Opinió

Basta d'insults: cal regenerar la democràcia i rehabilitar la política

 Quan ha ressonat la necessitat de rege­nerar la democràcia, ens sentim inter­pel·lats a actuar des de l’àmbit propi, no per emergència només, sinó per responsabilitat perenne. Cal re­habilitar la política per respon­dre a situacions semblants a les que avui vi­vim en els diversos escenaris de la nostra societat.

Les vivim i les patim, quan en tants llocs allò que hauria de ser l’art per a una autèntica convivència es degrada en una lluita aferrissada pel poder a costa de qualsevol preu.  Necessitem res­pondre aportant elements per a una regeneració ètica que es vagi gestant amb la lletra i l’esperit dels drets humans i oferint valors que il·luminin decisions i actuacions.  

Fa falta una millor política posada al servei del ver­tader bé comú, ja que, desgraciadament, avui la política sovint sol assumir formes que dificulten la marxa cap a un món dis­tint. Per nosaltres, regenerar la democràcia voldrà dir caminar sempre cap aquesta realitat distinta amb l’aportació valuosa de tota -de tota!- la ciutadania.

Cal parlar del gust de reconèixer l’altre que con­dueixi a la gestació d’un pacte social. Sense aquest reconei­xement sorgeixen maneres subtils de cercar que l’altre perdi tot significat i que no se li reconegui cap valor en la societat.

Cal fer una convocatòria general a rehabilitar la política, que és una altíssima vocació i una de les formes més precioses d’amor, perquè cerca el bé comú. Hem de reconèixer que l’amor, ple de petits gests d’atenció mútua, s’expressa també en les macro-rela­cions socials, econòmiques i polítiques.

La bona política uneix l’amor a l’esperança, i la confiança en les reserves de bé que hi ha en el cor de cada poble, malgrat tot i que en l’activitat política, el qui estima i ha deixat d’entendre la política com una recerca de poder té la seguretat que no es perden cap dels seus treballs realitzats amb amor, cap cansament generós ni cap dolorosa paciència. S’arriba així a una re­construcció en comú i a descobrir que un país creix quan mitjançant el diàleg social les diverses riqueses culturals di­aloguen de manera constructiva.

Però, no con­fonguem el diàleg amb un febril intercanvi d’opinions en les xarxes socials, moltes vegades orientat per informació medià­tica no sempre fiable. Són solament monòlegs que procedeixen paral·lels i s’imposen a l’atenció dels altres pels seus tons alts i agressius.

Entristeix que predomini el costum de desqualificar ràpidament l’adversari, aplicant-li epítets humi­liants, en lloc d’afrontar un diàleg obert i respectuós, on es miri d’assolir una síntesi superadora. Pitjor encara quan aquest llenguatge, habitual en el context mediàtic d’una campanya política s’ha generalitzat de tal manera que tothom el fa servir quotidianament.

Pensem-hi bé, que els herois del futur seran els qui sàpiguen trencar aquesta lògica malaltissa i decideixin sostenir amb respecte una paraula carregada de ve­ritat, més enllà de les conveniències personals. 

Tant de bo que aquests herois s’estiguin gestant silenciosament en el cor de la nostra societat.