"Em vaig criar amb una tia meva que em posà a fer feina als sis anys i vaig conèixer a mon pare als dotze"
L’usuari entrevistat d’avui, LM. és un home natural de Colòmbia, en concret de Palmira, del Departament Valle del Cauca. El posaren a fer feina als sis anys encara que va poder fer els estudis primaris fins al deu anys.
Quan li preguntem per la seva família el primer que li surt és que es va criar amb una tia y el seu home i sense cap relació amb la mare, que viu a prop de ca seva, i que a son pare no ho va conèixer fins al dotze anys. La mascareta no més deixava veure els ulls però ens donarem be compta que li espirejaven quan ho deia.
“Fins el 18 anys vaig fer feina al camp i amb la ramaderia, segant herba i netejant i curant els ramats fins que em decideixo a ingressar a l'exèrcit com a voluntari durant quatre anys i dos més com a regulars. Vaig fer sis anys de servei militar”.
Conscient de la importància de la formació acadèmica, acabat el servei militar, recupera els estudis i completa el batxillerat. Seguidament fa dos anys d'estudis de formació per exercir de guarda de seguretat:
“Després del estudis vaig fer feina durant dotze anys com a guarda de seguretat en quatre empreses diferents, al mateix temps que vaig formar una família amb una dona però amb unió lliure que m’ha donat dues filles bessones, “la monita i la negrita”, que actualment tenen quinze anys”.
Li tornen espirejar els ulls. Fa quinze mesos que vingué a Espanya com a turista i ha quedat amb la intenció de fer feina. De llavors ençà no ha tornat veure la família encara que hi parla cada dia i amb cada una d'elles per telèfon. Vingué convidat per un cunyat a Manacor amb el qual va conviure dos o tres mesos de seguida que arriba a Mallorca.
Ha fet feina de forma ocasional en períodes de dos o tres setmanes y no consecutives: la situació irregular no ha permès que ho fes amb contracte de treball oficial i sempre ha estat “en negre”.
“He hagut de viure al carrer vint-i-vuit dies després de viure amb el meu cunyat i he hagut d’estar algun temps en la llista d’espera de l’alberg on vaig ingressà ara farà un any”.
És conscient de la seva situació: “sé que no tinc altra alternativa que esperar dos anys per sol·licitar el permís de residència que em permeti regularitzar la meva situació i fer feina amb contracte i seguretat social”.
El doblers que guanya actualment i que les envia a la seva família no són suficients per el seu manteniment perquè són treballs esporàdics; tal volta bastarien si ho fossin de forma continuada. Sempre que menciona la família guaiten pels ulls els secrets de la mirada que en forma d’espira parlen amb tristor d'una enyorança del éssers estimats de l’altra banda de l'Oceà Atlàntic.
Finalitza l’entrevista amb paraules d’agraïment que repeteix una i una altra vegada: “Estic molt agraït a la Fundació i a tot el personal de l’alberg, voluntaris i professionals. Hi havia mal “rollo” abans de declarar-se l’estat d’alarma, però després vaig estar amb el grup que anàrem a Sa Murtera i allà tot es normalitzà. Actualment a l’alberg hi ha molta tranquil·litat, cosa que valoro moltíssim i torn agrair de bon de veres totes les atencions rebudes”.
La Fundació vol correspondre també amb l’agraïment per les vegades que dissabtes i diumenges, que no surt mai, ajuda como a voluntari en les tasques de l’Alberg.
