Festa del Treball

El Treball com a signe del reconeixement de la dignitat humana de cada persona

Sembla una veritat de “Perogrullo” dir que tothom ha de treballar per poder menjar, però és que Pau de Tars va dir encara més: “el qui no fa feina que no mengi”. Però davant el risc de no trobar un lloc de treball les constitucions de tots el països de món reconeixen el treball com un dret. 

Així diu la Constitució Espanyola a l’article 35.1: “Tots els espanyols tenen el deure de treballar i el dret al treball, a la lliure elecció de professió o ofici, a la promoció a través del treball i a una remuneració suficient per a satisfer les seves necessitats i les de la seva família, sense que en cap cas pugui fer-se discriminació per raó de sexe”

Hem tractat en distintes ocasions sobre les mancances que pateixen els usuaris de l’Alberg. Les relacionem sumàriament amb la família, la salut i l’habitatge, i també es pot afegir l’entorn. Son cames d'una taula que si en manca alguna, fàcilment s’engronsa i si en manquen més d’una la taula cau. És una paràbola que serveix com exemple.    

De aquestes quatre cames, una molt important és el treball. 

Propers a celebrar la Festa del Treball, dia 1º de maig, no podem menys de fer referència a la dramàtica situació de l’atur, que condemna a milions de persones a una crisi econòmica, humana i familiar sense precedents. 

Xifres apareixen cada dia de forma creixent i alarmant. No dubtem del desig dels aturats d’esser contractats per a un treball digne, però com ho podem fer si tan sols hi ha possibilitats de trobar feina?. 

No queda altra alternativa que les ajudes públiques i privades . . . .  si arriben. Però la penúria ha arribat a sectors que mai s’havien trobat en aquesta situació, i es senten incòmodes haver de cobrar sense fer feina, sinó palesament humiliats. 

“No existeix pitjor pobresa que aquella que priva del treball i de la dignitat del treball. En una societat realment desenvolupada el treball és una dimensió irrenunciable de la vida social, ja no sols és una manera de guanyar-se el pa, sinó també una via pel creixement personal, per establir relacions sanes, per expressar-se a si mateix, per a compartir dons, per a sentir-se corresponsable en el perfeccionament del món, i en definitiva per a viure com a poble” (Papa Francesc). 

Pels empresaris privats i per a l’empresa pública és avui un repte que no pot esdevenir impossible si des de l’educació i la mateixa organització social es van obrint camins de participació, encara que es faci des d’una perspectiva més austera. 

Segueix dient el Papa Francesc: “La política no pot renunciar a l’objectiu d’aconseguir que  l’organització d’una societat asseguri a cada persona alguna manera d’aportar les seves capacitats i el seu esforç. La cosa veritablement popular -perquè promou el bé del poble- és assegurar a tothom la possibilitat de fer brotar les seves capacitats, les seves capacitats, la seva iniciativa i les seves forces”. 

Sempre haurem de reivindicar per a tothom un treball decent, i des d’aquí i d’una manera especial, per aquells sectors més vulnerables, entre els quals es troben els usuaris dels albergs. I ja no tan sols com a mitjà de guanyar-se les sopes, com diem en llenguatge col·loquial, sinó i sobre tot com a signe del reconeixement de la dignitat humana de cada persona, però a la vegada haurem de promoure les relacions que capacitin per a un nou orde social i polític, basat en una mentalitat que afavoreixi una economia orientada al bé comú, fugint de populismes i falses promeses.

Segur que tampoc hi haurà per segon any consecutiu per mor de la pandèmia les multitudinàries manifestacions a que ens tenien acostumats en aquesta diada del treballadors. I tal volta sigui oportú aprofitar l’oportunitat per fer invertir el temps en fer una sèrie de reflexions i trobar la seva resposta:  

Què es fa amb la riquesa que genera el treball? I on van els beneficis empresarials? Preocupa el rendiment més que el benestar dels treballadors? Cultivem la consciència fiscal en la mateixa proporció que exigim els serveis públics? Es fomenta vertaderament la producció, la creació de riquesa i els llocs de feina o el benefici a qualsevol cost? Es reducció de costos o especulació? Hi ha un propòsit de reduir fins a la total supressió de l’economia submergida? 

Tant de bo que un dia puguem desmentir aquella famosa frase que fa títol al llibre del Papa Francesc: “Aquesta economia mata”.