"L'Alberg de Manacor és un recés que ha resolt la vida a moltes persones en uns moments difícils"
Nascut al barri Malvin de Montevideo (Uruguai), H. l’entrevistat d’avui te 61 anys i vingué a Espanya per primera vegada, i en concret a Eivissa, per a treballar i fer la temporada turística a l’estiu de 2005.
Es casat, però separat, amb tres fills, del quals un viu aquí a Son Servera i dues filles que viuen a Uruguai. Te un net del seu fill i un neta d’una de les filles.
Amb seva forma de expressar-se demostra una educació i formació que ho confirma quant diu que “tinc els estudis de batxiller, però ho vaig fer a tongades i la major part ho vaig fer a l’escola nocturna, perquè quan vaig acabar-lo ja era casat i tenia més de trenta anys”.
Havia començat a treballar quan tenia 14 anys, en principi a una empresa d’exportació de llanes, després d’auxiliar comptable a una industria de fabricació de tabac i finalment a les importacions de tabac:
“en total varen esser 22 anys entre totes les empreses. Però a l’any 2001, s’inicià la crisi econòmica que arriba abans que aquí i començaren a acomiadar personal, i quant arribaren a acomiadar als meus superiors vaig veure que aviat arribarien als subalterns, fins que em va tocar a mi”.
Provà fortuna como treballador autònom, muntant un petit bar-cafeteria, però allò no va funcionar, va anar malament i va haver de tancar.
No ha tingut problemes burocràtics per a la contractació laboral, per quant te la doble nacionalitat italiana-uruguaiana, com a descendent de padrins italians i por lo tant a tots els efectes és un ciutadà europeu.
"Després
de l’experiència de l’estiu de 2005 a Eivissa, vaig tornar a Uruguai,
on vaig treballar dos anys com a guarda de seguretat a l’Aeroport
Internacional de Carrasco (Montevideo)."
“Vaig tornar a Mallorca a l’any 2007 fent feina a comissió durant alguns mesos a BarclaysBank venent targetes de crèdit, però només en vaig vendre una. Després em contractaren a una benzinera on hi vaig fer feina cinc anys.”
Acabat el contracte de la benzinera, l’aglapí la crisi econòmica i amb més de cinquanta anys, trobar feina era gairebé impossible. Així que amb una ajuda de 426 no podia viure i es va veure forçat a demanar acolliment a l’Alberg de Manacor.
“Des de l’any 2013 som a l’alberg, encara que vaig demanar una ajuda a Creu Roja per pagar el viatge de retorn a Uruguai, però m’ho denegaren per esser ciutadà europeu. A l’any 2017 la Fundació Trobada em va contractar como a monitor de l’Alberg a temps parcial, i fins a avui".
A través de la Tresoreria de la Seguretat Social ha iniciat l’expedient per sol·licitar la pensió que li correspon pel anys cotitzats a Uruguai, ja que a aquell país es poden jubilar als seixanta anys, però la sol·licitud ha quedat suspesa per mor del contracte laboral amb la Fundació Trobada que està vigent.
"Actualment estic en aquest impàs, reflexionant sobre quina és la decisió mes convenient per el meu futur com a pensionista, ja que les cotitzacions a la seguretat social d'Uruguai i Espanya a efectes de quantificar la pensió s'acumulen".
Li demanem per la seva feina com a monitor i els serveis que presta l’alberg: “la meva feina és la vigilància pel l’acompliment de les normes de funcionament de l’alberg i no te altre inconvenient que l'incompliment d’aquestes normes per part de qualque usuari que es passa de la rexa l’he de cridar a l’ordre. Per altra banda l’alberg de Manacor és un recés que ha resolt la vida a moltes de persones en uns moments difícils”.
La Fundació Trobada té molt que agrair a l’entrevistat d’avui perquè és un fidel complidor de les seves obligacions, que va més enllà amb actes de voluntariat impagables i que amb seu comportament ha demostrat l’estima que te per a l’entitat.
