Secrets d'una mirada (37)

 "Fa més de dos anys que som a Mallorca i gairebé no he pogut sobreviure"

De vell nou l’entrevistat d’avui, M. és un jove marroquí, natural de Casablanca. Fadrí, de 35 anys que ha viscut amb els seus pares. Té una germana casada, que fins fa poc temps ha viscut a Manacor, i un germà més petit.  

Als 6 anys el posaren a fer feina com ajudant d’electricista amb un conco seu, gran professional de l’electricitat, encara que també va alternar amb feines del camp, pintura i també com a picapedrer. 

Fa exactament 26 mesos que és a Manacor, on arribà procedent de Barcelona on hi va romandre una setmana després de l’arribada de Marroc com a turista. 

La gran dificultat de M. és que no parla gairebé gens en castellà, ni menys mallorquí. L’entrevista està feta mitjançant un traductor, al s'agraeix sincerament la seva col·laboració. A això s’afegeix la manca d’estudis, ja que gairebé tampoc sap llegir i escriure. 

Actualment roman inscrit al Centre d’Educació de Persones Adultes (CEPA Llevant) per aprendre la llengua castellana en l’acolliment lingüístic i castellà per estrangers , gràcies que li ha inscrit una cunyada que viu a Barcelona. 

“He conviscut amb una germana casada amb fills que viu aquí, però he tingut desavinences i he hagut de sortir de ca seva. Fa 20 dies que la germana se’n ha anat a França amb tota la família”. Des de la sortida de ca la germana he viscut algun temps a ca uns amics i també bastants de dies al carrer”. 

Va sol·licitar acolliment a l’Alberg de Manacor i es va posar, com és necessari des de fa molt de temps, a la llista d’espera, però quan li trucaren no va respondre i quan va respondre per dificultats de llenguatge la cita quedà anul·lada. Com a conseqüència va perdre el torn de la llista i, finalment, vingué personalment i és la darrera persona que ha estat acollida.  

“Durant el temps que he residit a Manacor he fet feines esporàdiques d’una setmana cada mes de durada i en negre per mor de la meva situació irregular, ni tampoc he pogut ajudar a la meva família perquè el que he guanyat no més i m’ha donat poder sobreviure”. 

“Sospiro poder acomplir aviat els tres anys d’arrelament a Mallorca per poder sol·licitar el permís de residència i formalitzar un contracte de treball de manera legal. La meva gran il·lusió és arribar a fer feina i ajudar als meus pares i també poder fundar una família”. 

Està molt satisfet i agraït per les atencions rebudes a l’Alberg de Manacor i sobre tot pel tracte rebut dels treballadors professionals: “són el millor de l’Alberg”. 

Tant de bo que pugui assolir els seus desitjos que no són més que es reconeguin els drets no sols contemplats a la Constitució Espanyola, si no també i sobre tot a la Declaració Universal de Drets Humans aprovada i proclamada a l’any 1948.