dimarts, 26 d’abril de 2022

Opinió

Democràcia -pseudocràcia- i el ball sobre la coberta del Titànic

El teòleg José Ignacio González Faus escriu a la revista Religión Digital un article comentant el resultat de les eleccions franceses amollant que “d'una manera o una altra, el nostre sistema sembla haver degenerat fins a obligar-nos a triar entre el dolent i el pitjor (o si algú és més optimista: entre el regular i el dolent)”. 

La democràcia que ha triomfat a França i que ens permet seguir ballant sobre la coberta del Titànic, la descriu amb un decàleg que transcrivim a continuació: 

1.- Si democràcia significa dret al vot per a tots (que tant va costar aconseguir!), això requereix una vida digna per a tots: perquè la vida és de més valor que el vot; i qui té gana o no té casa no està per a molts altres vots. Però d'això res: i qui no s'ho cregui que vegi els informes de Caritas. Ja va constatar Piketty com les classes pobres i miserables són les que més van deixant de votar. Però sembla que pensem que “millor per a nosaltres”. 

2.- Cada vegada és més freqüent i típic del nostre sistema que les necessitats més primàries de l'ésser humà es converteixin en font d'enriquiment per a uns quants. Això és simplement inic encara que pretenguem justificar-ho amb allò que “el privat funciona millor que el públic”. Sofisma pur perquè ni un l'altre funcionen sempre igual. Unes vegades guanya l'un i les altres l'altre. 

3.- Ens hem bolcat, amb una solidaritat commovedora, davant totes les víctimes malaltes d'Ucraïna. Res a objectar fins aquí, només que lloar. Però un es pregunta per què abans no havíem obrat igual amb les víctimes produïdes a Iemen per una Aràbia Saudita tan tirànica com Putin, o amb les increïbles víctimes de Síria, de Palestina… No hauríem d'evitar aquesta sensació que, més que el dolor de les víctimes, el que ens interessa és deixar malament al botxí quan no és amic nostre? 

4.- Una de les nostres indústries i comerços més florents és la fabricació d'armes, cada vegada més cruels i eficaces. Acreixem el nostre PIB venent les que ja són antiquades per a nosaltres, en comptes de destruir-les. Fa vergonya que, en lloc d'aconseguir una eliminació de les armes nuclears, ens hàgim limitat a una prohibició per a aquells que encara no les tenen. Amb quin dret? El que així hem aconseguit és que qualsevol criminal que tingui armes atòmiques faci totes les canallades que vulgui perquè, si li ataquem, provocarà una guerra nuclear. Una democràcia de mans lligades. 

5.- Continuem carregant-nos “la casa comuna”. Que la temperatura de l'Antàrtida pugi un dia 40 graus és una curiositat més que una alarma. Els científics protesten públicament i demanen mesures molt més radicals. Però, o no podem o no volem aplicar-les. Ens limitem a pretendre curar aquest càncer de la terra amb paracetamols.  

6.- Hem proclamat una gran solució per a les crisis econòmiques: “austeritat”. Però ens guardem de dir que això significava austeritat per als altres. Aquesta Alemanya, que va ser tan cruel amb Grècia, es resisteix ara a deixar d'importar energia de Rússia perquè això implicaria aplicar-se l'austeritat a si mateixa. I si això arribés, sabrem llavors molt més dels sacrificis que passen alguns alemanys, que dels nens grecs que es desmaiaven de fam en plena classe del col·legi. En aquesta situació no hauríem de fer una proclama tan sonora com veraç, que comenci així: “tots els homes no són iguals”? Ni en la novel·la d'Orwell, ni a l'Europa del 2022. 

7.- En les nostres suposades democràcies existeix una minoria de multimilionaris que són els veritables dictadors als quals estan sotmesos els nostres governants. “Poders fàctics” com es deia antany quan no es tractava només de poders econòmics. Gent socialment respectada i envejada, que són el que són pels seus propis mèrits, no per les injustícies comeses.  

8.- El bo del senyor Feijóo, que té el gran mèrit d'haver retornat l'educació a les dretes, proclama ara la necessitat d'una baixada d'impostos a les classes mitjanes i baixes. Res a objectar d'entrada. Però la mesura es torna injusta si no va acompanyada d'una pujada “progressional” d'impostos a les classes altes, que compensi als governs d'aquests milers de milions que no recaptaran. Perquè si no, fa l'efecte que només busca emmanillar a l'Administració, per a obligar-la a privatitzar coses com la salut o l'educació, que ja no podrà sostenir, i que mai han de perdre la seva dimensió pública… 

9.- A més, aquest sistema nostre manca d'una cosa tan necessària com una autoritat mundial. En comptes d'això, hi ha un país que es permet castigar i imposar sancions als altres, castigant també els que no compleixin aquesta decisió particular seva. I no discutim ara si aquests altre són efectivament culpables d'alguna cosa, ni si aquestes sancions són eficaces i quan; estem dient només que un particular no té dret a arrogar-se aquesta missió de ser “premiador de bons castigador de dolents” com si fos el mateix Déu. 

10.- Aquest sistema, que més que democràcia, hauria de dir-se pseudocràcia, està sostingut per uns mitjans de comunicació que (deixant ara a part el judici que cadascun mereixi), no podrien subsistir si no fossin servidors del sistema: perquè això dels Assanges, no és cosa només d'individus particulars. Aquí està el que va revelar fa poc el Frankfurter allgemeine Zeitung: que Alemanya, Israel i el Regne Unit s'estan dedicant a modificar Wikipedia. 

Aquestes consideracions ens semblen molt serioses , pensa un si un “vot de càstig” (a part de que potser ens el tenim ben merescut) no ens faria més aviat que la nostra insana autocomplaença.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada