Drets Humans

El respecte al Drets Humans és una tasca per aconseguir sense rendir-se i en la qual urgeix emprar-se a fons

Diuen els historiadors de la cultura i de l'antropologia que el valor suprem en les societats mediterrànies de l’antiguitat era l'honra . De la mateixa manera que, en bona part, es pot afirmar que el valor suprem per a les gents del nostre temps és la riquesa. En aquell temps per salvar i assegurar l'honra, el bon nom, la dignitat personal o social, la gent agredia als altres, els menyspreava i si calia fins els matava.

En l'actualitat, per acumular riquesa, moltes persones s'envileixen, no dubten a perdre la pròpia dignitat, cometen injustícies i violències, i, si cal, pot succeir que li llevin la vida a éssers innocents tirant mà de crueltats i violències repugnants. Però es pot trencar tant amb l'honra com amb la riquesa com a valors determinants de la vida. Es pot entendre clarament que el mateix per l'honra que per la riquesa es destrossen les relacions humanes. Honra i riquesa divideixen, separen i enfronten a les persones. I les enfronten fins a l'extrem de generar odis i violències inimaginables.

Però se li pot donar a tot això un gir radicalment diferent: aviat es dona compte que, en definitiva, tot es redueix al «principi bondat» com a força determinant de la vida. La qual cosa sembla una afirmació ingènua i simplista. 

Bondat és no voler mai, ni per res, distingir-se i situar-se sobre d'uns altres els qui no admeten ser superiors o més dignes que els altres. Per això els privilegiats de sempre, els amics de dignitats, títols, oripells i trons d'honor, tots aquests diuen que això és «relativisme»,  i «pèrdua de valors». En realitat, es tracta de gents de baixa qualitat humana, persones que caminen sobrats d'autoestima, els eterns complaents en el seu propi «ego», individus que mai van a cap part perquè mai surten de si mateixos, ni paren de donar voltes entorn de la seva pròpia dignitat, sobrecarregats de tanta dignitat i bloquejats en la bombolla de semblant pallassada.

Bondat és, abans de res i sobretot, tenir respecte als altres, a tots, siguin els qui siguin, pensin com pensin, visquin com visquin. Sense enjudiciar a ningú, sense reprendre a ningú, sense tirar en cara mai res, sense passar factures mai i per més que un es crea amb dret a passar-les. 

Per això el respecte és tolerància i acceptació del pluralisme cultural, nacionalista, social, polític i religiós. Però és clar: vistes així les coses, resulta evident que el respecte, viscut de forma tan incondicional, és segurament l'actitud més difícil de la vida. Sobretot quan s'imposen raons de valor absolut que poden justificar i fins a exigir que es falti al respecte a uns altres «pel bé d'ells mateixos».

Bondat és, a més del que acabo de dir, traduir aquesta bondat en respecte als drets humans de les persones. Però, com bé sabem, els drets humans són un projecte per aconseguir, una meta per aconseguir, amb enorme esforç i sense rendir-se a l'esgotament que comporta aquesta tasca. Es tracta, en efecte, dels drets humans que es veuen lesionats diàriament a tot arreu. Però sobretot als països pobres, entre els més oblidats i agredits pel sistema econòmic i polític imperant. És una tasca impossible d'aconseguir a curt i mitjà termini. Però és l'única tasca seriosa en la qual urgeix emprar-se a fons.