Secrets d'una mirada (34)

 "Em pagaven un mes de feina i a la nòmina figuraven dos o tres dies"

L’entrevistat d’avui, L. natural d'Agadir, ciutat marroquina de més de 700.000 habitants, situada al nord de Marrakech, a més de 600 kilòmetres de Rabat i 440 de Casablanca. 

És un jove de 38 anys, fadrí, amb tres germanes menors, d'ètnia i llengua bereber, distinta de l’àrab i de la qual s’estima que hi ha entre 30 i 60 milions distribuïts entre Marroc i Argèlia. 

Manifesta que no té estudis perquè els seus pares, que encara son vius, als 10 anys ja el posaren a fer feina al camp i havia molts de problemes per trobar treball ben remunerat: “feia moltes hores de feina i guanyava molts pocs doblers, per la qual cosa vaig decidir venia a España i em vaig embarcar a Tànger rumb a Algeciras” 

Li hem demanat si a la seva edat no havia pensat en casar-se i fundar una família i contesta que “m'agradaria casar-me però, si es possible, no amb una marroquina, si no amb una mallorquina per establir-me definitivament a Mallorca,  perquè m’agrada l’illa, el seu ambient i el caràcter de la gent”. 

Quan va arribar a España, va estar 4 mesos sense feina a Màlaga, per traslladar-se posteriorment a Murcia i treballar a l’horta murciana, collint fruites, taronges, verdures i altres hortalisses.  

Als cinc anys d’estància a Espanya va poder regularitzar la seva situació aconseguint el certificat de residència per arrelament i treballar amb contracte. 

Així i tot visqué experiències poc edificants i clarament irregulars: “Quan arribava el final de mes em pagaven el sou a menys de 5 euros l’hora, amb jornades de 8 a dotze hores a voluntat de l’empresari; i a la nòmina a efectes de cotització només figuraven dos o tres dies. O ho agafes o ho deixes”. 

Fa un any que és a Manacor. Ha viscut 8 mesos a una caseta de camp amb altres companys, fins la crisi econòmica derivada de la pandèmia l’ha dut a l’Alberg, on roman fa 4 mesos. 

“Estic molt satisfet de les empreses de Manacor, on he fet feina de picapedrer, perquè aquí a la nòmina figura exactament la mateixa quantitat que em paguen: si faig 20 dies de feina em paguen 20”. 

Els cinc primers anys de residència no va poder visitar a família a Marroc, però de llavors ençà cada any, aprofita les vacances de la feina per a visitar el seu país, però, diu, que li agrada més Espanya. 

Alaba la bona convivència de l’alberg de Manacor i el tracte amb tots, especialment amb els 8 germans marroquins, i de forma molts particular amb els que com ell, són d’ètnia bereber.