Dret a l'habitatge

"Tota persona té dret a un nivell de vida que li asseguri alimentació, vestit i habitatge" (DUDH)

És ociós dir que tota persona té el dret d’accedir a un habitatge digne. Però com i quant neix aquest dret i qui té l'obligació de satisfer-ho? Un habitatge és un immoble que necessita d’un promotor que ho construeixi, amb les autoritzacions pertinents i les garanties de seguretat preceptives, ho vengui o llogui.. I tot això costa doblers. Vegem diu la legislació vigent.  

La Declaració Universal dels Drets Humans de 10 de desembre de 1948 que signaren 195 països, (no més Sudàfrica, Aràbia Saudita i la Unió Soviètica s'abstingueren) diu a l’Article 25.1: “Tota persona té dret a un nivell de vida adequat que li asseguri, així com a la seva família, la salut i el benestar, i especialment l'alimentació, el vestit, l'habitatge, l'assistència mèdica i els serveis socials necessaris; té així mateix dret a les assegurances en cas de desocupació, malaltia, invalidesa, viudetat, vellesa o altres casos de pèrdua dels seus mitjans de subsistència per circumstàncies independents de la seva voluntat.” 

En els mateixos termes l’Article 11 del Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals (PIDESC) aprovat per la ONU el 16 de desembre de 1966 i que va entrar en vigor al mes de gener de 1976 va ser ratificat per la Convenció del mes de Maig de 2012 per 167 països: Tota persona té el dret a un nivell de vida adequat per a si mateixa i per a la seva família, incloent alimentació, vestit i habitatge adequades.  .  . Etc. 

En alguns Estats, el dret a l'habitatge adequat està consagrat en la Constitució Nacional i en uns altres en canvi s'ha anat a més i s'han realitzat lleis específiques.

La Constitució Espanyola de 1978 estableix en el seu article 47 el dret al gaudir d'un habitatge digne i adequat, sent els poders públics els responsables de promoure les condicions necessàries i d'establir les normes adequades per a fer efectiu aquest dret. 

L’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears de 1983 a l’Article 10 preveu “la competència amb Ordenació del territori, incloent-hi el litoral, urbanisme i habitatge”. L’Estatut fou reformat a l’any 2007 incloent l’Article 22 amb aquest termes:   “Les Administracions públiques de les Illes Balears garantiran el dret d'accés a un habitatge digne dels ciutadans de les Illes Balears. Per llei se regularan les ajudes per a promoure aquest dret, especialment a favor dels joves, de les persones sense mitjans, de les dones maltractades, de les persones dependents i d'aquelles altres i en aquest cas estiguin justificades les ajudes”. 

Què poden fer les Administracions Públiques?

Es necessari impulsar una política pública que incentivi el lloguer, en primer lloc, i es preocupi en l'ús dels habitatges ja construïts, (per a assegurar mantenir el valor patrimonial dels habitatges, perquè moltes famílies han dipositat les seves inversions en habitatge), enfront de les de nova construcció, mitjançant una política de rehabilitació adequada al patrimoni de cada ciutat. 

Es tracta, en principi, d'aturar la tendència actual cap al creixement urbà sense límits –per això es proposa des-incentivar la construcció de nou habitatge– i exigir, a partir d'un canvi de llei, una sòlida justificació de la demanda solvent per a autoritzar nous desenvolupaments urbans. En aquest sentit cal avaluar localment la demanda d'habitatge per part d'estrangers i els allotjaments turístics:  és un fenomen de masses que s'ha de regular, perquè no distorsionin el mercat de venda i lloguer en perjudici de les necessitats dels residents permanents. 

El pressupost que ara es dedica a ajudes per a promoure la nova construcció, que es dediqui en el futur a promoure el lloguer dels milions d'habitatges buits, rehabilitar-les per a atendre la demanda solvent, i també a la insolvent, mitjançant una gestió activa de la demanda i de l'oferta des dels Ajuntaments orientada a promoure el lloguer. Aquesta gestió s'ha de fer a escala local ja que és el problema és diferent per a cada municipi. Això ofereix la possibilitat d'enfortir les finances locals, tributàries en el passat de la nova construcció, que tornaran a trobar en l'habitatge una font de finançament. Per a això, per exemple, els expedients de sol·licitud d'ajudes per a habitatge haurien de ser municipals i no per als promotors o particulars; i els ajuntaments cobrarien un percentatge de l'ajuda com a despeses de gestió.  

En qualsevol dels casos és important verificar la possibilitat que els ciutadans puguin exigir jurídicament i davant els tribunals pertinents, el compliment d'aquests drets per part de les administracions.  El Dret a l'habitatge quan no es recull de manera específica pot deduir-se directament del compliment de drets humans reconegut en tractats internacionals i per tant de condicions de vida digna. 

Si la competència i gestió de l’habitatge és un deure de les Administracions, com s’ha vist a la legislació citada, quines possibilitats hi ha d’exigir la responsabilitat? 

El RD 106/2018 de 9 de març pel qual es regula el Pla Estatal d'Habitatge 2018-2021 inicia la seva Exposició de Motius amb la següent afirmació: “la garantia constitucional del gaudir d'un habitatge digne i adequat com a responsabilitat compartida de tots els poders públics s'ha vingut procurant durant els últims anys mitjançant diferents polítiques”. 

Existeixen projectes de recerca internacionals, com ara TENLAW, per exemple, que ofereixen l'oportunitat de realitzar recerca internacional sobre el dret a l'habitatge, així com establir xarxes internacionals de recerca com ara la European Network for Housing Research, que uneix a més de 500 investigadors de 41 països diferents, de tot el món.