Entrevista

Maria Antonia Perelló Rosselló, psicòloga i coordinadora de l'Alberg de persones sense sostre de Manacor

Natural d’Alaró, Maria Antònia te actualment 26 anys, i des de fa 4 mesos treballa a la Fundació Trobada. Li fem una entrevista i ens conta en primer lloc la seva extensa formació, graduacions, màsters i distints cursos de temàtica social. Això són les seves paraules: 

Després de fer el batxillerat científic a l’IES Berenguer d’Anoia vaig començar el grau de Psicologia a la Universitat de les Illes Balears i durant el tercer curs vaig fer una Estada Erasmus a la ciutat de Milà. Al meu darrer any de grau vaig decidir començar-ne un altre: el d’Educació Social, a causa de la falta de presència de l’àmbit social als estudis de Psicologia.  

Una vegada vaig graduar-me en Psicologia durant el primer any de la covid-19, vaig realitzar el Màster Universitari de Psicologia de la Intervenció Social a la Universitat de Granada, traslladar-me’n a la ciutat durant un any acadèmic sencer. 

Després de la meva estança a Granada vaig decidir tornar a arrelar-me a la UIB i realitzar el Màster Universitari en Polítiques d’Igualtat i Prevenció de la Violència de Gènere de manera presencial on vaig poder retrobar-me amb les professores que significaren la meva entrada al feminisme gràcies a l’ assignatura obligatòria de primer titulada “Igualtat de gènere i d’oportunitats” la qual, consider, que hauria de ser transversal a totes les titulacions.  

En l’actualitat continuo cursant el grau d’Educació Social (l’he combinat sempre amb l’estudi dels màsters) i realitz un Curs d’Experta en Intervenció Social en persones en Situació de Tracta i Prostitució de la fundació Universitat-Empresa de les Illes Balears (FUEIB).  

A més, tinc una petita tendència a fer cursos i seminaris i a assistir a jornades de qualsevol temàtica social que m’interessi (que són la gran majoria).

  

- - PER QUÈ PSICOLOGIA?  

Soc d’aquelles persones que fan una llista de coses que els hi agrada (o que creuen que els hi agrada) i a tercer de la ESO vaig fer una llista eterna de 50 disciplines que m’interessaven per xerrar-ho amb la meva tutora. Dins aquella llista hi havia Psicologia, però na Maria Antònia adolescent tenia molt interès per la Comunicació, el Periodisme i la Veterinària, aspectes que segueixen molt presents a la meva vida avui en dia, però que acabaven (ni acaben) d’encaixar amb jo. Fins a primer de batxillerat no vaig entendre i verbalitzar que volia estudiar Psicologia. El perquè de decantar-me cap a Psicologia fou, sincerament, perquè era un dels camins necessaris per a poder arribar a especialitzar-me en etologia (estudi del comportament animal). Aquest era el motiu que deia quan vaig entrar en 18 anyets a la universitat, però amb els anys, els aprenentatges i les desconstruccions he après que moltes més coses explicaren la meva decisió. 

- - COM HAS ARRIBAT A LA FUNDACIÓ? 

Als estudis de Psicologia l’àmbit social està invisibilitzat i menyspreat i, per tant, durant els anys de carrera no en xerram de sensellarisme. Per sort, al màster d’intervenció social sí que en vàrem xerrar una mica, sobretot de l’estigma cap a les persones fora sostre i que té tothom. A més, la meva amiga i companya Laura feia voluntariat els vespres atenent a persones en situació de carrer i va promoure la meva sensibilització cap a la problemàtica i la població.  

Aquest any a la UIB, de la mà de Runa Blanca i un alumne col·laborador van organitzar unes jornades sobre la temàtica titulades “Nous reptes del sensellarisme: polítiques públiques, malestars i relacions professionals” que em van atracar una mica a la temàtica i, foren l’impuls per enviar el currículum a la Fundació quan vaig veure per xarxes socials que cercaven una psicòloga o treballadora social i, casualment, complia, a priori, amb els requisits (quan feia mig any en recerca activa de feina amb ofertes impossibles i mil requisits impossibles). Després ja tot va sortir rodat: vaig venir a l’entrevista i sembla que va anar bé perquè aquí som. 

-- QUÈ TROBES DE L’ALBERG COM EDIFICI: DEFICIÈNCIES, MILLORES, SUGGERIMENTS, ETC. 

Pens que les deficiències i millores de l’edifici l’equip professional que duu anys i anys treballant al i per l’alberg els coneixen molt millor que jo que tan sols duc 4 mesos aquí. No obstant això, com xerram constantment amb l’equip, per dignificar la vida de les persones que atenem necessitaríem un edifici on poguéssim tenir habitacions individuals, per exemple. Les millores i els suggeriments podrien ser eterns, però hi ha els dos límits grans aquí: la normativa legal i, per descomptat, els doblers. 

-- PARLA’M DE LES PERSONES RESIDENTS DE L’ALBERG: TIPOLOGIA 

Les persones que resideixen a l’alberg de Manacor no compleixen cap patró, ja que no hi ha un prototip de persona en situació de sense llar. Així, hi ha persones espanyoles i d’altres estrangeres que han passat per 7 països abans d’arribar a sòl mallorquí; hi ha persones en situació administrativa irregular i d’altres són autòctones de la zona del Llevant de Mallorca; hi ha al·lots de la meva edat, dones de l’edat de ma mare i homes que em tripliquen l’edat; hi ha mares, pares, padrins, padrines, etc. I, clar, com passa defora de l’alberg i del món del sensellarisme: hi ha persones amb problemes de salut mental, amb addicions, amb antecedents penals, supervivents de violència masclista, persones del col·lectiu LGTBIAQ+, etc. Al final crec que ens agrada tant diferenciar-nos del que consideram dolent que separam entre “elles” i nosaltres” com si les persones que resideixen a albergs per a persones sense sostre fossin antítesis a les que tenim una habitació pròpia (citant a la Virginia Woolf) on dormir, ser i estar. Està clar que no tothom acaba a carrer, però tothom pot acabar-hi: sigui quin sigui el teu gènere, classe social, raça, orientació i diversitat sexual, edat, capacitat, etc. 

-- QUIN ÉS EL TEU TREBALL A L’ALBERG 

Per una banda, el meu treball principal com a psicòloga consisteix a realitzar acompanyament psicosocial a les persones que resideixen a l’alberg. Això implica que dia rere dia tinc sessions individuals amb les 25 persones que hi resideixen i que, per tant, he de preparar-les prèviament i, també, recollir la informació una vegada l’hem acabada per tal de preparar la següent. Depenent de la persona i del procés que té en marxa i l’acompanyament psicoemocional que vol, s’hi dedicaran uns recursos temporals, materials i humans concrets i es farà un seguiment més diari o menys. A més, la majoria de les persones que resideixen al centre acudeixen a altres serveis (moltes vegades derivades de l’alberg), siguin sanitaris, comunitaris o laborals, motiu pel qual una part imprescindible del treball és la coordinació amb aquests com serien Fundació Deixalles, S’Estel de Llevant, Creu Roja o l’ESAC. També, som l’encarregada gestionar la llista d’espera, d’actualitzar la base de dades, de fer les entrevistes a les persones que entren al centre i realitzar guàrdies telefòniques tota la setmana alternant-me amb el meu company.  

Per altra banda, com a coordinadora de l’únic alberg per a persones sense sostre de la Part Forana i juntament amb na Noelia, la directora de la Fundació Trobada, les meves tasques són acudir a les reunions mensuals de la Xarxa d’Inclusió Social de l’IMAS, assistir a les assemblees amb les persones residents al centre, fer reunions de seguiment amb la tècnica de l’equip de valoració de l’IMAS, participar en reunions d’equip, fer memòries i plans d’actuació, preparar projectes, etc.   

Tot i això, totes les persones que treballam a l’alberg acompanyam i donam suport a les persones residents diàriament, feina bastant complicada a causa del poc rati de personal treballador per persones usuàries que tenim en l’actualitat. Pens que fem el que podem i, quasi sempre, molt més. Crec que amb això coincideix totalment amb n’Aina, l’anterior psicòloga i coordinadora de l’alberg de Fundació Trobada, a qui agraeix el seu bon tracte durant quasi un mes que me va ensenyar colze a colze.

 

-- COM T’AGRADARIA QUE S’INTEGRESSIN EN LA SOCIETAT LES PERSONES USUÀRIES QUE SE’N VAN DE L’ALBERG 

La inclusió social de les persones en situació de sense llar no és fàcil degut a totes les barreres estructurals que presenta la nostra societat; per exemple, que les persones que visquin a carrer no puguin estar empadronades a cap lloc i, per tant, no poder accedir als serveis bàsics com serien els serveis socials comunitaris). La inclusió de les persones usuàries de l’alberg en la societat no és cosa d’un dia a un altre, duu molta feina, però no només de la persona en si (qui és la protagonista del seu propi procés i el centre de l’acompanyament), sinó de la societat en general i de travetes institucionals.   

Fins aquí l’entrevista amb na Maria Antònia, psicòloga de l’Alberg de persones sense sostre de Manacor. Des de la Fundació Trobada desitgem que tingui molt encert en la seva professió.