Protanistes de l'Alberg de Manacor (4)

 Joan Sansó, Martí Martí, Petra i Sebastiana Munar i altres voluntaris del Casal de la Pau posaren a punt l'Alberg de Manacor

La primera gestió de la Fundació Trobada després de la seva constitució a l’any 1992 fou la compra del local situat al Passeig del Ferrocarril, n. 18, cantonada carrer Velázquez n. 11 de Manacor. 

La finca no era de nova construcció però sí d’una factura totalment casolana feta pels antics propietaris. La planta baixa havia estat dedicada a perruqueria i forn successivament, la planta primera a habitatge i una petita habitació a la segona que donava a la terrassa. La construcció no havia estat oficialment declarada i la Fundació  acte seguit a la compra feu la declaració d’obra nova davant notari. 

L’edifici aleshores estava desocupat i necessitava “ma de metge” i aquí entren els protagonistes d’avui: el “Grup de recolzament de l’Alberg” del Casal de la Pau, un equip de joves entusiastes que conscients de la necessitat de posar el que seria l’Alberg de Manacor, s’arromangaren de bon de veres. 

A les reunions que setmanalment tenien al Casal havien assumit com a propi un dels fins l’associació: “comprometre’s en el treball social del nostre poble i comarca incorporant-se en grups ja formats o promovent la creació d’uns nous grups i activitats de caire social”, i  el projecte de l’Alberg era una iniciativa que necessitava la seva col·laboració.

Joan Sansó, les germanes Petra i Sebastiana Munar, Martí Martí, Tomeu Adrover, els germans Jesús i Margalida Tarrasa, Loli García i altres que no venen a la memòria, dugueren a terme tasques de neteja, pintura, petites reparacions, feines senzilles de picapedrer i en general gairebé tota la feina d’endreçar tot l’edifici, a més de col·laborar en aconseguir i col·locar el mobiliari necessari. 

Hem de recordar que parlem del principi del anys 90: el Passeig del Ferrocarril no estava asfaltat, la via del tren estava abandonada, encara s’havia de reconvertir en passeig i iniciar la sembra de palmeres el trànsit de cotxes. Tot això aixecava pols a balquena que l’edifici en menjava cada dia. 

L’Associació “Casal de la Pau” tenia la seva seu al Carrer José López 66 (avui carrer de Bonjesús), però per circumstàncies que no venen al cas, hagueren d’abandonar aquest domicili i la domiciliaren a la planta baixa de la Fundació Trobada.  Allà feien les seves reunions i habilitaren una petita habitació com a racó de pregària fins que, a la dispersió dels grups del Casal anys després, el nom s'assoccià a la cadena de tendes del Comerç Just "S'Altra Senalla".

Aleshores qualcun dels usuaris feia la funció de porter i obria la porta als nous demandants d’acolliment que ocupaven la primera planta. En principi eren pocs, però que als pocs mesos ja eren set o vuit persones, entre homes i dones. Posteriorment, per no comprometre ningú, es feren duplicat de claus, cosa que dugué alguns problemes: la veritat era que no hi havia massa control.

Joan Sansó conta un fet luctuós. El grups del Casal de la Pau, entre el quals es trobava el grup de recolzament de l'Alberg,  preparaven un dels campaments de voluntaris organitzats per a la restauració de l'Ermita de Manacor, propietat de la Comunitat del Convent del Germans Dominics. Amb això reben l'avís de que a l'Alberg hi ha un home dins el seu llit que no s'ha despert i que pareix mort. 

Aviat el grup de recolzament es dirigeix immediatament a l’Alberg. Ningú s’atreví a tocar-ho però efectivament aquell home era mort. Aviat es presentaren Policia Local i Nacional. Es tractava d’un felanitxer casat amb 4 fills que, víctima de l'alcoholèmia havia estat admès a l’alberg per pura humanitat, ja que no es podien, ni tampoc ara, admetre usuaris amb sìmptomes d'addiccions. Cada dia aquest home a mig mati es seia al portal de l'Alberg totalment gat i el convidaven a pujar per anar directament al llit. Aquell dia no s’havia despert. Ha estat l'única defunció en els 28 anys d’existència de l’alberg.  

El grup de recolzament de l’Alberg del Casal de la Pau va fer una tasca impagable a uns moments en que la Fundació havia invertit tots els recursos en la adquisició de l’edifici i era imprescindible l’ajuda externa i desinteressada per poder mantenir obert el servei.

 

Secrets d'una mirada (34)

 "Em pagaven un mes de feina i a la nòmina figuraven dos o tres dies"

L’entrevistat d’avui, L. natural d'Agadir, ciutat marroquina de més de 700.000 habitants, situada al nord de Marrakech, a més de 600 kilòmetres de Rabat i 440 de Casablanca. 

És un jove de 38 anys, fadrí, amb tres germanes menors, d'ètnia i llengua bereber, distinta de l’àrab i de la qual s’estima que hi ha entre 30 i 60 milions distribuïts entre Marroc i Argèlia. 

Manifesta que no té estudis perquè els seus pares, que encara son vius, als 10 anys ja el posaren a fer feina al camp i havia molts de problemes per trobar treball ben remunerat: “feia moltes hores de feina i guanyava molts pocs doblers, per la qual cosa vaig decidir venia a España i em vaig embarcar a Tànger rumb a Algeciras” 

Li hem demanat si a la seva edat no havia pensat en casar-se i fundar una família i contesta que “m'agradaria casar-me però, si es possible, no amb una marroquina, si no amb una mallorquina per establir-me definitivament a Mallorca,  perquè m’agrada l’illa, el seu ambient i el caràcter de la gent”. 

Quan va arribar a España, va estar 4 mesos sense feina a Màlaga, per traslladar-se posteriorment a Murcia i treballar a l’horta murciana, collint fruites, taronges, verdures i altres hortalisses.  

Als cinc anys d’estància a Espanya va poder regularitzar la seva situació aconseguint el certificat de residència per arrelament i treballar amb contracte. 

Així i tot visqué experiències poc edificants i clarament irregulars: “Quan arribava el final de mes em pagaven el sou a menys de 5 euros l’hora, amb jornades de 8 a dotze hores a voluntat de l’empresari; i a la nòmina a efectes de cotització només figuraven dos o tres dies. O ho agafes o ho deixes”. 

Fa un any que és a Manacor. Ha viscut 8 mesos a una caseta de camp amb altres companys, fins la crisi econòmica derivada de la pandèmia l’ha dut a l’Alberg, on roman fa 4 mesos. 

“Estic molt satisfet de les empreses de Manacor, on he fet feina de picapedrer, perquè aquí a la nòmina figura exactament la mateixa quantitat que em paguen: si faig 20 dies de feina em paguen 20”. 

Els cinc primers anys de residència no va poder visitar a família a Marroc, però de llavors ençà cada any, aprofita les vacances de la feina per a visitar el seu país, però, diu, que li agrada més Espanya. 

Alaba la bona convivència de l’alberg de Manacor i el tracte amb tots, especialment amb els 8 germans marroquins, i de forma molts particular amb els que com ell, són d’ètnia bereber. 

 

Protagonistes de l'Alberg de Manacor (3)

Toni Miró Gallego, dominic manacorí, inspirador del projecte de l'Alberg de Manacor, 23 anys a Paraguai

La proximitat geogràfica del domicili de la família Garcia-Prohens i el Convent de la Comunitat de Germans Dominics de Manacor fou la circumstància que creà un vincle d’amistat entre els futurs patrons de la Fundació Trobada i el Superior de la Comunitat Dominicana Fray Toni Miró Gallego. 

Toni Miró havia creat poc temps abans el moviment “Casal de la Pau” que contemplava entre els seus fins "el treball d'educació per la pau i la formació integral de la joventut i l'infància mitjançant el fil conductor de la "Pedagogia de la Pau" recolzada i promocionada per l'UNESCO; promoure valors fonamentals en la societat, com la defensa de la nostra cultura, l'actitud solidària amb totes les gents i tots els pobles; el respecte i la defensa de l'entorn natural i l'estimació per l'entron urbà; comprometre’s en el treball social del nostre poble i comarca incorporant-se en grups ja formats o promovent la creació d’uns nous grups i activitats de caire social." 

Aquest ideàri es treballava amb distints grups de aduls i joves que es reunien setmanalment i debatien no sols les idees sino projectes de top tipus en els que poder materialitzar l'ideari, que no sempre va esser comprés pels estaments civils i també religiosos, fins i tot ratllar al Casal de comunista. 

Seria molt llarga la llista de projectes que dugué a terme el Casal de la Pau als anys noranta i del que destaquen: Comerç Just, Oficina d’Informació Juvenil, Casal Obert (Reforç d’Estudis), Guarderia i un projecte de Restauració de l’Ermita de Manacor, de la qual és propietària la comunitat del Convent de Dominics, amb voluntaris d’origen nacional i internacional. 

També dugué projectes a l'interior del recinte conventual, com l'arranjament del saló d'actes "Font i Roig", un racó de pregària, la renovació del trispol del Temple del Convent amb l'escut dominicà, la restauració de l'orgue i de la capella lateral Sant Isidre.

Per altra banda la família Garcia-Prohens volia correspondre a la ciutat de Manacor la bona acollida que havien tingut les empreses de serveis de les quals era titular amb qualque iniciativa social que fos al seu abast i que la societat manacorina i els pobles voltants poguèssin necessitar.

Aviat confluïren ambdues inquietuds socials i Toni Miró havia insinuat varies vegades la necessitat d'un servei d’acolliment nocturn temporal. Abans s’havien fet consultes a alguns Ajuntaments per a recaptar opinions sobre possibles serveis necessaris mancats a la Comarca i tots coincidiren amb el servei proposat per Toni. 

Simultàniament s’anava gestant la creació de l’entitat Fundació Trobada (nom que Toni Miró sugerí) per part de la família Garcia-Prohens, que els seus patrons invertiren el capital necessari per a la  constitució i redacció dels seus Estatuts, cosa que tingué lloc el dia 22 d’abril de 1992, i acte seguit l’adquisició de la seu a l'edifici del Passeig Ferrocarril, 18, cantonada carrer Velazquez, 11. 

Poc temps després Toni Miró marxà com a Missioner a Paraguai per desenvolupar allà el seu apostolat com a Rector d'una parròquia i dur a terme també projectes de caire social.

La distància no ha ha estat obstacle per continuar mantenint una relació amistosa i econòmica, per quant administra els fons del projecte Cooperació Internacional de la Fundació i que consisteix amb unes subscripcions de beques per estudiants de Paraguai i que es recapten i envien periòdicament a la ciutat de San Roque González de Sant Cruz (Tavapy), on Toni exerceix el seu ministeri sacerdotal. 

Des de fa diversos anys, Fr. Toni Miró està sent objecte d'una permanent fustigació per part de les autoritats locals de Sant Roque González (Paraguai) amb la finalitat de frenar la seva labor de promoció i conscienciació social. "El diumenge 1 de juliol de 2012, va tenir lloc una celebració eucarística, presidida pel Bisbe, Mons. Joaquín Robledo, en la qual van participar els sacerdots, religioses i religiosos, laiques i laics de la diòcesi, a més de fr. Leoncio Vallejo OP, qui treballa pastoralment en el lloc, per a manifestar-li públicament el seu suport i solidaritat. El mes de maig anterior els frares del Paraguai havien enviat un escrit de solidaritat i denúncia, davant els intents per destruir l'espai creat en la parròquia de promoció de la cultura, la salut, l'educació i les organitzacions socials." (De la publicació "Dominicos Provincia de Hispania")

Toni Miró és Director de la Unitat Acadèmica de la Universitat de Carapeguá des de l’any 2015. Exerceix, a més, com a docent de les càtedres de Dret Humà, Dret Canònic i Ètica Professional en la citada Unitat Acadèmica. Va ser director de la carrera de Periodisme a distància fins a 2012. Actualment dirigeix la ràdio comunitària “Tavapy FM» de Sant Roque González de Santa Cruz, així com del Centre Cultural de la citada ciutat. 

Visita amb certa freqüència Manacor, sempre que les seves obligacions acadèmiques i pastorals li permeten. Vingué el mes d’agost de 2019 i tingué una reunió amb els subscriptors de beques i fer un canvi d’impressions, informar de les tasques que duu a terme i mostrà un reportatge que sobre la parròquia de la Tavapy va emetre la 2ª Cadena de Televisió Española, de la qual cosa informà a aquest blog 

A les fotos Toni Miró amb un grup de subscriptors de beques i amb els patrons de la 

Fundació Trobada.

 

 

Moviment Alberg de Manacor 2020 (8)

Nul moviment d'usuaris el mes passat i 20 persones en llista d'espera

La delicada situació sanitària i econòmica actual certament no faciliten el desitjable moviment d’usuaris de l’Alberg de Manacor. 

Aquest més d’agost passat hi ha hagut una sola baixa i una mitjana de pernoctes diàries de 24 que donen un total de 716 mensuals. 

També hi hagut una persona alguns dies hospitalitzada que ha obligat a tenir reservada la seva plaça per quan sigui donada d’alta hospitalària. 

Com és habitual s’han servit berenars, dinar i sopars durant el mes un total de 765 racions. 

A dia 31 d’agost la llista d’espera pujava a 20 persones. 

La Fundació Trobada presta els serveis d’acolliment nocturn i centre de dia dels usuaris acollits durant els 365 dies de l’any amb el suport del Consell de Mallorca. 

 

 

 

Secrets d'una mirada (33)

 "Vull dur aquí la meva família i muntar un petit negoci de menjar ràpid"

Natural de Barkane, important ciutat del nord-est de Marroc, capital de la provincia del mateix nom,  amb més de 300 mil habitants, J.,  home de 46 anys és l’usuari de l’Alberg de Manacor que avui entrevistem.  

Cursà els estudis secundaris fins als 15 anys i acte seguit es posà a treballar amb el petit negoci de la família i també a una petita finca rústica també de la seva propietat.

Casat amb dues filles de 23 i 8 anys i un fill de 16. La filla ja és casada. 

“Després de casar-me vaig treballar de cambrer a una cafeteria per espai de tres anys, però el sou era tan minso que no podia donar de menjar als meus fills i vaig decidir venir a Espanya a l’any 2004”. 

“Tinc els papers de resident des de 2005, perquè em vaig acollir a una regulació massiva i fins a 2008  vaig treballar majoritàriament a la construcció a vegades en negre i altres amb contracte”. 

Quan va venir la seva dona estava embarassada del seu fill que ara té 16 anys i va néixer sent son pare aquí. En canvi sí va veure néixer a la filla de 8 anys, perquè viatjava amb freqüència al seu país. 

“En aquests 16 anys que som a Espanya he anat a ca meva més d’una vegada per any. És l'avantatja de tenir papers, perquè vaig a veure els meus fills sempre que escasseja la feina: tinc la necessitat de veure la meva família”. 

Ha treballat a distints indrets: a Torrevella (Alacant) de 2005 a 2007, a Mallorca de 2007 a 2010, a França de 2010 a 2014. Mai ha tingut dificultat per a canviar de residència allà on hi havia feina encara fos per poc temps. Els anys 2018 i 2019 tornà a França a fer feina a un restaurant de menjar ràpid. També va esser a Girona, però per poc temps per dificultats d’habitatge. 

“Finalment el mes de març passat uns coneguts marroquins em cridaren des de Mallorca perquè vingués i que hi trobaria feina. Però va irrompre l’estat d’alarma i la pandèmia ho paralitzà tot. Els coneguts m’acolliren un temps i després em deixaren un garatge per dormir. Mitjançant la Creu Roja vaig demanar plaça a l’Alberg de Manacor i vaig haver d’esperar dos mesos en llista d’espera”. 

Actualment duu un mes a l’Alberg i al poc temps li sortí una feina de picapedrer per un temps de tres o quatre setmanes.  

“Estic molt agraït de l’acollida i dels serveis que presta l’Alberg de Manacor. La meva il·lusió és tenir una feina fixa i aconseguir una local per muntar un petit local de menjar ràpid, perquè és una activitat que conec i crec que puc tenir èxit. També vull dur la meva família per fixar aquí la nostra residència”. 

Home experimentat, madur, inquiet, amb il·lusió i coneixements, J.  té totes les cartes per triomfar en la vida, cosa que li desitgem de tot cor.  

Una vegada més, volem recordar que l’Alberg de Manacor és un servei que presta la Fundació Trobada amb el suport del Consell de Mallorca.

 

Protagonistes de l'Alberg de Manacor (2)

Una persona amb més de 170 quilos va superar la seva obesitat a l'Alberg de Manacor 

L’episodi que avui volem exposar sobre els protagonistes de l’alberg va tenir lloc fa molt de temps. Tenint en comte que la Titular Fundació Trobada ja duu 28 anys de rodatge, recordem que va succeí aproximadament a la darreria dels anys 90. 

Es tractava d’un home de mitjana edat que l’alberg va acollir sense tenir en comte que com a característica especial destacava la seva obesitat: creiem que devia pesar a prop de 170 quilos com a mínim. 

Tenia enormes dificultats per a la seva mobilitat. Tant és així que es passava quasi tot el dia dins l’alberg, en contra de les normes vigents aleshores que exigien que els usuaris cada dia després de berenar el matins, havien de sortir de l’alberg, ja que no hi havia el servei de centre de dia que actualment existeix. Era una excepció que era acceptada per tots. 

Si havia d’anar al metge o a dinar al mig dia –encara no hi havia el càtering actual, ni tan sols es cuinava a l’Alberg-  era molt trist veure'l caminar, pues ho feia molt a poc a poc, passava molta pena i cada poquíssims metres s’havia d’aturar a descansar: si havia d’estar a un lloc a una hora determinada, encara fos a prop, sortia mitja hora o una hora abans per ser-hi a temps. 

 Era conscient que l’obesitat era la causa principal que es trobés sense feina i abocat a la marginació. Però el més important era la força de voluntat que tenia per dur a terme un règim rigorós i aconseguir perdre pes. L’Alberg va posar els mitjans que va saber per ajudar en aquest cas tan especial.  

Després d’alguns mesos, era visible que havia assolit el que volia, ja que va perdre més de 50 quilos. Se’l veia més àgil i cada dia més optimista. 

Com succeeix amb freqüència, quan ho va trobar oportú s’absentà de l’Alberg sense dir res a ningú d’un dia per l’altre i causa baixa del centre. 

Passaren els mesos i a vegades ens demanaven que hauria estat d’aquell home obès, que s’havia guanyat la simpatia de tots els usuaris per la seva bondat tan abundosa com el seu pes. Ningú sabia res d’ell, ni del seu estat, ni de la seva família, ni del seu domicili.  

Y un bon dia membres del patronat de la Fundació anaren a sopar al Restaurant Molí d’en Sopa. Algún dels cuiners ens vigilava. Després d’haver acabat de sopar, quan preniem el café, veiem sortir per una porta lateral al nostre obés usuari, vestit amb l’uniforme blanc de cuina amb el típic capell de copa, i es dirigí cap a la nostra taula. 

Quina alegria compartida de comensals i cuiner!. Ens abraçarem efusivament i les nostres cares reflectien la satisfacció de saber notícies seves, seu bon estat de salut, amb bastants menys quilos, i també del treball que havia trobat com a cuiner de, tal volta i aleshores, el més important establiment de restauració que hi havia a Manacor.

Mai ens havia caigut tan bé un sopar. Eufòrics, ens tornem a ca nostra, comentant que fets com aquets són els que animen a la Fundació Trobada a seguir treballant perquè germans nostres aconsegueixin sortir de la marginació i millorar el seu nivell de vida.  

És important que cadascun de nosaltres estiguem bé, però també es important que hi estiguin els altres. Convidem a tot-hom que provi qualque vegada aquesta experiència de satisfacció ajudant a algú que no estigui bé.