Secrets d'una mirada

               La Catedral d'Aina

Aquí està ella, entre els malalts sense sostre de Nova York. Després de molts anys en el projecte "Sure, we Can" (“Segur que podem”), Aina ha discernit el seu cridat a crear una llar amb els més abandonats de la societat.

El seu compromís és evident, i de fet ja està construint casetes per als més vulnerables, aquells sense sostre i afectats per la malaltia en el cor de Nova York. Són persones que no són volgudes en cap lloc, ni per la seva família ni als carrers. I per descomptat, no tenen assegurança mèdica.

Aina se sent cridada a servir a aquestes persones, i a això dedica tot el seu ser. Si ha de parlar amb l'alcalde, el fa; si ha de tractar amb polítics per a aconseguir ajudes i permisos, també és allí. Si ha de sembrar tomàquets i construir petits habitacles amb voluntaris, s'arromanga i treballa juntament amb ells. És germana de les persones sense sostre, d'aquelles que les seves famílies ignoren a causa de les seves addiccions; els de leprosos d'avui. En el cor financer del món, el ritme del cor d'aquesta dona batega d'una manera diferent.

En contrast amb les imponents catedrals catòliques i episcopalianes que emergeixen belles i poderoses en aquesta ciutat, Aina construeix el seu propi temple: casetes per als quals han perdut tot en la vida, fins a la possibilitat d'un sostre i una abraçada familiar.

El ministeri d'Aina em recorda l'esment que Leonardo Boff fa de l'impacte de l'efecte papallona, relacionat amb la teoria del caos de Lorenz/Prigogine: “L'aleteig de les ales d'una papallona al Brasil pot provocar modificacions atmosfèriques fins a culminar en una tempestat a Nova York. El pressupost teòric és que totes les coses estan inter-lligades i van assumint elements nous, creant complexitats en el curs de la seva evolució”.

Sempre, al llarg de la història, hi ha una dona o un grup de dones que, passant desapercebudes, canvien, transformen, projecten i construeixen el futur.

A la nostra Aina la diuen la Dorothy Day d'avui. És basca i parla molt poc, però quan ho fa, somriu. Quan em fixo en ella, emergeixen del meu interior ‘les Aines` en el món. Són tantes les que ho donen tot, tantes les que s'exposen de gom a gom i ho fan perquè confien en la bondat intrínseca dels éssers humans.

M'agrada la catedral d'Aina. Està a-prop de les majestuoses catedrals catòliques i episcopalianes de Nova York; però, se separa dels temple i les seves rigideses, per a convertir-se en l'abraçada al carrer, en la neu, entre alcoholisme i malaltia. Aina s'aixeca i com la germana que els representa a tots participa dels grups d'Al-Anon (Ajuda a familiars i amics de persones alcohòliques)

I s'encapritxa amb l'anciana jueva que cuida per a guanyar uns dòlars per a viure, i ens compta en el ‘zoom mensual de compartir i celebrar’ que tot això l'ajuda a valorar més i més a tantes de nosaltres que sortirem d'on vivíem còmodament per a llançar-nos a la tasca.

Conec altres dones que no es diuen Aina, com la meva amiga a qui ETA li va matar al seu marit en el portal de la seva casa i des de llavors es dedica a parlar de reconciliació en centres educatius de tot Biscaia. O Belén, una altra amiga, qui malgrat la seva párkinson i del suïcidi de la seva filla per depressió, es dedica a visitar i cridar diàriament a persones majors i soles, portant-los proximitat i companyia. 

Segur que també tu coneixes a diverses "Aines". És més, tal vegada ets una d'elles. Per això, a totes us donem les gràcies. Ens veiem en les vostres catedrals-llars, on sempre hi ha acolliment, bescuit i afecte. Elles no paren. Són incombustibles: continuen vives als carrers, en les pantalles i en les llars.

Magdalena Bennasar Oliver