"No som gens racistes/ per a crear futbolistes/ Ho som, i molts ufans/ per a no crear ciutadans"
Admirat Lamine: després d'uns
dies de tants esforços, tantes sacsejades i tantes emocions, potser ha arribat
el moment de descansar, asserenar-se una mica i, sobretot, reflexionar bastant.
Començant pel positiu, hi ha alguna cosa que vull
agrair tant a Nico Williams com a tu: heu donat un bon mentiu a aquest
eslògan de les nostres dretes: que els immigrants només ve a llevar-nos el
nostre i a cometre delictes. A mi que, m'agraden els epigrames i les ironies,
em van sortir uns versets que vaig difonent per aquí i que diuen:
Ara en vacances, mentre
descansa una mica el teu cos, medita en la quantitat de nens africans, més
joves que tu, que estan sotmesos a una espècie de “genocidi infantil.
Deixa'm afegir a això
tres reflexions.
1.-
Deixant als vostres fans de moment, ara hauria de ser hora que penseu una mica
en la vostra situació: per molt genials futbolistes que sigueu, heu tingut a
més una immensa sort de la qual uns altres manquen: podeu estar gairebé segurs
que entre els nens i nois que es van ofegar al Mediterrani, hi havia alguns
que, d'haver tingut la vostra sort, haurien estat tan bons futbolistes com
vosaltres, o potser figures d'alguna altra professió més important que el
futbol. Tu sabràs segurament que la família de Nico va aconseguir
sobreviure gràcies a l'acolliment incondicional de Càritas de Biscaia; i que el
germà de Nico porta el nom d'Iñaki en record d'aquell operari de Càritas
que els va salvar la vida i el futur…
Tu vas tenir la sort de néixer
ja a Espanya sense haver de venir en una travessia d'aquestes monstruoses
(indignes d'un segle XXI) on després de gairebé morir de set, o ser
constantment abusats de mil maneres, encara s'exposen els migrants a no arribar
a Europa: a ofegar-se en la mar o a ser retornats al seu país…
I una cosa voldria dir-vos a
Nico i a tu, ara que “sou ja” europeus: no penseu que Europa és superior a
Àfrica per naturalesa. Ho és avui gràcies al mode injust com va estar explotant
a Àfrica en els últims quatre segles. No crec (per desgràcia) que ni Nico ni
tu sigueu molt lectors; però us recomanaria als dos un llibre titulat “Àfrica
pecat d'Europa” que, almenys, podria llegir el teu pare (que em sembla
persona molt digna de respecte) i explicar-t'ho una mica. A més vas tenir la
sort d'estar ja de nen ficat en això del futbol, que t'ha fet més fàcils tots
els camins.
Però ara en vacances, mentre descansa una mica el
teu cos, medita en la quantitat de nens africans, més joves que tu, que estan
sotmesos a una espècie de “genocidi infantil”: assabenta't dels milers de
xavals arribats a Canàries mentre tu jugaves al futbol, sortits de l'Àfrica
moltes vegades ells sols, sense una companyia paterna o materna en una marxa
tan perillosa. Assabenta't de com una bona part d'aquesta societat (que potser
t'aplaudia ahir quan tornàveu vosaltres d'Alemanya) no vol saber res d'ells i està
disposada a deixar-los morir com sigui. I això en un país com Espanya que és
dels quals menys població infantil tenen de tot el món.
Has d'anar aprenent que Europa
(i els EUA) sedueixen i atreuen al món sencer per la seva proclamació dels
drets humans; però quan arribes aquí t'adones que els drets humans (que van ser
promulgats com a descripció de la nostra actitud davant els altres), s'han
convertit entre nosaltres en una canonització dels egoismes propis (o del propi
grup) i una negació del respecte als altres, quan són pobres i no tenen força
per a defensar-se. Amb això, naturalment, els drets dels nens no existeixen en
aquesta Europa que organitza tan bé competicions esportives…
I aquí volgués recollir alguna cosa teu, que és
molt d'aplaudir, però hauries de mirar d'ampliar: el 304. Aquests números que
tu marcaves amb els teus dits, són el final de la xifra que indica el districte
postal de Rocafonda (08304), el teu barri marginal i conflictiu de
Mataró, poblat gairebé sol d'africans, i al qual no vols renunciar, sinó
d'alguna manera exhibir, quan celebres els teus triomfs. T'aplaudeixo per
aquesta solidaritat amb els teus.
Però et suggereixo que aquesta
solidaritat ha d'ampliar-se. Aquests dies he somiat que Nico Williams
i tu, fundàveu una institució (que podria dir-se: 304 milions) dedicada
totalment a l'ajuda a la infància miserable, maltractada i perseguida.
Allí anirien a parar part dels vostres ingressos (que ara hauran crescut
astronòmicament), i tota l'admiració i l'afecte que pretenen mostrar-vos els
que ara us aplaudeixen (o almenys part d'ells).
Penseu-ho tots dos; però jo em crec en el deure
d'avisar-vos que això no us portarà tants aplaudiments com els gols marcats a
Alemanya i Anglaterra, sinó més aviat algun menyspreu i acusacions de traïdors, comunistes i
altres etiquetes d'aquestes amb les quals bastant gent argumenta a Europa.
Encara que un mínim d'afecte més profund i més seriós també ho aconseguireu.
Aquesta seria la meva primera petició: fundar
l'ONG “304 milions”. Ara, si m'ho permets, et suggeriré dues coses més que crec
poden ser-te molt útils.
2.- En
segon lloc una proposta molt seriosa, encara que temo que no em faràs cas
perquè és molt difícil: però fes el que el teu pare t'indiqui. Et
demanaria que no acceptis participar en anuncis, encara que t'oferiran per això
tants diners o més, del que puguis guanyar en el futbol.
La nostra societat ha decidit dir publicitat al
que és en realitat propaganda, és a dir: mentida. Ells diuen que només pretenen
“informar”. Però quan un dels quals treballen en aquest camp no aconsegueix
“vendre”, l'acomiaden. I és que vivim en una societat DE Mercat (no merament
AMB mercat): la qual cosa significa que pràcticament totes les relacions entre
les persones són mercantils. I societat de mercat significa simplement societat
d'engany. I aquest engany facilita el que s'ha anomenat una “societat del
descarti” i “un sistema que mata”.
3.-
Finalment, volgut Lamine, deixa'm donar-te un últim consell ràpid: si us
plau no et facis tatuatges. És una moda que ha corregut sense frens,
que només reflecteix la necessitat de cridar l'atenció que tenen gairebé totes
les persones, i que és tan fàcil de posar com gairebé impossible i caríssima de
llevar. Abans es parlava de la indissolubilitat del matrimoni, ara hem passat a
la indissolubilitat del tatuatge, que dura molt més que l'amor.
També et confesso que el gran Messi em va decebre
quan un dia va aparèixer amb tot el seu braç esquerre tatuat. Després em van
explicar (i no sé si és cert) que alguna empresa de publicitat li havia obligat
a això. No sé. Però veig que el que potser va poder començar pel dolor d'una
persona concreta que va voler gravar-se al braç el nom d'algú molt volgut i a
qui havia perdut, s'ha convertit ara en l'emblema de la nostra estupidesa
social.
I res més noi. Per a entendre bé el que he volgut
dir-te no oblidis que “el temps corre que és una meravella” (com canta una
cançó espanyola), i que també tu (tan gran avui), passaràs un dia no gaire
llunyà. Passaràs sí: avui Messi ja està gairebé passat i, abans d'ell, Luis
Suárez, Butragueño, i noms com Bàssora o Gento o Santana i Severiano Ballesteros…,
dels quals ja ningú s'acorda.
José Ignacio González Faus.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada