Secrets d'una Mirada (3)

DE LA DROGA A VOLUNTARI

A l'alberg de la Fundació Trobada romanen des de fa uns anys uns voluntaris-usuaris que són els encarregats de les feines diàries d'aquesta casa. Ells preparen el sopar i berenar, fan les bugades de tots els llençols i tovalloles, mantenen els espais nets i s'encarreguen de tot allò del funcionament quotidià de l'edifici com també atendre a les persones quan no hi són els professionals. Un d'aquests voluntaris és en Diego, un gadità del Puerto de Santa María que du més de vint anys a Mallorca i cinc anys de voluntari entre nosaltres. Avui li volem fer l'entrevista a ell en la secció “Secrets d'una Mirada”.

Cóm vares arribar a l'Alberg d'acollida? “Abans dormia a una casa d'aquestes que es guarden les eines a foravila al camí de son Fangos, però al final ho vaig haver de deixar i em vaig trobar al carrer; així vaig entrar l'alberg i al cap d'un temps en varen oferir ser voluntari. Jo estava en tractament al (CAD) de Manacor per la meva dependència a l'heroïna, ja que duia vint-i-cinc anys en la droga.”

Diego, va iniciar-se als estupefaents als divuit anys consumint porros amb els amics i en la mili. Varen passar els anys i va començar a festejar una al·lota que fumava droga : “varem quedar el dos enganxats a l'heroïna fumada, però al poc temps a punt de casar-nos, varem trencar la nostra relació. Al morir mon-pare i quedar-me sense feina (quasi sempre de cuiner o en burguers), em vaig posar a vendre heroïna a ca meva; em vaig comprar un cotxe, ja que anava a Sevilla tots els dies a comprar droga, corrien per les meves mans d'un a dos milions de pessetes (sis a dotze mil euros), dormia de dia i per la nit traficava. Així durant sis anys, mai m'agafaren, feia les paperetes i fins i tot tenia dues persones treballant per mi”.

L'existència enganxada a la droga és dura i cruel, no perdona ni té res a veure amb la vida humanitzadora del ser humà, més bé ens deshumanitza i ens mata. L'experiència del nostre protagonista amb els estupefaents és corrosiva i tràgica: “...dels meus amics, que érem una penya de quinze a vint quan ens ajuntàvem tots, en quedam quatre, amb la merda de la droga tots han mort. És mort fort! La droga mata! Jo ho sé per experiència. Molts han mort per culpa de la SIDA al compartir la xeringa, altres ho han fet per mesclar distints tipus de droga. De la brutícia de la droga es pot sortir, però és un mateix que ha de voler sortir-ne. Jo mai m'he punxat, sempre he fumat heroïna. D'aquesta manera durant vint i cinc anys”.

Però avui, Diego, mira al futur amb ganes, ha pogut superar el malson de la dependència gràcies a l'ajut del Centre d'Atenció a les Drogodependències de Manacor (CAD), fins i tot ja no pren metadona per la seva addicció. L'experiència a l'Alberg Trobada com a voluntari li ha donat coratge i força. Ha vist i compartit amb molta gent la desgràcia de no tenir un sostre on poder viure, el no tenir feina, ni un plat per poder sopar, l'ha fet més humà i més obert, a ser més persona, segons ens comenta ell mateix: “... he vist molta gent que està pitjor que jo, no tenen res, jo tampoc, però al menys tenc un lloc on refugiar-me quan plou. Estic molt agraït a la Fundació del que m'ha donat, és ca nostra. Abans, la majoria que estàvem aquí érem peninsulars i immigrats, però amb la crisi ha augmentant el nombre de mallorquins i de persones majors. Estic molt content de l'ajuda que m'ha donat l'Alberg d'acollida i crec que el servei que oferim és impecable”.

Quan li demanam quin és el seu somni, ell ens contesta: “tenir una casa, encara que sigui petita amb un parell d'habitacions. No desig res més a la vida! A vegades jug a la primitiva per veure si al final puc tenir un lloc on viure i d'aquesta manera pugui venir a veure'm el meu fill i poder gaudir d'ell. El Govern s'hauria de mullar-se més amb l'ajuda a la gent que no té res. Crear més treball fixe. Construir un menjador social a la ciutat de Manacor, rehabilitar cases tancades... ajudar a tota aquesta gent que ha de sortir de l'alberg a les vuit del matí quan fa tant de fred i no té on refugiar-se...”.

S'acaba l'entrevista i estic impressionat d'una existència tant atapida, dura i esquinçada amb només cinquanta quatre anys, no tinc paraules davant una persona que ha estat tant esperonada per la vida tant poc gratificant. La qual viu entre nosaltres, a la nostra ciutat, però que té una vida digna d'un guió de pel·lícula. Gràcies Diego per compartir amb nosaltres la teva vida!