“NO HI HA CAP DIFERÈNCIA”
Sóc
la directora de la Fundació Trobada, el principal projecte de la
qual és l’alberg de persones sense sostre. Hi treballo des del
2009 i me va canviar la vida, me va canviar la manera de veure el
món.
Fa
uns dies, prenia una infusió amb una amiga a una terrassa d’una
cafeteria. En un instant, vàrem poder comprovar com arribava una
ambulància i un cotxe de policia a pocs metres de distància. Llur
d’una mirada curiosa, me vaig apropar perquè sospitava el que
semblava ja inevitable, era un usuari de l’alberg de la Fundació
Trobada. I el diagnòstic era poc esperançador.
Vos
podria donar dades, moltíssimes dades. Com per exemple, que segons
les estadístiques europees, les persones sense sostre tenen una
mortalitat entre 3 i 4 vegades superior a la de la població general
i l’esperança de vida d’aquestes se situa entre els 42 i els 52
anys, aproximadament 30 anys menys que la resta de la població.
Però
no me ve de gust.
En
canvi, m’agradaria poder explicar les emocions que me genera
escoltar frases com “Ells ho han cercat”, “És molt
problemàtic/a”, “No van de feina” ... No ho puc explicar amb
paraules. No tot el que passa a la vida està sotmès a la nostra
elecció conscient, no tot. No tot el que jo sóc és gràcies
exclusivament al que jo he decidit i he fet a la meva vida, també he
de donar gràcies a la meva família que me varen fer ser qui sóc,
als amics que varen condicionar les meves decisions, i a moltes
persones diferents i situacions que han fet que avui sigui on sóc. I
si és així per a les bones decisions, també ho és per a les
“dolentes”. Quan ens equivoquem, o actuem “malament”, també
ho feim per algun motiu, i és que les nostres circumstàncies i les
nostres experiències de vida ens marquen. Maquiavel s’equivocava,
la naturalesa humana és bondadosa, solidària i preparada per
l’Amor, el que passa és que encara no ho sabem, estem despertant.
Per això, no hi ha tanta diferència entre una persona sense sostre
i jo, simplement unes circumstàncies, uns condicionaments, per a que
ara les coses estiguin com estan.
Per
tant, essent conscients d’això, aquestes sentències que ens
col·loquen a la “cara bona” del món, i deixen reduïdes a les
persones en exclusió social a la “cara obscura”, s’han
d’acabar. Aquesta denominació i idea de polaritat diferenciadora
prové d’una injustícia social causada per la disfunció del
nostre sistema econòmic-polític. Prové d’una forta crisi de
valors socials i humans, d’un sistema educatiu obsolet que potencia
el fracàs escolar d’aquells que no tenen la capacitat d’aprendre
de manera homogènia i mutiladora. Prové de milions de creences i
prejudicis d’una societat fonamentada en la por i que no recorda
que tots som iguals, tots som la mateixa cosa i que ha oblidat que
només es pot construir un món millor des de la bondat, la
solidaritat i l’amor.
Sóc
professora de filosofia a batxillerat i també professora de ioga,
però el que m’ha canviat la vida ha sigut treballar a l’alberg
perquè m’ha donat l’oportunitat de veure i entendre això, m’ha
permès conèixer persones que podrien ser el meu pare, el meu germà
o la meva millor amiga, m’ha ofert la possibilitat de veure plorar
un ésser humà que tenia por o se sentia rebutjat i he pogut
comprendre que no hi havia cap diferència entre ell i jo.
No
sé per què Déu, Buda, Alá, la Vida, l’Univers, o sia quin sia
el nom que volgueu utilitzar, m’ha donat aquesta oportunitat però
només puc donar les gràcies i apel·lar, amb aquestes paraules, a
la reflexió, al despertar de la vostra consciència, a la vostra
solidaritat...perquè sé, que dins els vostres cors, sabeu que no hi
ha cap diferència entre ells i vosaltres.
Noelia
Hernández Garcia.
