El racisme del segle XXI es manifesta en la estructura político-econòmica i en la indiferència
Ja no queden racistes. Ningú
es declara com a tal obertament. Ningú, excepte un grapat de neonazis. Els
quals, per cert, serveixen per a demostrar que un no és racista, perquè no
exigeix l'extermini d'altres races ni porta una esvàstica tatuada al braç. La
discriminació racial ens sembla així un fenomen històric tan remot com la
Hispània visigoda. I ens ho sembla per dues raons: d'una banda, a causa del
descrèdit científic i polític del racisme biològic després de la segona guerra
mundial. Per un altre, degut al final dels sistemes segregacionistes en les
seves múltiples versions entre 1945 i 1994: feixista, colonial, meridional, rhodesià
i sud-africà.
Avui no queden (gairebé) racistes perquè
(gairebé) ningú defensa explícitament ni el racisme biològic ni la segregació.
Però pensar que el fenomen s'esgota en aquestes dues versions és desconèixer la
seva història i el paper que ha exercit en el sistema polític econòmic mundial
des de fins del segle XV.
Per dir-ho clarament: sense racisme no hi
ha capitalisme. És possible que existeixi una modalitat del sistema on no sigui
necessària la discriminació per raça o ètnia, però és una modalitat que encara
no hem experimentat en el món. Ara com ara, podem parlar de capitalisme utòpic.
I ho és perquè el capitalisme
real necessita mà d'obra barata que incrementi el marge de beneficis. La mà
d'obra barata s'ha aconseguit de diverses maneres, però una de les formes
fonamentals des del segle XV és mitjançant la identificació de determinades
races o ètnies amb determinada funció en el sistema capitalista global: el que
el sociòleg Immanuel Wallerstein denomina “etnitització del treball".
El cas més extrem és el de l'esclavitud de
població subsahariana. Això no té parangó en l'Antiguitat ni en l'Edat mitjana,
on la servitud forçosa no s'associava a cap tret corporal concret. De fet, en
l'Edat mitjana europeu els esclaus eren fonamentalment blancs, que és el que hi
havia més a mà (per això la paraula esclau prové d'eslau).
Una vegada que comença, la etnitització del
treball no cessa: només es transforma. La desaparició de l'esclavitud en el
segle XIX va coincidir amb la generalització del treball contractat en règim de
servitud que va afectar essencialment indis i xinesos, així com la segona onada
de colonització europea, que va permetre convertir a milions d'africans i
africanes lliures en treballadores forçoses de manera permanent o temporal.
Avui, la gran majoria de productes industrials i bona part dels miners i
agropecuaris es produeixen en països del Sud Global. O al Nord Global amb mà
d'obra racialitzada.
No fan
falta moltes lectures per a confirmar-ho: basta sortir al carrer i comprovar
quina gent exerceix determinades professions o la procedència dels productes
que consumim. Mentre això sigui així, el sistema politicoeconòmic dominant és
racista, atès que la raça continua exercint un paper clau en la distribució
discriminatòria de persones en el mercat laboral. Sense esclavitud, sense
racisme biològic, sense colonialisme. En el segle XXI.
Però el racisme del segle XXI no es
manifesta només en l'estructura politicoeconòmica global. Té moltes més cares.
I una de les més terribles és la indiferència: racisme és la disposició
diferencial a deixar morir. No fer res per impedir el genocidi d'Israel en
Palestina és racisme. La insensibilitat davant la mort de milers de persones
procedents d'Àfrica subsahariana que tracten d'arribar a Europa també és
racisme. Ho és mentre existeixi un element ètnic o racial per a explicar la
nostra indiferència. El racisme, deia Wallerstein és una ideologia que serveix
per a mantenir a ratlla als grups humans dels escalafons més baixos. Els
ensenya el seu lloc en l'ordre global de les coses i justifica aquest lloc. I
no hi ha millor manera d'ensenyar a un grup el que val que mostrar la més
absoluta indiferència davant la seva mort.
Alfredo González-Ruibal (“Diario
Público”)
