Drets humans

"No tindrem seguretat ni desenvolupament si no es respecten els drets humans" (Kofi Anan)

És convenient reflexionar sobre un tema de necessari tractament davant l'ona privatitzadora dels serveis públics i la limitació dels drets humans en no pocs programes de partits que posen en pràctica polítiques socials i econòmiques neoliberals i deixen sense efecte el discurs sobre els drets humans.

Cal també pensar la política i l'economia en favor del bé comú i assumir el compromís sociopolític de la ciutadania en clau de solidaritat amb les persones i els col·lectius més vulnerables, de justícia i equitat socials i d'hospitalitat i acolliment per als qui arriben a les nostres costes a la recerca d'una vida digna de la qual manquen als seus països d'origen. Un exemple que demanda polítiques públiques urgents d'hospitalitat és el de nens, nenes i adolescents migrants no acompanyats que arriben al nostre territori i xoquen amb el rebuig de no poques comunitats autònomes.

És a través de les polítiques públiques com es passa dels drets humans com a ideals retòrics, proclames solemnes i obligacions jurídiques exigibles a accions afirmatives concretes i a realitats tangibles en la millora de la vida de tots els éssers humans. Les polítiques públiques han d'orientar-se al bé comú i a la consecució del benestar de tots els ciutadans i les ciutadanes a tots els nivells.

Seguretat, desenvolupament i drets humans

Com afirma Mireya Maritza Peña Guzmán, la relació entre drets humans i polítiques públiques és multiforme. La realització dels drets humans requereix polítiques públiques generals i específiques. I és aquí on els governs solen fallar. Com afirmava Kofi Anan, quan era secretari general de l'ONU, “no tindrem desenvolupament sense seguretat, no tindrem seguretat sense desenvolupament i no tindrem ni seguretat ni desenvolupament si no es respecten els drets humans”.

Principio del formulario

Concretant, crec que cal posar en pràctica polítiques públiques en favor dels drets humans en aquells àmbits en els quals més es transgredeixen, entre els quals em fixaré en quatre: la immigració, les dones, el col·lectiu LGTBI+ i la pobresa.

Immigració

Quant a la immigració, és necessari superar la identificació de la ciutadania i dels drets humans amb la nació. Tal identificació exclou a les persones migrants, refugiades i desplaçades de la ciutadania i del reconeixement dels drets humans, i posar en pràctica polítiques públiques que defensin la igual dignitat i els drets de tots els éssers humans, independentment de la seva procedència geogràfica, el color de la pell, l'ètnia, la cultura, la religió, la classe social, el gènere, la identitat sexual: drets de reunió, expressió, associació, residència, treball, dret a l'habitatge, al treball, a la cultura, a l'educació, als serveis socials, sanitaris, drets polítics, socials i econòmics, sense cap restricció.

És la millor manera de desconstruir i deixar sense arguments els discursos d'odi contra les persones migrants i les pràctiques xenòfobes i racistes, així com d'evitar les morts i els sofriments d'una part de la humanitat que requereix socors, acolliment i solidaritat que, com afirma Pedro Casaldàliga, és la tendresa dels pobles.

Les dones

Referent a la discriminació i la violència contra les dones que es produeix en tots els àmbits de la vida: polític, econòmic, laboral, familiar, social, lúdica, mitjans de comunicació, internet, robòtica, espais lúdics, és necessari eliminar les polítiques provocades pel “neoliberalisme sexual” i recolzades en el “mite de la lliure elecció” (Ana de Miguel) i activar polítiques d'igualtat i justícia de gènere en els àmbits on es transgredeixen sistemàticament, de paritat en els òrgans representatius de les institucions i de reconeixement dels drets sexuals i reproductius de les dones. Així mateix, és necessari lluitar contra les pràctiques que les humilien i degraden com la prostitució, els ventres de lloguer, la tracta, la discriminació salarial, la falta de conciliació familiar, etc.

Amb tals polítiques, que han d'inspirar-se en el feminisme, es contribueix a desconstruir els discursos d'odi contra les dones, defensar la seva vida contra la violència de gènere, que desemboca en feminicidis, eliminar els seus sofriments multiseculars i imposar les sancions concordes a la gravetat de les violències i discriminacions exercides contra elles.

LGTBI+

Una altra dels col·lectius que sofreix una de les majors transgressions dels drets humans és el LGTBI+, que són objecte dels discursos i delictes d'odi que es tradueixen en violència moral i física. Aquests discursos són promoguts i encoratjats per l'extrema dreta política i cultural, per un sector important de la jerarquia catòlica i pels moviments religiosos fonamentalistes i integristes, tots ells en aliança i complicitat.

Per això són més necessàries que mai les polítiques públiques que defensin la diversitat afectiu sexual, més enllà de l'heteronormativitat i de la binarietat sexual, donin seguretat i garanties al col·lectiu en l'exercici dels seus drets i evitin els sofriments viscuts durant segles. En 2023 els delictes d'odi contra el col·lectiu LGTBI+ es van incrementar un 33.1% a Espanya. Els drets d'aquest col·lectiu se senten seriosament amenaçats, quan no negats a nivell legal, i condemnats a penes de presó i fins i tot a la pena de mort en diversos països. L'Agència dels Drets Fonamentals de la Unió Europea adverteix que “la intimidació, l'assetjament i la violència [contra aquest col·lectiu] continuen sent amenaces constants”.

Aquestes polítiques han de començar a l'escola amb l'educació en la diversitat, que “és una eina fonamental per a combatre l'odi”, com afirma el Manifest de les organitzacions convocants de la marxa de l'Orgull celebrada el 6 de juliol a Madrid. L'actual presidenta de la LGTBI+ ha demanat un Pacte d'Estat contra els discursos d'odi.

Pobresa

L'àmbit on potser amb més urgència es requereix l'aplicació de polítiques públiques per a la protecció i l'exercici dels drets humans, el principal dels quals és el dret a una vida eco-humana digna, és el de la pobresa estructural.
L'àmbit on potser amb més urgència es requereix l'aplicació de polítiques públiques per a la protecció i l'exercici dels drets humans, el principal dels quals és el dret a una vida eco-humana digna, és el de la pobresa estructural, que es tradueix en desigualtats cada vegada més creixents entre rics i pobres en tot el planeta, generades pel model econòmic neoliberal, injust en la seva arrel. La pervivència i l'avanç de la pobresa constitueixen el major mentiu als cims mundials i a les declaracions sobre drets humans i el major fracàs de les polítiques neoliberals tant a nivell local com mundial.

El neoliberalisme nega tota fonamentació antropològica dels drets humans, els priva de la seva universalitat, que es converteixen en mera retòrica després de la qual s'amaga la defensa dels seus interessos. Al seu torn, estableix una lògica purament economicista per al seu exercici, la de la propietat, de l'acumulació, del poder adquisitiu. En la cultura neoliberal els drets humans tendeixen a reduir-se al de propietat. La resta dels drets està sotmès a aquest.

La major negació dels drets humans per part del neoliberalisme consisteix a robar el dret a l'esperança a aquelles persones i col·lectius als qui se'ls ha desposseït dels seus béns i el dret a una vida digna, i se'ls imposa la desesperança i la renúncia a aconseguir un futur millor.

La pervivència de la pobresa en tots els seus nivells constitueix una palmària violació dels drets humans fonamentals. La seva erradicació no és, per tant, un problema que es resolgui amb l'assistencialisme i les obres de caritat, sinó que és un problema urgent a resoldre amb polítiques públiques de drets humans que contribueixin a frenar la voracitat privatitzadora del públic per part del neoliberalisme, a eliminar les desigualtats i a construir un món on totes i tots els ciutadans puguem gaudir dels béns comuns de la terra i de la humanitat-

Final del formulario