Opinió

 La malaltia mental entre les persones sense sostre un problema sense resoldre

La revista Cent per Cent en el num. 905 del dia 13.08.2021 publica una entrevista al conegut escriptor i patriarca de Can Gazà l’ex-sacerdot Jaume Santandreu. 

Una de les preguntes de l’entrevistador és sobre els serveis socials i que ell qualifica com a negoci i,  tenint en compte la seva coneguda afició freqüent a la crítica àcida cap a les Administracions Públiques,  a aquesta pregunta Santandreu respon amb una altra pregunta:  

 “Hi ha una pregunta essencial que no s’han fet mai: aquest marginat, que necessita? Gastes doblers en educació perquè saps que necessites educació. Gastes doblers en salut, perquè necessites salut. Ara bé, s’ha fet un servei públic de la marginació però responent al criteri i la necessitat del qui ho fa, no del qui ho rep.” 

I segueix dient que la marginació necessita un autèntic diagnòstic; que cap metge recepta un medicament abans de saber amb la major certesa quina és la malaltia del pacient; que amb el marginats sempre han estat medicats  o atesos sense diagnòstic. 

S’ha comprovat ja fa estona que alguns dels qui dormen al carrer pateixen qualque malaltia mental. Aquests, han de ser tractats de la mateixa manera que el altres? Hi ha serveis específics per aquestes persones? 

Respon Jaume Santandreu: “Fa anys, segles, que diem que no hi ha dret que hi hagi els pobres marginats privats de salut mental tirats al carrer. Si ets al carrer et poden dur de mala manera a Ca l’Ardiaca. Però on dus el malalt mental. El problema més important dels marginats és la salut mental. Hi ha res a Mallorca per als malalts mentals? Hi ha complements molt bons com a Manacor. A la sanitat pública Només t’atenen brots aguts, 15 dies de brots aguts, i després? On dormiran, on aniran? Al manicomi només hi pots entrar per una ordre judicial, o per una desintoxicació. Tots els qui dormen al carrer són malalts mentals. I això ja ho vaig dir.” 

I subratlla la necessitat de fer una distinció entre els malats mentals acollits a una institució que fa una gran tasca com és “Estel de Llevant” però que els seus afiliats tenen un ca seva i aquells malalts mentals que són al carrer. I aquí ataca amb certa duresa amb la crítica que el caracteritza: 

“La gent que ens llegeixi no ens entendrà perquè les coses no són el que són, sinó des d’on les contemples. La gent fa un esforç, crec que he tornat bon al·lot, les assistentes socials fan un esforç. Però des d’on? Des de darrere una taula. Li han demanat mai a aquest home què vol. Cinquanta anys em donen dret a poder dir el que crec que necessitem. A Estel de Llevant hi trobaràs gent. Però és gent atesa, gent que té on dormir. Jo parl des del soterrani, que no jutgin des de dalt. Si em volen entendre que baixin, que de dalt no entendran res”. 

Els cinquanta anys d'experiència Jaume Santandreu mereixen tot el respecte i, a l’Alberg de Manacor que en portem gairebé trenta,  no podem fer més que confirmar i ratificar aquesta circumstància d’haver d’atendre alguns usuaris a l’alberg que pateixen malalties mentals sense poder-los prestar l’atenció sanitària específica que necessiten. 

Fem una crida als responsables polítics que ens ajudin a resoldre aquest problema proveint els serveis als usuaris del albergs amb malalties mentals.  

L’Alberg de Manacor és una servei que presta la Fundació Trobada baix el patrocini del Consell de Mallorca.