Secrets d'una mirada (51)

"M'estim més estar a Espanya, perquè estant malament aquí, estic millor que a Colòmbia"

H. és un home de 51 anys natural de Medellín (Colòmbia), que va estudiar fins al segon curs de batxillerat. Ha tingut 10 germans i son pare va abandonar la família quan ell tenia 7 anys i sa mare fa 10 anys que és morta. 

“Acabats el estudis als 15 anys em vaig posar a fer feina venent alvocats pels carrers fins que vaig acomplir els 18 anys que vaig ingressar al exèrcit on hi vaig estar 4 anys.”  

Després va treballar a una fàbrica de cerveses durant 7 anys, descarregant caixes que venien de Barranquilla de Cartagena de Índies. 

“Per aquell temps vaig conviure amb una dona i tinc una filla que actualment te 27 anys. Vaig deixar la convivència amb la dona perquè la vaig trobar amb un altre home. Dissortadament no tinc relacions amb elles perquè sa mare ha predisposat la filla en contra meva”. 

Quan va deixar el treball de la fàbrica de cerveses, va estar 3 anys fent feina a un magatzem de fruites i posteriorment treballant en la construcció 4 anys mes, fins que es va traslladar a Cartagena on va muntar una petita tenda de menjars, venent panades, fritures, sucs de bananes, maracujà i altres. Allà hi va estar 8 anys fins que dues germanes seves que ja eren a Mallorca li van suggerir que vingués perquè aquí hi havia més oportunitats. 

“Arribat a Mallorca em vaig col·locar tot d'una dins l'hostaleria com a rentaplats a distints hotels fins que darrerament vaig fer feina a un conegut restaurant de la Costa del llevant mallorquí. I aquí acaba la meva vida laboral perquè l’arribada del virus va truncar totes les meves expectatives”. 

Gairebé tot aquest temps ha residit a Cala Millor. Però un temporada va viure a Artà amb un amic que li cobrava 300 euros mensuals fins que li va dir que li havia sortit una feina a Alemanya i se’n havia d’anar deixant l’habitatge. D’aquí se’n va anar una altra vegada a viure a Cala Millor. 

“Altra vegada a Cala Millor però sense tenir lloc on dormir. Tanta sort que em vaig topar amb el capellà i em va oferir dormir a la porxada de l’Església. Allà hi vaig estar uns dies mentre la treballadora social em cercava una feina a Palma, però no va trobar res i em va derivar a l’Alberg de Manacor”. 

Des que està a Mallorca mai s’havia trobat amb una situació tan precària. Tant és així que els seus contactes i amistats són tots a Cala Millor i són les persones que més el poden ajudar; però va perdre el telèfon, ha esgotat totes les prestacions que li tocaven pel temps de feina feta i no te cap dobler per comprar-ne un, i es troba totalment incomunicat i indefens. 

Li hem demanat sobre la convivència a l’Alberg i diu: 

 “Mai he viscut amb tanta gent i sa veritat és que estic incòmode, però a la vegada he de dir que som respectat per tothom. Se que no hi ha alternativa, o això o el carrer. M'estim més estar a Espanya perquè estant malament aquí estic millor que a Colòmbia, --somriu-- on hi ha molta delinqüència i la vida val pocs doblers. 

Acaba l’entrevista dient que les seves pretensions son molts senzilles: trobar una feina que em permeti viure independentment.