessari la prevenció, perquè qualsevol contagi seria de conseqüències imprevisibles.   

N’Aina Llull comenta la importància de l’acompanyament als usuaris per a sortir de la situació: “hem tingut usuaris que han fet aquest itinerari, els hem derivat a altres fons, els han ajudat a la reinserció sòcio-laboral i estan fent feina a una gran empresa sense cap tipus d’acompanyament, de forma autònoma. Jo procuro escoltar l’usuari i saber que necessita, com a ciutadà informar-me de quins recursos hi ha i què necessita, pues mira podries anar allà.  .  .  . Opto per aquesta opció perquè conec molt bé els recursos”. 

Comenta el periodista que en realitat qui té l’obligació d’atendre aquestes necessitats son les administracions públiques i dirigeix el comentari a José L. García, del patronat, que respon el que l’Ajuntament de Manacor li va dir fa alguns anys: “Ells diuen: “nosaltres volem acollir les persones que es troben sense sostre manacorins, però els altres no tenim perquè haver-les d’acollir”. I demano: “els turistes que venen que no són de Manacor, i ens va bé, no?” Si ens va bé acollir a persones de fora d’aquí que venen amb doblers, també hem d’acollir a persones que no són d’aquí que venen sense doblers”. 

Noelia matisa que la situació ha canviat: “efectivament  la situació actual ha canviat moltìssim, sortadament hi ha molt més apropament amb l’Ajuntament de Manacor”. 

Així finalitza l’entrevista. La Fundació Trobada agraeix sincerament l’atenció rebuda per l'emissora i sobre tot per haver pensat en Manacor i el servei de l’Alberg per inaugurar aquest espai del periodista Joan Sitges d’IB3 Ràdio.

Audio de l'entrevista 

Immigració

Immigrants en situació irregular

Es freqüent trobar-nos amb persones que procedeixen de països extracomunitaris que es troben en una situació irregular en quant a la seva documentació, visats, residència, document identitat, situació laboral. . . .

Han arribat al país, o bé amb un visat com un turista normal que ja ha caducat i romanen entre nosaltres, o bé han arribat amb pasteres posant amb perill la seva vida. Uns i altres es veuen obligats a viure en la clandestinitat: tenen clar que prefereixen aquesta situació que tornar al seu país.

Viuen en habitatges compartits per companys de la seva nacionalitat o cultura i altres son acollits a albergs. Fan feina sense contracte de treball ni seguretat social, cobrant les hores a 4 ó 5 euros i, en qualsevol cas amb sous per davall de la mitjana i obligats a treballar hores no retribuïdes.

Quan volen iniciar la regulació de la seva situació com a resident habitual, el primer tràmit es l’empadronament: es necessari presentar un document que acrediti el domicili habitual i alguns llogaters demanen quantitats que poden arribar als 500 euros per lliurar el document. Acte seguit s’obté la targeta sanitària per esser atesos en cas de malaltia o accident.

Però la trava més important és el certificat de residència: es necessari acreditar una antiguitat de tres anys de residència continuada a Espanya i no basta l’empadronament: es demana altres proves, como visites al metges, urgències, etc. . . A més s’ha de presentar un pre-contracte de treball amb una empresa, legalment establida, d’una any de durada.

Conseqüències: resignació a esperar el tres anys per iniciar l’expedient per sol·licitar la residència, vivint de forma precària, treballant en negre fent competència deslleial a empresaris i treballadors, col·lapsant les llars d’acolliment i, el que és més important, ocasionant un dany inqüestionable a la seva dignitat com a persona.

Es evident que aqueix col·lectiu necessita un tractament especial i una llar d’acollida especialitzada. Els CIE (Centre Internament per Estrangers) existents a España no tenen massa bona premsa, per semblar-se més a presons que a centres d’acolliment.

El SJM (Servei Jesuïta a Migrants) analitza el Reglament de CIE, cinc anys després de la seva entrada en vigor. “Una normativa insuficient i desequilibrada, que s'incompleix contínuament, que perpetua un model carcerari i policial, i que en el funcionament diari no garanteix els drets que plasma en el seu contingut”.

 

L’informe de 2019 del SJM té un títol prou aclaridor: “Diez años mirando a otro lado”.  

 És una evidència que cada vegada hi ha més persones, ja sigui per causes i conflictes polítics, econòmics o climàtics en diferents parts del món, que volen refer la seva vida a un altre lloc, amb l'esperança de millorar les seves possibilitats i vides. Això, moltes vegades, genera que ens trobam amb problemes a l'hora d'assumir aquests fluxos migratoris. Per això, s’ha de promoure ajudes a immigrants sense papers amb la finalitat d'intentar fer d'aquest complex tràngol una situació més fàcil de suportar i més humanitària si som conseqüents amb els nostres valors ètics i democràtics.

L'atenció humanitària ha d’estar dirigida a atendre la situació de necessitat de les persones immigrants en situació de vulnerabilitat a causa de la deterioració física i a la manca de suports socials, familiars i mitjans econòmics i que arriben a les costes espanyoles o formen part d'assentaments que comportin greus riscos socials i sanitaris i necessiten programes d'actuació immediata per a la seva situació.

És important que en el moment d'entrar a Espanya, l'immigrant, cerqui la via per regularitzar la situació. Bé sigui per asil, bé per reagrupació familiar o arrelament social. És important dirigir-se a entitats com Creu Roja, ACCEM o CEPAIM, que seran les primeres a facilitar orientació per a la teva situació especial. En casos d'extrema necessitat, Càritas pot ser un bon recurs per a ajudes puntuals.

Tant de bo que sapiguem acollir, integrar i ajudar al col·lectiu d’immigrants que venen a les nostres ciutats i poblacions, cercant una vida més digna i justa, en un món que ha de ser cada vegada més solidari i comprensiu.