Opinió

Davant el dolor del altres, aturem-ho tot!

La indiferència enfront del sofriment aliè s’ha convertit en una actitud amb carta de normalitat en les societats contemporànies benestants. Mirar cap a un altre costat; anestesiar-se a base de consum compulsiu d’experiències, d’objectes, de sèries de Netflix; passar sense mirar ni aturar-se.  .  .

Aquesta actitud és el revers d’un sistema que precaritza i accelera les nostres vides. No hi ha temps ni espai per a la interrupció, per aturar-nos i ajupir-nos a acompanyar i alleujar el sofriment aliè, o per posar-nos dempeus i alçar la veu contra les causes que el provoquen.

Com reaccionem davant el dolor dels altres?, què ens ancora a la inacció?, en què ens fixem o no parem esment?, a quins reclams responem?, quin és l’imperatiu humà que no estem escoltant?.

Seria un error pensar que aquesta indiferència és solament fruit d’una irresponsabilitat individual, com si de sobte haguéssim oblidat la nostra condició d’essers humans i ens haguéssim posat a mirar a un altre costat per decisió pròpia.

La indiferència forma part de l’estratègia mateixa d’una sistema que ens embolcalla subtilment, que ens atura els sentits, que ens va embenant els ulls, que ens fa dubtar dels fets mateixos.

La situació que estem vivint a Palestina n’és un bon exemple. L’evidència de l’horror de l’atac terrorista de Hamàs assassinant famílies senceres i l’evidència de l’horror dels bombardejos indiscriminats de l’exèrcit israelià sobre població civil ha quedat amagada per una xarxa d’opinions i informacions que han posat entre nosaltres i els fets centenars de pantalles en forma d’arguments geopolítics.

És el que Pepe Laguna va anomenar fa uns anys com a “bena de la complexitat”, molt pròpia de les argumentacions neoliberals. Davant això, Pepe ens animava a recuperar la lògica “del que és evident”. I deia: “El discurs “del que és evident” troba en la indignació la seva expressió més adequada. Davant el sofriment de les víctimes l’asèpsia del llenguatge políticament correcte no té lloc, cal cridar contra la perversió d’un sistema assassí”.

El que és evident, en aquest cas, és la mort de milers de civils innocents sota bombes d’un exèrcit que en nom d’una suposada legítima defensa, actua contra el dret internacional humanitari. L’ONU ha repetit sense aturar que “la invocació per part d’Israel del dret immanent a la legítima defensa és injustificable, ja que no és atacat per un estat, sinó per un grup armat d’un territori ocupat”. Recuperar “el que és evident” és ja un primer pas per superar la indiferència que ens afebleix els sentiments.

La interpretació i l’anàlisi de la realitat i de les desigualtats i violències que s´hi generen resulta fonamental per comprendre i comprometre’s, sens dubte. Però la transformació del reconeixement en acció és encara més crucial per a una implicació efectiva enfront del sofriment dels altres. Fer-nos càrrec de la realitat, del seu pes i encarregar-nos-en: aquesta és l’acció que ens exigeix el Dret Internacional Humanitari.

La Fundació Trobada, que presta atenció i ajuda a persones en risc d’exclusió social per mancança de mitjans de sobre-vivència amb dignitat, no vol deixar d’alçar la veu contra la vulneració dels drets del poble palestí que no solament es veu privat de la llibertat i ajuda humanitària, sinó del dret a la seguretat i a la pròpia vida.

 Basta ja!, aturem aquest contrasentit!, aturem-ho tot!  i defensem la vida aliena com defensaríem la nostra.