"No hi ha camins per a la pau; la pau és l'únic camí"
El 30 de gener se celebra el Dia de la Pau, dedicat a commemorar una cultura de la no violència i la pau. S'ha triat aquesta data en particular perquè és l'aniversari de la mort del Mahatma Gandhi, el líder pacifista de l'Índia que va defensar i va promoure la no violència i la resistència pacífica enfront de la injustícia. La seva frase «No hi ha camins per a la pau; la pau és l'únic camí» s'ha convertit en el lema de la no violència.
Què li passa a la nostra societat que s’ha convertit en un escenari on la violència hi fa estada ja d’una manera habitual i provoca tanta angoixa i impotència? En el que duim d’any ja no té nom que s’hagin succeït nombroses morts per violència de gènere. Què està passant dins les famílies quan l’amor es transforma en odi? La nostra denúncia ha de ser radical, però també hem de fer el possible perquè la violència deixi de ser notícia i es recuperi per a tothom el clima de comprensió, penediment i perdó.
La nostra societat, en general, ha perdut valors fonamentals, aquells valors humans i espirituals que asseguren la convivència en harmonia i eviten el deteriorament humà, familiar i social. També entre nosaltres aquí, quan la violència no sols física, sinó també verbal i escrita, hi fa estada.
En nom d’un mal ús de la llibertat d’expressió es vulneren drets humans fonamentals, com són els drets a la vida, a la integritat, a la bona fama, a la intimitat, a la presumpció d’innocència i altres. L’orgull i la supèrbia fomenten la crispació i són la causa d’innombrables conflictes que no troben mai un camí de sortida i condicionen qualsevol avanç en el camí de la reconciliació i la pau.
No hi ha dubte que l’arrel de tot conflicte és el desequilibri del cor humà. Per això, la violència verbal o escrita, la que es fa córrer per les xarxes socials, carregada de mala intenció, de prejudicis, de calúmnies, de gelosies i fins i tot de mentides i odi, és més subtil i una amenaça a tothom. Aquest tipus de violència també mata i no perdona mai.
Es necessari tornar al diàleg, a l’escolta mútua i a la negociació, afavorint les responsabilitats compartides i la cooperació en la recerca del bé comú, sota el signe d’aquesta solidaritat que sorgeix de sentir-nos responsables de la fragilitat dels altres cercant un destí comú. Això és possible si en cada comunitat no preval la cultura de l’abús i l’agressió, que condueix a mirar el proïsme més com un enemic a combatre que com un germà a qui acollir i abraçar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada