Secrets d'una mirada (43)

"Una ordre d'allunyament em va treure de la meva propietat i em vaig veure al carrer"

Un perfil cada vegada més freqüent entre els usuaris de l’alberg és el d’aquells homes i dones de més de cinquanta anys que no tenen espai dins el mercat laboral, bé sia pel la manca de especialitat o simplement perquè l’empresa es permet triar al treballador com a conseqüència d'una oferta abundant de persones mes joves que estan a l’atur. 

És el cas de l’entrevistat d’avui, M. de cinquanta-vuit anys, nascut a Badajoz, però vingut a Mallorca de ben petit amb els seus pares. 

És el major de tres germans. Té els estudis d’EGB fins que als catorze anys en que els seus pares ja el posaren a fer la feina de l’olivera que era la industria que aleshores tenia més oferta de treball a Manacor: cendrers, anells, collars, rosaris, copes,  llevataps i figuretes de tota classe. 

“Després vaig fer de fuster i també de ferrer, fent ferratges de persianes. A “Hierros y Aceros” hi vaig fer feina en tres etapes i posteriorment també he fet feina a la construcció d’encofrador fins fa dos anys que estic a l’atur, que ja he esgotat i tinc una ajuda de 430 euros amb el que malvisc”. 

Es va casar als vint-i-cinc anys amb una al·lota de setze anys de la qual va tenir un fill que ara te trenta-tres anys, amb el qual manifesta que te una bona relació però ens veuen molt poc. 

“A la mort dels meus pares rebérem en herència un habitatge que gaudíem el meu germà segon i jo. Amb el germà que te una discapacitat del 65% tinguérem diferències a l’hora de compartir les feines de neteja i conservació de l’habitatge fins que finalment em va denunciar davant els tribunals i el jutge va dictar ordre d’allunyament contra mi de setze mesos, per la qual cosa vaig haver d’abandonar l’habitatge i veure’m al carrer.” 

Expulsat del seu propi habitatge: aquesta ha estat la crua realitat. Va viure en principi a un camió de ferralla i després a dos coxes també abandonats fins que un conegut que també havia estat a l’alberg el va orientar per a demanar plaça a Manacor. 

“Vaig demanar plaça per entrar a l’Alberg el mes d’agost i em diguérem que hi havia una llarga llista d’espera. Finalment em concediren la plaça el mes de novembre: tant de bo que tenia un sac de dormir. . . .” 

Sospira perquè arribi el mes de setembre en que caduca l’ordre d’allunyament. 

“Tinc una enorme il·lusió perquè s’acompleixi el termini  d’allunyament. Vull recuperar l’usdefruit de l’habitatge en propietat i que és l’únic que tinc i que necessito per a viure a cobert. He de consultar amb un advocat perquè, si no ho podem compartir, la incapacitat del meu germà li dona una certa preferència, perquè és la part més dèbil, però voldria poder arribar a un acord per compartir l’habitatge”.  

El subsidi que cobra finalitza a l’any 2023, en que haurà de renovar la sol·licitud. Te molt poques esperances de trobar feina per mor de la seva edat i la actual situació de pandèmia que no afavoreix tampoc el mercat de treball. 

“Vull sobreviure com pugui fins a arribar l’edat de jubilació en que la pensió que em correspongui sens dubte millorarà les expectatives d’una vida més digna”. 

Coneix el personal de l’Alberg de Manacor i en especial anomena en Rafel, que presta un bon servei de la qual cosa està molt agraït tant per ell com per la resta de personal i monitors.