Protagonistes de l'Alberg de Manacor (5)

Els objectors de consciència garatiren la continuïtat de l'Alberg de Manacor al darrer decenni del segle XX

El reconeixement constitucional de la llibertat ideològica consagra el dret d'adequar els propis comportaments a les conviccions personals tal com preveu l’article 16 de la Constitució, com és el cas de les obligacions militars que imposa la mateixa norma fonamental. 

La Constitució en base a aquests principis reconeix el dret a la objecció de consciència  a l’article 30, regulat a la Llei 48/1984 de 26 de Desembre que preveu que els espanyols “subjectes a obligacions militars que per motius de consciència en raó d’una convicció d’ordre religiós, ètic, moral, humanitari, filosòfic o altres de la mateixa naturalesa, romandran exempts del servei militar, però hauran de realitzar una prestació social substitutòria”.  

La Fundació Trobada com entitat sense ànim de lucre i amb el projecte d’alberg de transeünts entrava de ple dins els sectors prioritaris que podien desenvolupar i que es podien servir de dita prestació. 

Així es començaren a contractar dos, tres i fins a sis objectors de consciència una vegada aprovades les sol·licituds, que assumiren tasques que compartien o que no podien prestar els voluntaris del grup de recolzament del Casal de la Pau que ja hi feien feina des de l’obertura de l’alberg. 

En honor a la veritat, hem de reconèixer que no tots eren objectors de consciència militants o plenament convençuts: amb sinceritat algú manifestava que el que volia era seguir estudiant o conservar el lloc de feina. La objecció era la excusa. També s’ha de dir que tampoc es podia exigir als objectors ni preparació ni experiència, i les seves funcions senzilles de companyia, cura i atenció als usuaris estaven carregades de bona voluntat. 

La mateix llei preveia al capítol IV un règim disciplinari per aquells objectors de consciència que cometessin infraccions com l’abandó de l’activitat, incompliment del regim de dedicació de la prestació social i altres. Aquestes infraccions, prèvia instrucció de l’oportú expedient, “podien ser sancionades amb un recàrrec fins a un màxim de tres mesos més de la duració que correspongui a la situació d’activitat.” 

Tots el objectors eren assabentats d’aquest règim disciplinari. 

Com a fet anecdòtic, un objector deixà de presentar-se a l’alberg diversos dies sense avisar ni sense que existís motiu aparent de la seva estranya absència. Contactat telefònicament, la explicació va esser escarida: “és que aquests homes que hi ha a l’alberg me fan por”. Com és de suposar no s'instruí expedient: era una situació imprevista que necessitava dictamen forense o pericial mèdica. 

Noms com Toni Gomila, Norat Puerto, Joan Alzamora, David Serra i altres que no venen a la memòria estan i estaran sempre dins el record de la Fundació com uns joves voluntaris que prestaren un servei molt valuós en unes circumstàncies d’escassetat  de recursos. 

Des d’aquestes pàgines vagi el reconeixement de la Fundació Trobada a tota la tasca insubstituïble dels objectors de consciència que durant la vigència de la llei prestaren el servei social substitutori a l’Alberg de Manacor. 

Per la Llei 17/1999 quedà abolit el servei militar obligatori i conseqüentment la prestació social substitutòria. A partir d’aquest moment el funcionament de l’alberg entrà dins una etapa de semi-professionalitat.