Secrets d'una mirada (49)

Ja voldrien molts de restaurants oferir un menú com el que ens donen a l'Alberg de Manacor 

Nascut a un poblet de Lleida, J. de 61 anys, ja havia vingut a Mallorca amb motiu del seu matrimoni. Havia viscut amb el pares fins als 18 anys. Te estudis primaris, cursos d’electrònica i ha assistit a alguns cursos promoguts per el SOIB. 

“Començo a fer feina com a xofer de repartiment, perquè mon pare volia que treballés amb ell al camp però a mi no m’agradava, per això no m’entenia amb ell.” 

Es casa amb una al·lota menor de 16 anys d’edat que era adoptiva però ella no ho sabia,  i tingué un gran disgust i una forta discussió amb els pares quan ho va saber. Tingueren una filla que actualment te 38 anys i amb la que no més es relaciona per internet. Als dos anys es varen separar 

“Aquí començaren realment els meus problemes: el jutge em va condemnar a pagar 45.000 pessetes mensuals pel manteniment de la filla i jo només en guanyava 90.000. Si no pagava m’embargaven la nòmina cada vegada que començava a fer feina a una empresa. Una tortura que m’ha perseguit tota la vida afegida a la prohibició de veure la filla”. 

Ha fet feina a la industria del moble, metal·lúrgia i també a un viver de plantes, sempre amb la nòmina embargada. 

“Vaig fer feina de vigilant a un parador de la carretera que va a Andorra i allà vaig conèixer a un empresari andorrà que tenia tres o quatre hotels i en va contractar per fer feina com a tècnic de manteniment dels hotels: allà hi vaig estar 10 anys, temps necessari per assolir el certificat de residència”. 

A Andorra va conèixer una al·lota mallorquina de Consell i ambdós vingueren a Mallorca a l’any 2009 i ella, sense que ell ho  sabes, era addicta a substàncies estupefaents i, per romandre el va acompanyar directament al refugi de Sa Placeta de Palma. 

“Quan vaig saber que era addicta immediatament em vaig separar d’ella i em vaig anar al refugi de Can Pere Antoni on hi vaig estar dos mesos i després vaig trobar feina substituint sis mesos a un treballador d’una empresa de rentar coxes”. 

Aquests darrers anys alguns estius se'n anava a Burgos o Soria a fer feina al camp manant una màquina recol·lectora , i a l’Alt de l’Ebre per recollir l’arròs: no més havien de canviar les rodes de goma per les de ferro de la màquina recol·lectora. 

Darrerament ha estat al refugi fent de cuiner dos anys i després a Ca l’Ardiaca mentre feia feina de jardiner a Marivent i Nazaret, fins que tancaren als llocs per mor del Covid. 

“Conec un menjador social anomenat “La Tardor” que també tenen habitacions de pagament. Tenen un menjar que deixa molt que desitjar. Actualment ho han traslladat al Polígon de Son Castelló.” 

He estat un any i mig a Tàrrega per cuidar mon pare malalt. Es va presentar la meva germana i va fer signar a mon pare la cessió dels seus bens a canvi de cuidar-ho i a mi em tragué fora. Després es va presentar l’altra germana major que tinc i es varen barallar per mor de l’herència. Mon pare va morir fa un any i mig. 

A l’Alberg de Manacor ha trobat la pau que necessitava i un ambient familiar que no havia trobat enlloc. Com a darrera pregunta es sol demanar una opinió sobre l’alberg. La resposta va ser taxativa:

 “De tots els albergs que conec i han estat molts, com ja he dit, el de Manacor ha estat el de tracte més respectuós i delicat, i no en parlem del menjar, perquè ja voldrien molts de restaurants poder oferir el menú que ens donen cada dia al menjador de l’Alberg”. 

En el llenguatge col·loquial actual diríem que la darrera resposta de l’entrevistat d’avui es “flipant”. Últimement els usuaris entrevistats es desfan en lloances del funcionament en tots el aspectes de l’alberg, cosa que evidencia l'interès i la professionalitat del personal que mereix tot el reconeixement de la Fundació Trobada. 

Un agraïment a l’entrevistat d’avui per la sinceritat de les seves paraules i desitgem que l’estància a l’alberg li sigui agradable. 

S’acomiada amb la il·lussió de trobar prest una feina per poder continuar lluitant per una vida independent.