Opinió

"Això no és el meu problema".  Es pot dir amb seguretat?
Descobrim la cultura del trobament

Qui de nosaltres no ha sentit mai aquelles paraules: “Això no és el meu problema?" Fa ganes de retornar la pregunta i demanar-li: Estàs segur de que no és el teu problema?. Has analitzat be quant un problema no és teu? 

 Perquè els problemes del altres mai son totalment seus. I així, girant la frase, podríem dir que tots els problemes son parcialment nostres.  

 Els problemes de la humanitat ens afecten a tots, com també les grans causes a favor de la pau i la reconciliació entre els pobles i entre les persones, començant per les més properes. 

Les seves conseqüències tenen a veure amb les situacions que plantegen entre nosaltres i entre les persones, la immigració, l’arribada de refugiats, les noves pobreses que afecten diferents capes de la població, l’atur, especialment entre els joves, els episodis de violència, les reaccions enfrontades a causa de posicions ideològiques, la falta de diàleg, de respecte, d’ignorància o fins i tot de rebuig implícit o declarat.  

 Pertanyem a una comunitat humana que ha de trobar el punt de la seva convivència en la pau i la concòrdia, acollint en el seu si la diversitat que ja hi ha, al mateix temps que assegura l’equilibri de fomentar els autèntics valors de sempre, com són la pròpia llengua i els signes d’identitat familiar, cultural, social, i ecològica –l’amor a la pròpia terra–, que la configuren.  

A causa de la situació peculiar que vivim a les Illes, com en tants altres indrets del nostre món global, hem d’experimentar el gust de reconèixer l’altre. Aquí és quan hem de parlar d’una nova cultura, en el sentit  que quelcom ha penetrat en el poble, en les seves conviccions més entranyables i en el seu estil de vida.  

 Llavors, parlar de «cultura del trobament» significa que com a poble ens apassiona intentar trobar-nos, cercar punts de contacte, estendre ponts, projectar alguna cosa que inclogui tothom.  

 I això s’ha de convertir en desig i estil de vida.  

 El subjecte d’aquesta cultura és el poble, no un sector de la societat que mira de pacificar la resta amb recursos professionals i mediàtics.  Per arribar a la pau social i cultural, que és treballosa i artesanal, el que val és generar processos de trobament, processos que construeixin un poble que sap recollir les diferències.  

Armem els nostres fills amb les armes del diàleg! Ensenyem-los la bona batalla del trobament!. 

 Necessitem obrir els ulls i veure que els canvis cap a bé són possibles i que un pacte social i cultural també implica acceptar la possibilitat de cedir alguna cosa pel bé comú.  Quan un sector de la societat pretén gaudir de tot el que ofereix el món, com si els altres no existissin, això en algun moment té les seves conseqüències. 

  Ignorar l'existència i els drets dels altres, tard o d'hora provoca alguna forma de violència, moltes vegades inesperada. Els somnis de la llibertat, la igualtat i la fraternitat poden quedar al nivell de les meres formalitats, perquè no són efectivament per a tothom.

Per tant, no es tracta només de cercar un trobament entre els qui tenen diverses formes de poder econòmic, polític o acadèmic. Un trobament social real posa en veritable diàleg les grans formes culturals que representen la majoria de la població.