Dia de les persones sense llar

25 d'octubre celebració del dia de les persones sense llar, promogut per Càritas i altres entitats socials

La celebració, en ple impacte social i sanitari de la pandèmia, del Dia de Persones Sense Llar, que es convoca el 25 d'octubre, ha posat a la llum la realitat de moltes persones sense llar o de persones que viuen en infra-habitatges, llocs poc salubres i dignes per a poder viure amb una certa seguretat i per als qui és una utopia poder adoptar les mesures de prevenció decretades per les Administracions.  

En aquest escenari d'extrema vulnerabilitat d'aquestes persones davant el virus, les entitats que impulsen la Campanya de Persones Sense Llar —Càritas i altres entitats-- han triat el missatge d'impacte “No tenir casa, mata”,  per a denunciar aquesta situació. 

Amb aquest contundent lema, es vol cridar l'atenció dels poders públics i de la ciutadania sobre els efectes que la falta d'un habitatge adequat suposa per a milers de persones i famílies al nostre país, on s'estima que prop de 800.000 llars i 2,1 milions de persones sofreixen situacions d'inseguretat en l'habitatge, segons l’Informe VIII de FOESSA (Fomento de Estudios Sociales y Sociología Aplicada) 

Enguany es fa un pas més en la reivindicació que les entitats promotores de la jornada venen impulsant en els últims anys per a exigir que es garanteixi el dret humà a l'habitatge i apel·lar al conjunt de la societat a preguntar-se com s'asseguin sense habitatge i sense protecció les persones sense llar.  

"No tenir casa –explica Enrique Domínguez, responsable del Programa de Persones sense llar de Càritas— impedeix tenir una llar, unes relacions socials normalitzades, un espai bàsic de protecció, a més de suposar un seriós impacte en la salut física i mental". "Afecta als somnis, les oportunitats, la confiança i la salut d'aquestes persones, i, per tant, als seus drets. D'aquí ve que diguem que ´no tenir casa mata´", afegeix.  

En un context en el qual "l'habitatge s'ha convertit en la primera línia de defensa enfront del coronavirus", com assenyala Leilani Farha, Relatora de l'ONU per a un habitatge adequat, les mesures dirigides a la població per a afrontar el coronavirus, com augmentar la higiene, quedar-se a casa o el distanciament social estricte, no són realistes ni possibles per a les persones que viuen al carrer.  

Aquestes dificultats són especialment greus en un país com Espanya, que manca d'un parc d'habitatge social en lloguer adequat: únicament compta amb prop de 275.000 habitatges d'aquest tipus, la qual cosa suposa tan sols el 1,5% del parc d'habitatges principals (dades de l'Informe de la Defensoria del Poble "L'habitatge protegit i el lloguer social a Espanya 2019"). 

A això se suma el fet que, segons l'estudi realitzat en la "Estratègia Nacional Integral per a Persones sense Llar 2015-2020", l'esperança de vida de les persones sense llar està entre 42-52 anys, la qual cosa són uns 30 anys menys que la població general.  

Davant l'agreujament de la vulneració del dret humà a l'habitatge en temps de la Covid-19, en un temps de crisi extraordinari on alguns drets es debiliten encara més, es llancen propostes concretes per a avançar en un escenari de reconstrucció social que tingui especialment en compte a les persones sense llar.  

– És urgent una llei estatal de garantia d'accés a l'habitatge on s'incloguin totes les situacions d'exclusió residencia i sense llar. 

– És necessari incrementar l'esforç realitzat per l'Administració pública en matèria de rehabilitació i manteniment del parc d'habitatges, i promoció d'habitatge en lloguer social de manera preferencial.  

– Definir i implementar una estratègia específica de lluita contra l'exclusió residencial/sense llar, basada en un enfocament de dret humà a l'habitatge amb dotació pressupostària adequada i recolzada en la coparticipació dels diferents nivells administratius i administracions.  

– Continuar amb la mesura extraordinària de paralització de desnonaments i desallotjaments sense allotjament alternatiu en habitatge habitual en lloguer. Segons dades del Consell General del Poder Judicial, en 2019 a Espanya es van realitzar 54.006 desnonaments; encara que les xifres suposen un 9,5% menys que en 2018, continuen reflectint una realitat dramàtica: gairebé 150 desnonaments diaris, 6 cada hora.  

Al costat d'aquestes propostes, en el marc de la Campanya de Persones Sense Llar es demanda a les Administracions Públiques que garanteixin una vida digna per a totes les persones, recordant que l'habitatge és la primera barrera de protecció per a preservar la salut, la vida i la dignitat. Al mateix temps, es llança una crida a la sensibilitat i veracitat dels mitjans de comunicació a l'hora d'informar sobre la situació real en la qual viuen les persones sense llar.  

I al conjunt de la societat, les entitats convocants de la Jornada conviden a promoure i participar en espais de treball en xarxa amb altres entitats socials, i a vetllar per un sistema de protecció social forta que faciliti els processos d'inclusió, a més de "avançar cap a una societat de les cures en la qual com a comunitat recuperem com a valor principal la solidaritat, la justícia i l'empatia".  

Donada l'excepcionalitat de la situació soci-sanitària, enguany es restringiran al màxim els actes de mobilització ciutadana en els espais urbans, com en anys precedents. I s'impulsaran accions en línia en xarxes socials sota l'etiqueta #notenercasamata que donin el protagonisme degut a les persones participants en els programes i recursos de les entitats socials.

 

Protagonistes de l'Alberg (6)

Amb el nou mil·lenni  Margalida i Toni començaren una altra etapa a l'Alberg de Manacor

A partir de l’any 1999  l’Alberg de Manacor experimentà una canvi radical de estructura organitzativa, funcionament, atenció als usuaris, disciplina i demés amb la incorporació de Margalida, treballadora social i Toni, treballador familiar. Ho podem qualificar de semi-professionalització. 

La veritat és que fins aleshores l’alberg s’havia convertir amb un pis d’amics, voluntaris que amb bona fe  però sense preparació provocaven favoritismes, es facilitaven duplicat de claus per la qual cosa tothom entrava i sortia quan volia, no hi havia normes ni horaris i, el que era pitjor, alguns s’havien instal·lat a l’alberg sense necessitat.  

Una de les funcions principals del nou equip va esser fer una diagnòstic de les necessitats de cada una de les persones acollides i elaborar un pla de feina amb elles i aconseguir un compromís de seguir un procés i fer un canvi con tal millorar i poder abandonar l’alberg. Aquí entra el contacte amb centres específics que ajuden a la promoció de les persones amb aquesta situació. 

Així i tot continuaren amb la impagable col·laboració de voluntaris que quedaven a dormir els vespres, preparaven el sopar, organitzaven grups de neteja del local i curant de la bugaderia. 

 Però la funció d’aquets dos professionals anava més enllà de l’acollida: era la orientació laboral, l’assessorament sobre altres serveis especialitzats, per exemple a les persones amb addiccions;  als immigrants en situació irregular sobre les passes a seguir, a quins centres s’ha de dirigir; orientacions per a la recerca de habitatge, sobre tot per problemes de l'idioma; potenciar conductes responsables i saludables. En resum: informar, promocionar i potenciar. 

Aleshores el control de l’alberg era relativament més senzill que en l’actualitat, ja que parlem d’una estructura més simple:  encara no s’havia fet la important remodelació de l’edifici de l’any 2009 i que el nombre de places només era de 15. En aquelles dates l’acollida anual mitja era de 100 persones amb una ocupació diària de 8 i el percentatge d’homes i dones era similar a l’actual entre el 80 i 85% i 15 al 20% respectivament, amb una edat mitja de 38 anys. En quant a l’origen el 30% eren de la península, el 25% africans i el 20% balears; la resta dividida entre europeus, sud-americans i països de l’Est. 

Respecta a la tipologia aleshores bàsicament eren dues: les persones que venien a cercar feina i l’estada era de pocs dies, perquè si no es trobava, se’n anaven de l’alberg i si en trobaven ho feien en cobrar la primera mensualitat de sou. L’altre grup son el que presenten problemàtiques socials, manca de salut, manca de formació per a la feina, edat avançada, problemes de salut; dones víctimes de maltractes. També es començaven a donar el casos de llarga durada amb més de sis mesos d’estada. 

Margalida i Toni iniciaren els contactes amb altres entitats especialitzades, com Deixalles amb tallers recolzats amb una beca  per persones en situació de necessitat;  Caritas, taller de recerca de feina en que podien telefonar a les empreses per cercar feina; Creu Roja amb un taller similar; Oficina d’informació a l'Immigrant del Consell Insular; l’Ajuntament de Manacor per aquells usuaris empadronats; Projecte Home pels usuaris que patien addiccions.  

L'etapa d'aquests dos professionals tingué una durada de 10 anys i finalitzà a l’any 2009, coincidint amb una profunda remodelació de tot l’edifici de la Fundació i que va ampliar la capacitat a 25 places, però això serà matèria d’un altre article d’aquest blog. 

Quedi constància del més profund reconeixement de la tasca feta per Margalida i Toni, el dos protagonistes d’avui,  durant aquesta etapa amb el sincer agraïment de la Fundació Trobada i personalment de tots els seus patrons.

 

 

 

 

 

Donatius

Solidaritat per Nadal des dels Centres Educatius

Arriba Nadal i arriba la solidaritat a la Fundació Trobada. Estem molt contents de les mostres de solidaritat que rebem aquests darrers dies.

En motiu del dia internacional de la solidaritat, celebrat dia 20 de desembre, volem agrair la solidaritat de totes i tots cap a la Fundació Trobada, més concretament, a l’alberg de persones sense sostre.

Enguany, a partir de la recollida de Nadal que feim conjuntament amb altres entitats com Càritas o Creu Roja, hem rebut moltíssims de productes d’higiene pels usuaris de l’alberg: sabó, desodorants, productes d’higiene íntima, espuma d'afaitar, etc. des de diferents centres educatius.

Concretament, volem agrair la seva aportació, organització i compromís al CP Es Canyar, al Col·legi Sant Francesc d’Assís, al Col·legi concertat d’ensenyament La Salle Manacor, a l’IES Manacor i al Col·legi Nuestra Señora de Montesión de Palma.

Actes com els que vivim en aquestes dates ens il·luminen una mica la nostra tasca, donant-nos confiança i il·lusió entenent que els processos d’inclusió són processos socials i, per tant, tots en som,en part, una mica responsables. Veure que estem construint una societat on els més petits són conscients i solidaris amb els que més ho necessiten, ens gratifica molt. Gràcies pel vostre granet d’arena, gràcies un any més.

La Fundació Trobada vos desitja unes bones festes i molt Bon Nadal a tots!

Dia de persones sense llar

Fundació Trobada s'adhereix al manifest del dia de les persones sense llar

Amb motiu de la celebració del Dia de les Persones sense LLar, el proper diumenge dia 29 de novembre, Càritas i totes les entitats que treballen amb persones sense llar, han celebrat distintes activitats per a visibilitzar la situació en la que viuen més de 35.000 persones a l'estat espanyol.

A aquests actes s'ha llegit el següent manifest: 

¿INDIGNOS? INDIGNADOS ¡INDIGNÉMONOS!

Vivimos tiempos difíciles, tiempos de cambio y descontento, y también tiempos de llamada a indignarse, a resistir frente a lo inaceptable, como Hessel habla de la indignación. Sí, estamos indignados porque vemos tambalearse muchos de los logros democráticos conseguidos, pero indigna también ver cómo los aún no conseguidos se alejan cada vez más. Esos logros que se incluyen en la Declaración Universal de los Derechos Humanos, la Constitución Española o los Estatutos de Autonomía, los que regulan los derechos a la vida, a la dignidad humana, a la libertad, a la salud, a la formación, al empleo, a la participación, a la vivienda, a la protección contra la pobreza y la exclusión social, a beneficiarse de los servicios de bienestar social, etc. 

¿Qué pasa con las personas que sólo los acariciamos tímidamente?

Nosotros, las personas sin hogar, preguntamos: ¿Es digno ser invisible a los ojos de los demás? ¿Es digno ser un número, un expediente? ¿Es digno el rechazo? ¿Es digno que te quiten de en medio con un billete para que te vayas a otro pueblo? ¿Es digno que no te atienda un médico? ¿Es digno no poder solicitar una tarjeta de salud porque no conseguí todos los papeles? ¿Es digno enfrentarse a un montón de trámites que no entiendo y que nadie me explica para acceder a un abogado? ¿Es digno que los medios de comunicación construyan y vendan morbo a costa de mis problemas? Y respondemos: no, no lo es.

Día tras día vivimos en la calle y vemos la ciudad con ojos diferentes a los tuyos. Vemos como limpian las ciudades y como las limpian también de nosotros, de los sin techo, de los que estorbamos en todos lados. Cuando hay un gran acontecimiento (bodas reales, olimpiadas...) las ciudades lucen obras nuevas, flores, fachadas limpias de pintadas… y calles limpias de pobres; se nos oculta, estorbamos. Se cambia el mobiliario urbano con bancos sin respaldo o sillas más pequeñas para que no podamos dormir en ellos y tengamos que buscar otro sitio. Se nos expulsa, y se sabe que existimos pero no se nos tiene en cuenta.

Algunos de nosotros nos volvemos “locos” en nuestro deambular, sin que nadie se dé cuenta de nuestro sufrimiento ni de nuestra situación. Cada Comunidad Autónoma tiene sus normas. Hay ciudades donde te cobran por empadronarte; hay ciudades que, si estás empadronado te dejan hasta 15 días en el albergue; hay pueblos pequeños en los que no hay servicios sociales y no te atienden profesionales que puedan conocer tu problema. Cuando llegamos a una ciudad y pedimos ayuda nos derivan a los Servicios Sociales de barrio pero, ¿de qué barrio si no vivimos allí? Y luego viene la primera pregunta de si estamos empadronados y, si no lo estás, la mayoría de las veces nos quitan de en medio con el billete para el pueblo más cercano.

Pocas veces nos informan sobre alternativas, sólo cogen nuestros datos y si hay mucha gente esperando casi ni nos miran porque no vamos a volver mañana. Hay veces que nos proponen quedarnos en un Centro, pero si no hay un programa de inserción el Centro se convierte en una cárcel llena de normas sin objetivo.

Y es que no nos conocéis, no nos comprendéis, no profundizáis en lo que nos pasa en por qué nos encontramos en esta situación. Se nos criminaliza por pobres, borrachos, drogadictos, enfermos o sucios, se nos juzga culpables y se nos ve como amenaza. La persona que no ha vivido nunca así no lo entiende, “eso le pasa a otros, no a mí” dice, y cuando pasa a tu lado no te mira, y te sientes menos que un perro. Pero es que esto no es un problema de no beber, o de trabajar y punto. Quizá hubo un momento en que decidimos vivir así o llegamos a esta situación por distintas circunstancias, pero tenemos derecho a que se nos respete, y también tenemos derecho a cambiar. Y ese derecho implica participar, estar dispuesto a tener obligaciones, “yo también quiero pagar la luz, que me descuenten el IRPF de mi nómina. Eso es lo que quiero”. Quiero tener derechos sin rehuir mis obligaciones. Las personas sin hogar necesitamos espacios en los que se nos ayude a curar nuestros problemas físicos y psicológicos; las enfermedades mentales, además de las adiciones y poner en orden nuestra vida.

Porque no vale cualquier ayuda, que “hay quien ayuda sin saber”. Te dan dinero a la puerta del “súper” y eso te anima a seguir pidiendo, te conformas con la situación pero en el fondo sabes que necesitas otra cosa: un trabajo, un hogar… Y no lo consigues y la gente pasa y no te mira o te echa unas monedas y la situación se te hace insostenible y bebes para tener fuerzas y aguantar la “indignidad” de no tener donde asearte, de pedir limosna, de no tener un sitio al que ir.

Nosotros queremos dejar de ser invisibles, ser ciudadanos de pleno derecho. No queremos tener que pedir nuestros derechos, que no son un regalo, son nuestros derechos para formarnos, para que nos atienda un médico, para que nos escuchen en los servicios sociales, para que nos atiendan en los juzgados…

Hay muchas cosas por hacer, empezando por conocernos, por no apartarnos la mirada, por escucharnos, por no arrinconarnos en las ciudades y pueblos, por no ponernos difícil el empadronamiento ni otros trámites básicos. Y también hacer campañas de prevención, un Plan de información para que cuando lleguemos a un sitio nos expliquen dónde podemos ir para salir de esto; aparecer en la TV con dignidad, y que se reconozca que nuestro problema existe y también existen soluciones. Que se nos considere dentro de medidas de discriminación positiva, como tienen otros colectivos, que se legisle pensando también en nosotros. Son pasos que se pueden dar igual que se ha hecho con el Plan General de Droga, que reconoce ya la ludopatía como enfermedad a tratar.

Será más fácil si se nos considera PERSONAS, si se nos pone cara y nombre. Entonces el nuestro no será un problema sin más porque es un problema de toda la sociedad. No somos indignos, somos personas, personas que nos rebelamos contra tanto obstáculo, contra la invisibilidad y el abandono.

¡Escúchanos, conócenos  y rebélate con nosotros!