Sense-llarisme

 “Em van trencar les costelles i vaig pensar que ningú em creuria”

(Reproducció del reportatge de Paula del Toro a "elDiario.es" del dia 3 d’Agost de 2023)

 A Luis li van trencar diverses costelles mentre dormia al carrer. Un grup d'homes, que li coneixia per ser usuari habitual d'un centre de Projecte Home de Còrdova en el qual donaven menjades, li va pegar durant diversos minuts fins a deixar-li immòbil per a robar-li tots els diners que tenia al costat de les pastilles que pren cada dia. “Vaig estar ingressat un mes. Quan vaig tornar al carrer, a penes aconseguia agafar el son a les nits pel dolor i havia de dormir també al matí, que em feia més vergonya. Vaig sentir molta por i impotència, el que em van fer és inhumà. Viure al carrer és molt molt dur, ningú s'imagina el que ens poden arribar a fer”, explica aquest madrileny de 49 anys.

“Em cridaven i insultaven tant que vaig acabar normalitzant una violència diària cap a mi per la meva situació de vulnerabilitat”.

 Aquell dia en què li van trencar les costelles, hi havia testimonis que van anomenar a la policia i una càmera de seguretat que ho va gravar tot. Encara així Luis, com en totes les seves anteriors agressions, va decidir no denunciar. “Ara que em sento fora de perill, potser sí que ho faria però en aquest moment vaig creure que ningú em podia ajudar. Sempre he pensat que la policia no m'anava a creure i que plantar-me en una comissaria mai em serviria de res, sinó que em sentiria pitjor i jutjat per la meva situació”, reflexiona.

Segons un estudi de l'ONG Llar Sí, que ajuda a les persones en situació de vulnerabilitat per no tenir alternativa residencial, la sensació d'abandó i la falta de crèdit davant la policia i les institucions a l'hora de denunciar una agressió és una cosa comuna en les persones sense llar. Xifren en un 47% les persones en situació de sense-llarisme  que han sofert algun tipus d'agressió o delicte. Principalment, insults, amenaces, robatoris o agressions. D'aquestes víctimes, el 83% no ha denunciat. Sobretot, per por o per falta de confiança en els serveis disponibles, segons l'entitat. També assenyalen que el 60% dels casos es produeix en el lloc on dormen les persones sense llar, i que més del 80% ho ha sofert en més d'una ocasió.

Llar Sí que calcula que a Espanya existeixen 37.000 persones sense llar i que, d'elles, aproximadament 17.000 d'elles han passat per almenys una experiència de violència semblant a la de Luis, o a la de Consuelo (nom fictici). Aquesta dona de 44 anys va sofrir un esquinç de turmell producte de la violència gratuïta i basada en l'odi d'una puntada que li va propinar un home que passava per on ella estava dormint. Ella no ho va denunciar, ni li ho va explicar a ningú. Ni tan sols va acudir al centre de salut o a l'hospital perquè va pensar que pels seus “pintes” no anava a ser ben acollida. Encara que es rentava tots els dies en una font, ja havia rebut crítiques cap a la seva higiene en un centre mèdic, així que va preferir el dolor a enfrontar-se una altra vegada a aquesta situació.

Segons Gonzalo Caro, coordinador de la Unitat de Causa de Llar Sí, “són ‘víctimes ideals’ ja que la seva elecció per part de l'agressor té a veure amb el fet mateix de la seva vulnerabilitat, sabent que la majoria no denunciaran per la situació en la qual es troben”. Car explica que “es tracta de casos en els quals les persones estan en situació administrativa “irregular o són víctimes de violència masclista”.

Si viure al carrer suposa una amenaça per a la vida de les persones sense llar, en el cas de les dones sense llar els riscos són més apressants: el 19% de les dones sense llar afirma haver sofert agressions sexuals per estar en aquesta situació, un altre 19% són víctimes de violència de gènere anterior. “La roba era una prova de la violació que havia sofert. Així que em vaig quedar nua, vestida amb un pijama d'hospital. Em van portar a declarar així vestida. Vaig haver de comptar la meva violació en pijama. Mai m'he sentit tan humiliada”, narra una dona sense llar de 40 anys que va ser desnonada del seu habitatge.

D'altra banda, un 54% de les persones sense llar té por de ser deportat i un 36% té barreres idiomàtiques. Però, què passa amb els que sí que denuncien? Gonzalo Caro assenyala que “els estudis reflecteixen que molts dels quals s'animen a explicar-ho davant la policia acaben sortint del procés en algun punt sense arribar a judicialitzar-se per diversos motius”.

Sentiment d'abandó, por i estereotips

“Vaig sofrir una agressió mentre dormia, dues persones em van robar. Em vaig adonar i quan em vaig enfrontar a ells em van donar una punyalada. Vaig telefonar al 112 i quan la Policia es va presentar en el lloc de l'agressió, em van indicar que em tirés al sòl. Em va fotre moltíssim que van suposar que era jo l'agressor. Els vaig haver d'ensenyar el telèfon perquè veiessin que era jo qui havia anomenat al 112”, compte un client de 40 anys de Llar Sí que no vol que el seu nom aparegui en aquest reportatge.

“La creació de confiança, tant en el sistema com en les persones que representen la institució des del seu lloc de treball, és un deute pendent amb les persones en situació de sense-llarisme”, apunta Caro. És per això que repeteix diverses vegades en conversa amb eldiario.es la importància dels testimonis. El més habitual en aquestes situacions és que la denúncia la posi o una organització amb la qual tenen relació la persona sense llar o les pròpies víctimes acompanyades per la pròpia entitat (pública o privada), però el procés també es pot iniciar per denúncia de testimonis.

Però les dades no són bones en aquest aspecte, segons Llar Sí: dos de cada tres de les experiències analitzades van ser vistes per altres persones i en un 68,4% d'aquests casos els testimonis no van fer res; només un 2,7% va telefonar a la policia.

“Més enllà d'aquestes conseqüències directes, denunciar té un important valor simbòlic contra la injustícia i deixa clar que els comportaments violents i d'intolerància comesos contra les persones sense llar no són ni normals ni acceptables. Acostar la realitat de les persones sense llar a la ciutadania, trencant estereotips i fomentant l'empatia és un pas imprescindible per a prevenir els incidents i delictes d'odi”, conclou Caro.