Hafid, la història d'un jove a la recerca d'una vida millor
"No
tenim por de les dificultats. Tenim por de viure aquí sense futur i
feina: estar aquí és estar morts".
Parla Hafid. Va viatjar des de Nador a Melilla amb només 17 anys per
acollir-se al centre de menors no acompanyats de la Puríssima on va
estar set mesos, un centre tutelar amb més de 400 menors estrangers.
L’èxode
del Marroc té rostre. Majoritàriament homes, d'entorn urbà i
origen humil. Les edats són molt dispars, però els qui han
protagonitzat més arribades irregulars en els últims mesos són els
joves. No es reconeixen al país que els ha vist néixer, perquè
senten que els ha girat l'esquena. En tota la costa del nord del
Marroc algú coneix a un amic que intenta venir-se a Europa o s’ho
està pensat.
Són
diverses les hipòtesis que intenten explicar el creixent fenomen de
l'emigració juvenil del Marroc: la virilització de vídeos de
menors rumb a Espanya, el retorn del servei militar, la manca de
feina juvenil... Però el relat va més enllà: una generació
desencantada, amb les seves aspiracions truncades per la falta
d'oportunitats i un malestar en augment per la falta de llibertats.
En
Hafid actualment té vint anys i és un usuari de l’Alberg de
Manacor que pertany a
la xarxa d'inclusió social del Consell de Mallorca. És un jove molt
inquiet i actiu que sobreviu en una situació sense família o
persones pròximes. «De
Melilla vaig anar a Múrcia a un centre d’acollida per a menors,
allà en varen fer estudiar espanyol i altres assignatures, així al
passar un any i complir la majoria d’edat en donaren el permís de
residència, el NIE. Del centre vaig anar a viure amb una tia meva a
la mateixa ciutat de Múrcia».
Les
circumstàncies de la vida l’han portat a Mallorca, a la recerca de
feina i d’una vida millor, però sense permís de treball ningú el
vol contractar. «Es
varen acabar els doblers que em donà mon pare, dormia als parcs i a
la platja, els bars i botigues em donaven les sobres per menjar. Fins
que vaig entrar a l’Alberg de Manacor, això va ser un canvi molt
fort, ara tenia un llit i un plat de calent cada dia. Tenc molt que
agrair a la Fundació Trobada».
El
nostre jove amic continua cercant un precontracte per estabilitzar la
seva situació i encetar una vida millor en aquesta Europa somiada.
Els seus anhels de cara al futur són molt senzills: una feina, un
pis llogat, un carnet de conduir i un cotxe. Això és el seu
«Dorado» i la seva «Terra Promesa».
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada